La democràcia maltractada
Encara que en un principi pugui semblar impossible, si entrem a analitzar amb detall l’actual sistema electoral descobrirem l’estructura elitista, excloent i no representativa que és en realitat. No és pas cap miratge. És el joc de miralls en què apareix volgudament deformada i interessadament maltractada la democràcia. Sense ser-ne conscients –ni de bon tros– acabem, malgrat la nostra aparença de votants complidors i bons ciutadans, sent còmplices d’aquesta desfeta.
No permetem que el sistema esdevingui general, inclusiu i decididament representatiu quan no practiquem una democràcia directa amb llistes obertes, quan no accedeixen al Consell General les persones individualment més votades per meritocràcia, oratòria, pedagogia, transparència i preparació sinó que ho fiem tot a la dictadura dels partits o a l’estesa tan diversa de microagrupacions de caire parroquial –sia a través d’un flux o d’un altre, continua sent bàsic la casa a la qual pertanys, la manca de democràcia interna i que la mentalitat de guany grupal o personal (sobretot personal) sigui indestructible–, o quan no afavorim que a les eleccions comunals hi puguin votar els ciutadans residents.
Òbviament no serà en aquesta propera legislatura que podrem parlar de cap avenç en paràmetres democràtics que esberli aquest teranyina. Estem abocats a assumir que una moneda guanyadora de centre-dreta de quatre cares, de quatre ànimes que es necessiten permanentment, es pot tornar a consolidar, amb més dificultats que fa quatre anys certament, en bona mesura gràcies al regal que sempre hi és, però que mai no s’arriba a desembolicar del tot, del centre-esquerra de dos cares, permanentment tensat i que rodola que fa pendent, i dels liberals d’encunyació laurediana entossudits a posar el carro davant dels bous.
Estem abocats a assumir que una moneda guanyadora de centre-dreta de quatre cares es pot tornar a consolidar
Soc relativament optimista amb els resultats que pugui obtenir Concòrdia pel paper d’acceleració en temes candents i actuals i per fer plantejaments entenedors, transparents i sobretot corals –més, si rep l’atenció de determinades antigues primeres espases de la política.
A les properes generals qui vagi a votar estarà perpetuant sense ser-ne conscient un sistema altament imperfecte i insolidari, que m’atreveixo a titllar d’acomplexat i asocial –en comptes d’un enfortiment dels serveis públics serà un cop més una demostració de control ras–, concebut per intercanviar informació per poder, i ara darrerament encara més amb l’objectiu d’ocupar posicions envejables quan calgui córrer cap a Europa, un escenari no pensat per a tothom ni especialment per als més dèbils, que afavoreix la microcorrupció, tal com va ser detallada fa anys des de cal Pintat, i que sap ser quan li convé ben poc transparent, que no legisla quant a impedir les portes giratòries als antics alts càrrecs de l’Administració i que en cap cas detalla les responsabilitats polítiques a què s’exposen els que vulguin legislar o governar, per la qual cosa, per tot plegat, indirectament (que en política és com dir nítidament) el sistema consolida el sentiment i la realitat de total impunitat, de distància i diferència de la classe política envers els votants, i que finalment no permet el repartiment d’escons de forma proporcional als vots aconseguits en les circumscripcions territorials. Per tot això, puc deduir que el sistema no contempla –perquè en realitat no el persegueix– l’interès general del país ni de la majoria de la gent que el conforma.
És veritat que els que hem abocat anys i panys de deliberació i de participació en política ens hem consumit quan ens hi hem dedicat amb cor i ànima i ens hem tornat sovint esbiaixats i reduccionistes. Els que hi són avui encara són més reduccionistes i bel·ligerants, perquè d’aquella fina línia que ens separava dels anhels de la ciutadania hem passat a la trinxera dels matisos incommensurables, i hem acceptat que els polítics es convertissin –i ens convertissin– en comissaris obligats a difondre determinades consignes. Sense qüestionar-les. Ni ells són ja en realitat lliures ni nosaltres tampoc.
Donem per assumit que la democràcia és la forma justa de govern –l’única– i considerem que és correcte i honest que tots tinguem dret de vot. Caldria, per tant, fer un pensament solidari vers els ciutadans residents perquè puguin votar a les eleccions comunals. Votar encara que no puguin ser votats no seria cap incoherència si prevalgués l’estratègia nacional nostra, pròpia, d’atansar al fet polític aquests ciutadans i les seves famílies amb l’objectiu que quan puguin fer-se andorrans per anys de residència no es desmotivin, no es desconnectin d’Andorra, i mentrestant, facin viure en positiu i amb interès almenys el fet polític comunal a casa seva, als llocs de feina, davant dels seus, per ajudar a continuar estructurant una cadena de persones i de generacions futures compromeses inequívocament i sempre amb Andorra.
Solem estar més aviat poc o mal informats, ignorem la informació política bàsica i, malgrat tot, ens arrisquem a donar suport a candidats amb els que potser no estem tan d’acord com crèiem o que fins i tot, quan toquen poder, aniran en contra dels nostres interessos i ideari, però tenim la consciència tranquil·la perquè, encara que ho emmascarem, continuem votant la persona o en contra de la persona. No pas a favor o en contra del contracte social que és el programa electoral.
Perquè en realitat, i ens ha estat demostrat fa pocs mesos enrere, ¿de què acaba servint el programa electoral si els que surten a la foto són capaços de fugir del partit que els ha permès seure en una confortable butaca i no els importa desmuntar el govern, ni que sigui per uns dies, perquè saben que els compromisos ara són líquids i que el cap de Govern no voldrà una crisi interna? Serveix per demostrar-nos que tots són liberals, s’anomenin com s’anomenin; que allí on no arribi un hi arribarà un altre; que la presidència d’Andorra està sotmesa a aquests xantatges; que són incapaços d’exigir res a la ciutadania, perquè en realitat són incapaços d’autoexigir-se res, ni per coherència ni per disciplina.
No tenim una llei de responsabilitat política; hem constatat una intensíssima relació i una deriva preocupant del sistema judicial amb qui ha obtingut el poder executiu, especialment en les darreres legislatures; ens crea dubtes que es pugui continuar dipositant el vot en seu judicial mentre no s’envola del tot el vot electrònic amb les seves garanties. I ens hi conformem?
Crec sincerament i especialment que en la darrera dècada no s’ha estat a l’alçada ni en fidelitat al país ni en valentia ni en generositat. Cansa sentir parlar de la pandèmia com d’una excusa. Tots l’hem passada; tots l’hem soferta. I ara s’amaguen informacions sobre ajudes i crèdits públics lliurats arran d’ella. Si és diner de tothom, tothom té dret a aquesta informació. Si les ajudes s’han donat des de paràmetres d’objectivitat i d’equitat, res no s’hauria d’amagar. No és cap ofensa rebre una ajuda si era de justícia poder-la rebre.
Biel Mesquida (1947) en la seva darrera aportació, Encarnacions, ens recorda que la riquesa no és el poder de comprar béns sinó de poder dictar les regles del mercat. I dictar és tothora contrari a la llibertat. I les paradetes del mercat polític que darrerament es munten i es desmunten no semblen pensades per assolir una millora col·lectiva.