Gestionar la rebequeria sense morir en l’intent
Si sou mares o pares segurament haureu viscut una situació similar. Dueu una bona estona al parc, després de recollir el vostre fill a l’escola infantil. Es va fent tard i és hora d’anar cap a casa. Li has dit sis vegades que baixi del tobogan, però fa com si sentís ploure. Respires i t’apropes amb la idea de baixar-lo. Intentes raonar de bones maneres, donar-li la mà, agar-lo a coll… mentre ell va amunt i avall sense que el puguis atrapar. Finalment, ho aconsegueixes i en aquell moment esclata tirant-se a terra cridant i plorant desconsolat, com si l’estiguessin matant. Notes les mirades i judicis de les altres famílies, penses: «Terra, empassa’m». Al final te l’emportes com pots, potser fins i tot se t’escapen alguns crits i gestos més bruscos del que t’agradaria admetre, sota l’amenaça de què ja no el duràs mai més al parc i «quina vergonya, tothom ens està mirant». Tornes cap a casa amb la mandíbula pressionada i amb un sentiment de ràbia que et crema per dins.
I segurament més tard, quan el teu fill ja dorm, et recorre un sentiment de culpa pel que ha passat.
Qui no ha presenciat una situació d’aquest estil i s’ha preguntat com podria sortir-se’n airós? Tots hem viscut, en primera persona o com a espectadors, aquell infant al terra del parc o del supermercat, que plora i crida desconsoladament mentre els seus pares, morts de vergonya, no saben ben bé com actuar.
I és que si hi ha una cosa que preocupa a mares i pares són les temibles rebequeries. En qüestió de minuts el teu fill pot passar de l’absoluta tranquil·litat a tot el contrari, generant desesperació i impotència als seus progenitors.
Les rebequeries són manifestacions molt intenses de la ràbia. Dit d’una altra manera, és la frustració que un infant (o adult) sent quan allò que vol no es compleix.
Són un fenomen normal dins del desenvolupament infantil. Acostumen a sorgir entre els 2 i 4 anys, tot i que hi ha infants que poden començar abans i també es poden prolongar fins als 5 anys aproximadament, en funció de les circumstàncies que rodegen l’infant. De fet, hi ha adults que continuen tenint rebequeries, potser en coneixes algun.
Els més menuts esclaten en ràbia quan no aconsegueixen allò que volen o quan no tenen coberta alguna necessitat (tenen molta gana, estan cansats, ganes de moure’s i jugar...). Qualsevol esdeveniment, per insignificant que et sembli, pot desencadenar en una rebequeria: se li trenca una galeta, no li dones allò que vol perquè és perillós… Com encara no saben expressar de manera adequada les seves emocions ni controlar els seus impulsos, acaben explotant. Per això és important que siguem conscients que darrere d’una rebequeria sempre hi ha una emoció no resolta, una crida d’auxili, una expressió inadequada per falta de maduresa i experiència.
De la mateixa manera que no esperem que un nadó de tres mesos sigui capaç de caminar, tampoc podem pretendre que un infant durant els seus primers anys de vida sigui capaç de gestionar les seves emocions amb serenitat. El seu cervell encara no està preparat per autocontrolar-se i fer front a la frustració. Així que no ens prenguem la seva conducta de manera personal ni pensem que ho fa per fastiguejar-nos.
El fet que les rebequeries formin part del desenvolupament d’un infant no significa que hàgim de passar-les per alt. Les rebequeries tendeixen a desaparèixer a mesura que els nens van desenvolupant habilitats més complexes. El model que els hi donem els seus adults de referència és molt important, ja que els nens aprenen del nostre exemple. Davant d’una rebequeria, el que necessiten els infants és calma i comprensió. L’objectiu no és evitar de qualsevol forma l’enuig ni fer que la rebequeria acabi com més aviat millor, sinó acompanyar l’infant de manera positiva. Evitem, per tant, els crits, les amenaces, els càstigs i la violència física. Tampoc l’ignorem pretenent que el nen es calmi sol, ni optem per fer xantatge emocional.
El que sí que podem fer és gestionar aquests episodis d’una manera respectuosa i conscient:
–Hi ha situacions que es poden evitar. Si saps que en passar per davant de la botiga de joguines pot desencadenar en una rebequeria, procura agafar un camí alternatiu.
–Anticipa’t: «És l’hora de marxar. Pots baixar tres vegades pel tobogan i ens anem».
–Busca la seva col·laboració: «Ara anem al supermercat. T’encarregues de posar al carret les coses que tenim a la llista de la compra?».
–Pots oferir-li un parell d’opcions: «Avui per berenar tens fruita. Prefereixes poma o plàtan?».
–Hi ha situacions en les quals no podem cedir, però sí que podem validar l’emoció i mantenir la fermesa amb l’amabilitat. No podem quedar-nos infinitament al parc ni comprar-li tot el que ens demana al supermercat. «Sé que ho estàs passant molt bé al parc, i ara és l’hora d’anar cap a casa».
–Si finalment arriba la rebequeria, procurem mantenir-nos serens i controlar la situació sense pujar el to de veu ni imposar-nos per la força.
Pensa en com t’agradaria que et tractessin a tu quan tens un mal dia. Sé que no és fàcil, però la pròxima vegada que el teu fill esclati en una rebequeria, respira. És una fase, això també passarà. I si avui perds la paciència, recorda que demà tens una nova oportunitat per intentar-ho.
Estima’m quan menys ho mereixi, perquè serà quan més ho necessito. Robert Louis Stevenson.