Francesc Guillaumet Periodista

Després d’un bon sopar en un restaurant d’Edimburg, la meva parella es va adonar que no ens havien cobrat els postres i va insistir en dir-li a la cambrera. La va fer venir i, en un anglès perfecte, li va fer notar que faltava aquell càrrec al compte. Els postres eren bons. I molt calòrics, com correspon a la gastronomia escocesa, segurament forjada entre els freds d’hivern de les esplèndides Highlands. En resum, que la cambrera va tornar a venir i a la taula i amb un somriure a la boca ens va tornar a deixar el compte. Hi havia una nota amb aquesta frase: «Als postres estan convidats» (en anglès, of course). Dic això perquè he llegit fa uns dies que el ministre de Finances d’Andorra i Portaveu del Govern, Eric Jover, ha dimitit en fer-se públic que havia comès l’error de no pagar l’impost de societats d’una empresa en la qual figura com a administrador únic. D’entrada cal dir que tot i «l’error», la decisió l’honora perquè no sé si a Andorra, però sí aquí a l’altre costat, el verb dimitir no s’acostuma a conjugar.

Posem-hi una mica de context. Corria l’any 1981 quan l’expresident del govern d’Espanya, Adolfo Suárez, va comparèixer per televisió per anunciar que dimitia. Suárez no s’havia posat un ral a la butxaca ni s’havia oblidat de pagar cap impost però els seus, la UCD, el van deixar sol. Ben sol. Leopoldo Calvo Sotelo, un polític al que no se li ha fet prou justícia, però que tenia un cervell molt ben moblat, va agafar les regnes amb una sessió d’investidura interrompuda pel tinent coronel Tejero, fins que el PSOE de Felipe González va treure una majoria absoluta d’escàndol. Tornem a Suárez, però. Després de dimitir, el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, el va renyar ben renyat. Li va dir que un polític no havia de dimitir mai. Tarradellas, que era un polític de la vella escola i gat vell en l’art de la política, ho tenia clar això. I d’alguna manera denotava unes maneres de fer que la democràcia que ja estava en marxa havia d’anar deixant enrere. Però insisteixo, Suárez va dimitir pel buit que li van fer els seus. No pas per res més.

Bé. A l’època de Felipe González tampoc hi va haver tantes dimissions i segurament en la darrera etapa n’hi hauria hagut d’haver moltes més. No li trec ni un mèrit al polític socialista en la seva tasca de modernització d’Espanya en un moment especialment difícil. Però tot el que es va saber després és de traca i mocador. El primer en dimitir va ser el seu vicepresident, Alfonso Guerra, que va haver de deixar el càrrec per les malifetes del seu germà Juan a la Junta d’Andalusia. A mesura que s’anaven coneixent casos de corrupció Felipe aguantava, però en dimitien pocs. Sí que ho va fer, i amb molt bon criteri, el ministre de l’Interior, Antonio Asunción, quan va veure que Roldán, que en va fer de tots colors en el món de la corrupció, se li havia escapat a Laos. També li va dimitir un altre vicepresident, Narcís Serra. L’exalcalde de Barcelona i exministre de Defensa no va tenir més remei que triar aquest camí quan es va veure que els papers dels serveis secrets s’airejaven per tot arreu i quan es va comprovar que, fins i tot, s’havia espiat al mateix cap d’Estat.

Però res. Pel que va passar de dimissions n’hi van haver poques. Sense ser de dretes ni espanyolista, cal reconèixer que l’etapa d’Aznar semblava més decent en aquest sentit. Dic que semblava perquè quan va aflorar tot el cas Bárcenas, el finançament irregular del PP a canvi d’obra pública, tampoc van saltar gaires alarmes. Fins i tot el qui el va succeir de president del partit i que anys més tard va arribar a presidir Espanya, Mariano Rajoy, va marxar per una moció de censura,però no per cap dimissió que l’hagués honorat una mica més. Tres quarts del mateix sembla que passava a la Convergència i Unió anterior a l’etapa d’Artur Mas. Perquè pel que em diuen l’expresident va tallar en sec algunes pràctiques relacionades amb el famós 3% que va airejar Maragall en una sessió del Parlament de Catalunya. Per cert, a Pujol tampoc li’n van dimitir gaires polítics i un que ho va fer, Josep Maria Cullell, era un dels millors que tenia. Però un diari va publicar com intercedia amb un alcalde per uns terrenys d’un parent seu. Com diu el meu metge, «tots estem fets de la mateixa costella».

Ara bé. Torno a Andorra. No conec a fons el cas d’Eric Jover. El que sí crec és que oblidar-se de pagar l’impost de societats no és gaire correcte. Sí que ho és dimitir tant bon punt en fer-se públic. Sense subterfugis. Donant la cara i fent un gest que l’honora perquè com va suggerir Tarradellas això de dimitir no s’estila gaire entre la classe política. Per cert, igual que he començat parlant d’un oblit a Escòcia que ens va servir per fer postres gratis (em penso que valien 18 o 20 lliures esterlines) en un refugi del Pirineu vam haver de pagar. No diré el lloc perquè ens va passar el mateix amb l’amanida. No ens la van cobrar i la dona va insistir en dir-los-hi. En aquest cas també ens van respondre amb un somriure, però, a diferència d’Escòcia, ens van dir: «Són 20 euros».