Natalia Mena

Una cosa és anar de bo i una altra molt diferent és realment ser-ho. En un món basat en posturejar i en fingir contínuament que som els més solidaris, ecologistes, animalistes, feministes, pacifistes i qualsevol altre -ista que vulgueu afegir a la llista de benignitats, amb la voluntat d’agradar tothom, així com de quedar bé cara a la galeria, però no amb la ferma convicció de viure d’acord amb determinats principis ètics i morals que ens facin ser millors persones, resulta molt complicat coincidir amb gent genuïnament autèntica en la qual poder confiar, fet pel qual estem permanentment (encara que sigui de forma inconscient) mirant rere ull no fos cas que en qualsevol moment ens la donin per una banda o per una altra. És a dir, la teoria la sabem, coneixem què està bé i què està malament, però alhora d’aplicar la lliçó, el tema fa aigües per tot arreu i el suspens és clamorós. Per tant, ens falta molta saviesa de la benvolença. Intentaré explicar-me des de la meva humil experiència: per sort vaig néixer en el se d’una família acomodada de classe mitjana que va poder pagar-me bones escoles i una formació molt disciplinada, per suposat religiosa, que contemplava una sèrie de valors que eren els que els meus pares desitjaven inculcar-me, sobretot per tenir uns estudis que em permetessin guanyar-me el pa de forma independent, però per damunt de tot que m’eduquessin per ser una bona persona. I amb aquest criteri vaig anar creixent dins una bombolla en la qual tot era fabulós i on les normes que regien aquest univers es corresponien amb la realitat que vivíem en aquell entorn. Però aquella etapa va acabar, de manera que tocava sortir de l’ou per afrontar la vida real i el xoc va ser brutal. Perquè resulta que tot allò que durant anys havia après i posat en pràctica en la vessant del caràcter i la personalitat ara no em servia per funcionar en aquesta nova esfera. Perquè, no ens enganyem, ser veritablement bo actualment s’associa a ser un babau, anar amb el lliri a la mà  o a ser un pobre innocent que no s’assabenta de com son les coses a la infernal jungla de la humanitat, en què no es pot mostrar el més mínim símptoma de debilitat si no vols ser atropellat per la piconadora del capital, l’ambició, l’enveja o la corrupció. 

I així vivim en aquesta constant contradicció de predicar i presumir de com de nobles, lleials, amables, pacífics i cooperatius som, per després comportar-nos completament al revés d’aquesta imatge idíl·lica que projectem, utilitzant com excusa que ens sentim amenaçats per individus i circumstàncies que ens obliguen a defensar-nos per sobreviure en una crua existència on el mal és present camuflat, maquillat i disfressat de bones intencions en una exhibició de cinisme descarat que la gran majoria ha donat per vàlid. Perquè és evident que la maldat ven com a notícia, però no com a comportament del que un es pugui sentir orgullós en l’era de la bondat impostada. Però ni tots som tan bons ni tots som tan dolents i estaria bé reconèixer-ho per començar a ser honestos amb nosaltres mateixos i poder-ho ser amb els altres. Però en comptes d’això preferim fer-nos trampes al solitari en un intent de manipular la veritat i viure presoners d’una mentida, que ens obliga cada dia a posar-nos el vestit de la falsedat per no desentonar amb l’ambient regnant. Una de les escenes més mítiques de la pel·lícula titulada Cuando ruge la Marabunta reflexa magistralment aquesta conducta quan el protagonista Christopher Leiningen, un home fet a si mateix i bregat en la duresa de la selva, interpretat per Charlton Heston li admet a Joana (Eleonor Parker), la seva dona, amb la qual s’ha casat per poders, el seu gust per la poesia i que justament en un dels llibres que ella esta llegint La Fontaine (escriptor francès) diu que «cada home guarda tres homes; el que ell creu ser, el que els demés creuen que és i el que realment és». Afirmació a la qual ella li pregunta: «I vostè quin dels tres és?». I ell assegura ser l’últim, el verdader «insegur, complicat, un pel fatu i a vegades un pobre pallasso». És a dir, aconsegueix confessar que no és tan fort ni tan insensible com sembla. 

George Lucas a la Guerra de les Galàxies també explica metafòricament aquesta dualitat de la força intrínseca que tots tenim i de la pugna que es produeix entre el canto obscur i el lluminós, on la clau es troba en quin d’ells assolirà l’equilibri entre ambos costats per dominar la força.   

Més actual és el film de Jerry Macguire, una altra producció cinematogràfica que exposa de forma brillant com el despertar de consciència d’un manager esportiu, que està a la cresta de l’onada de la seva carrera, l’arrossega a un pou profund d’autoestima perduda i de matinades d’orgull empassat per defensar allò en què certament creu. Sota el lema Les coses que pensem i no diem escriu un memoràndum que li suposarà una absoluta revolució vital. Tot el llarg metratge està replet de diàlegs genials sobre aquesta batalla entre fer el correcte o deixar-se emportar per la corrent mundana de la deshumanització del seu sector, així com per la cobdícia pels diners i la fama. 

Per a la historia del setè art queden converses com la de Jugar amb el cor en la qual Macguire (Tom Cruise) li diu a Rod Tidwell (Cuba Gooding Jr) que «els amics poden dir-se el que sigui si tenen l’etiqueta d’amics, no? Molt be, et diré perquè tu encara no tens els teus 10 milions de dòlars, ara només jugues per la pasta, utilitzes el cap, no el cor, a la teva vida privada el cor, però quan surts al camp tan sols penses en què no has guanyat, a qui culpar, qui va llançar malament el pas, qui té el contracte que tu no tens, qui no t’està donant l’afecte i, saps què? Això no és el que inspira les persones, tanca la teva maleïda boca, juga al futbol, juga amb el cor i llavors jo t’ensenyaré el Quam; és l’única veritat, pots suportar-la, tan sols és una qüestió entre amics, et val».

M’agrada recórrer a exemples de la gran pantalla per adonar-nos que no estem sols en aquesta lluita interior tan interessant a la qual li dediquem poca o nul·la atenció convertint-nos en impostors socials homologats que funcionen amb el pilot automàtic, on ja no queda un pam de claredat, de transparència, de decència o d’honradesa a la qual poder aferrar-se per continuar mantenint la fe en què podem construir un planeta més cívic, més afable i més acollidor sense tanta comèdia. 

No puc esborrar d’entre els meus records la xerrada amb una tieta meva que en una trobada familiar d’aquelles que et poses més filosòfic del compte em va dir: «Naixem àngels i conforme anem creixent ens convertim en petits dimonis”» perquè les adversitats, perquè la vida, perquè el context, perquè els demés, sempre intentem trobar pretextos o buscar altres responsables per justificar les nostres actituds, quan el que hauríem de procurar és no deixar podrir ni oxidar la nostra ànima, encara que això suposi anar sempre contra vent i marea o quedar com un idiota en alguna ocasió.