Rubén Tomàs Guia turístic

La parròquia on visc i pago els meus tributs és Canillo. No és el lloc perfecte per viure-hi, però m’hi sento bé i puc desplaçar-me amb tranquil·litat. En canvi, hi ha un indret del nostre país on m’hi sento insegur, avassallat i desprotegit. M’explicaré…

Una tarda de finals d’estiu, baixava amb el meu cotxe des de les escoles d’Ordino amb la intenció de dirigir-me cap a Llorts i després de passar la rotonda de l’auditori vaig observar que la pilona que hi ha a l’entrada del casc antic estava baixada. Amb la mirada clavada en aquell element traïdor, vaig decidir innocentment retallar pel centre quan estava mentalitzat de fer la volta pel carrer Mossén Cinto Verdaguer. Vaig avançar amb el meu cotxe lentament per si de cas la pilona pujava sobtadament i un cop superada vaig relaxar-me pensant que concentrar els ulls en la pilona havia estat un encert per evitar cap incident. Res més lluny de la meva imaginació. Unes setmanes més tard, rebo al meu domicili un avís de sanció per import de 200 euros per haver circulat per on no havia de fer-ho. No hauria d’haver estat pendent de les restes que hi ha a l’asfalt d’una antiga pilona retràctil que han retirat, ans hauria d’haver llegit les llargues instruccions que figuren al senyal vertical que hi ha ara al costat indicant qui pot i quan es pot circular pel carrer Major: «Zona de vianants. Zona videovigilada i d’accés controlat, sanció d’infraccions. Prohibit circular de 13.00 a 06.00 hores, excepte veïns. Prohibit estacionar, excepte càrrega i descàrrega en zones habilitades, màxim 15 minuts de 06.00 a 13.00 hores de dilluns a dissabtes (no festius)». Si tens certa pressa, dedicar el temps suficient a interpretar aquest cartell informatiu al volant del teu cotxe bloquejant el trànsit, pot ser etern i, sobretot, llegeix bé, no entenguis el contrari. Tu veus que la pilona sembla que està abaixada i que altres vehicles hi circulen. «Per què no hauria de poder circular jo?», et preguntes. Error: has caigut en la trampa.

Després de redactar la corresponent «sol·licitud de descàrrec per una sanció de circulació» reconeixent la meva falta, demanant mil disculpes, amparant-me en el fet que no soc veí d’Ordino i que, conseqüentment, hi condueixo molt ocasionalment, que em vaig concentrar en el perillós element que antigament regulava el trànsit en aquell carrer, que coneixedor de la nova normativa ja no incorreré mai més en aquella falta…, la sanció ha estat ratificada i l’he hagut de pagar. En lloc d’haver estat sincer i planer, hauria d’haver estat més murri i haver seguit el consell de la cap del Departament de Tràmits argumentant «motius professionals» per la qual cosa «segur que li acceptaran la petició de descàrrec», em va dir.

Ja que he entrat en matèria, a Ordino sí que hi vaig tot sovint per motius professionals, en concret, com a guia turístic per donar a conèixer als forasters les virtuts, atractius i història d’aquesta població. Em complau passejar pels seus carrers amb grups de visitants, però les meves explicacions i maniobres grupals sovint es veuen truncades i amenaçades pel pas de vehicles al carrer Major. Per tant, sembla ser que sí s’hi pot circular pel carrer Major, però només en un horari determinat i per uns motius determinats. Aleshores, quina és la fita de l’extravagant normativa de la qual vaig ser víctima com a infractor? Pacificar el centre i prioritzar els vianants? En absolut, donat que quan m’hi desplaço a peu amb els meus turistes també soc víctima de les molèsties i riscos que provoca el trànsit autoritzat. Per tant, aquesta regulació del trànsit és aleatòria, injusta; és discriminatòria i absurda pel que fa als resultats. 

Si segueixo fent un repàs a les meves experiències com a guia turístic a Ordino, voldria explicar-ne una de força curiosa. També era estiu quan guiava un autocar luxemburguès de 14 metres de llargada amb 55 passatgers a bord que, per enfilar el revolt ascendent del Carrer Ventura que accedeix a l’aparcament d’autocars, necessita obrir el seu angle i envair el carril contrari ocupant tota la calçada. En aquell precís instant, baixava de cara un cotxe de poc més de quatre metres de llargada que no va frenar amb antel·lació i es va aturar a pocs centímetres del tres eixos. Esperàvem que el seu conductor fes maniobra de recular i, per sorpresa meva, del meu conductor i del passatge, aquest ens va demanar a nosaltres que féssim marxa enrere. Li vam indicar amb gestos explícits al conductor del cotxe que nosaltres duiem un vehicle de grans dimensions i que la maniobra que ens demanava fer comportava molts més riscos i perills que si era ell qui reculava. El conductor local, un tal senyor Bruno, finalment, va baixar del cotxe i ens va dir que ell no reculava i que allà es quedava parat, al mateix temps que trucava al Servei de Circulació d’Ordino. Nosaltres vam fer el mateix i vam esperar que arribés l’agent de circulació que hauria de resoldre aquell conflicte que estava bloquejant el trànsit.

Al cap d’uns minuts va aparèixer un agent amb cara de pocs amics que, en assabentar-se de la situació, va demanar al conductor de l’autocar que fes marxa enrere immediatament, ordre que vam acatar de seguida no sense abans demanar a l’agent que ens supervisés la maniobra i que declinàvem tota responsabilitat en cas de mal major. Efectivament, David va vèncer Goliat. A Ordino té prioritat un vehicle petit quina maniobrabilitat comporta pocs riscos per sobre d’un vehicle de 14 metres de llargada quina maniobra retroactiva és una de les més perilloses, donat que el conductor no veu què hi ha al darrere i que els angles laterals estan plens de punts morts, és a dir, la visibilitat és nul·la.

A sobre, a la parada de busos urbans de la cantonada que jo hauria utilitzat breument per descarregar els passatgers i estalviar així temps i incomoditats, hi havia aparcat un autocar de matrícula andorrana que una hora més tard encara es mantenia al mateix lloc impertèrrit, al responsable del qual els agents de circulació no van dir ni ase.

En 34 anys de professió guiant grups en autocar per carreteres de tot el món mai m’havia trobat en una situació en què l’agent de circulació optés per obligar a maniobrar el vehicle de major envergadura i pes, atapeït per molts més ocupants. És com si en una escala estreta, el president de la comunitat obligués a recular escales amunt un grup d’àvies de 90 anys curtes de vista amb mancances físiques per a que un jove de 18 anys pugui avançar còmodament. Sempre que l’autocar que he guiat ha hagut de fer una maniobra forçada i invasora respecte el carril contrari, els cotxes que han pogut aparèixer de cara han reculat mostrant comprensió i cortesia. Companys de feina a qui he explicat aquesta incidència se’n fan creus i els conductors d’autocar a qui he demanat la seva opinió al respecte han manifestat ser afortunats de no trobar-se en el lloc del conductor luxemburgés i esperen no viure aquesta controvertida situació en la seva vida professional.

Una vegada vam estacionar el llarg vehicle de transport de passatgers, mentre els meus clients passejaven per Ordino, vaig decidir anar al despatx del servei de circulació per a que es redactés un informe sobre el que havia succeït. La meva sorpresa va ser majúscula quan el personal que em va atendre em va dir que anés a les oficines de la Policia i que allà redactarien si ho consideraven el corresponent atestat o denúncia.

La sanció a que he fet referència a l’inici d’aquest article l’he pagada, per descomptat, i el dia del seu pagament vaig aprofitar per demanar cita amb el cònsol de la parròquia d’Ordino, el senyor Josep Àngel Mortés, per posar-lo en coneixement d’aquests fets i esperar-ne algun gest condescendent. El senyor Mortés va actuar molt amigablement a l’inici de la entrevista, però, a mesura que li anava exposant els fets, adoptava una actitud més distant, intransigent i prepotent. 

Comprendreu que no em senti benvingut a Ordino, que m’hi trobi fins i tot desamparat i que, en ares de la meva integritat i la dels meus clients, eviti en la mesura del possible tornar a posar-hi els peus. Seguiré fil per randa la meva filosofia en defugir els problemes i evitar situacions conflictives, i tinc la percepció de què Ordino és una població on hi ha una alta probabilitat de complicar-se la vida. Em fa por anar a Ordino.