Apologia del desig
Deia que l’amor era un artifici, una addició, quelcom d’idealitzar, en definitiva, una batalla perduda. Un dia em va donar la mà i em va dir «Jo no crec en els poetes». Hauria desitjat no ser ateu per resar per la seva ànima, en lloc d’això, la vaig estrènyer fort contra mi. L’estimava amb els ulls oberts.
Un bon psicoanalista distingiria entre plaer, gaudi i desig. Em diria que podem gaudir en estats de dolor, fins i tot, podem tenir plaer i desplaer alhora; que el desig és el motor de la humanitat i que parteix d’una carència. Que si vora d’algú sents la plenitud, es que aquest és inapel·lable que ha omplert un buit; i que omplir buits neurotitza i d’altres punyetes. I jo, no sé si li donaria la raó, però li diria que hi ha qui busca a déu com a remei a la insofrible solitud de la seva intimitat. D’altres, busquen un company a qui s’entreguen amb aquiescència; servits amb safata al desig d’altri; es reafirmen vicàriament. I quan l’eufòria que els dona l’aproximació contrafòbica a l’altre desapareix i s’instal·la el tedi i la guerra freda; es tornen a sentir buits i perduts fins que es reassignen o es resignen a la soledat.
Jacques Lacan afirma que l’amor és contingent i que la relació sexual no existeix. El psicoanalista descontextualitza i deforma tant el concepte sexe, que l’inscriu dins la lògica i la matemàtica. Però què és el sexe? El sexe és una triada de fantasia, joc i afecte. Subjecte, objecte i vincle. Gaudeixo i soc gaudit; faig i em fan gaudir. Afecte, fantasia i desig, en un mig camí entre allò místic i biològic; enganyar la finitud mitjançant la descendència. El sexe és un bé espiritual, un esport de contacte; i quan hi ha amor pel mig: poesia. La psicoanàlisi sosté que la relació sexual no es pot escriure i representa un forat que el llenguatge no pot tapar. I en aquesta línia, crec, que quan hi ha preguntes que no es responen amb el cap, no hi ha altra opció que recórrer al record de la carn.
Toco el timbre; em fas passar i tanques la porta. Ja closa, t’encasto contra ella. Posseït d’impuls, m’eixamplo i endureixo. De sobte, soc una mà embriagada de desig que s’obre pas entre el vestit rebregat. El teu cos surant en un àpex del meu índex; la refracció de la llum en els dits humits; una mirada còmplice i una estrebada del braç que se m’endú darrere teu. M’empentes i caic sobre el llit. Estirat com una esfinx davant de les portes del temple, recorro amb peus de plom els barrancs del teu ventre i exploro els marges; d’una cavitat a l’altra, i sé el que faig i soc precís en el procés. Em reclous entre les cames i soc un ostatge amb síndrome de Hèlsinki, que envesteix feréstec. Ens imbrinquem en un vaivé infinit, en el ritual atàvic per excel·lència. Follar, diries tu, que detestes la poesia; entrar dins teu a ulls clucs diria jo, que soc poeta d’incògnit.
De cop, els ulls se’t capbussen parpella endins, i jo ateu apostata, tot d’una crec; i et veig des del sostre i observo com t’arriba le petit mort que et rapta en una eufòria extàtica. I la respiració entretallada i els espasmes i les sístoles envestint diàstoles, taqui-caqui-càrdies i un bram in crescendo. T’encorbes i t’arrapes allà on pots i jo m’aparto i tot d’una el teu ventre és un llenç, i tu ets Gala i jo soc Dalí i pinto sobre teu i els colors regalimen intentant aferrar-se a tu.
Encabat, rius d’alguna tonteria mentre busques un mitjó. I què som?, em preguntes. Som significants insignificants, una representació maldestre de l’amor, et contesto. I com el llenguatge, som dinàmics, canviem el desig per la satisfacció i canviarem l’amor per l’odi i amb sort, l’odi per l’oblit. Serem tot i res. Pàgines arrencades d’arrel; un forat al bell mig del pit. El teu despit i la meva ràbia inspiradora, taques al llençol i unes mans, que orfes, s’espolsen la brossa de l’enderroc. I quan sentis el llast dels anys al vèrtex dels somnis i ressoni el meu nom com un lladruc sord. El corc de la nostàlgia se t’instal·larà als ossos i recordaràs aquells dies en què el cos era un temple i no una presó. I jo avesat a saltar de trens en marxa, avorriré els llavis però enyoraré els petons.
I un dia, en un despertar apologètic t’adonaràs que l’amor i el sexe només es poden explicar des de la poesia.