Victoria Gómez Pérez Periodista

Ha estat el tema de la setmana. I no és només una tafaneria barata de premsa del cor. La nova cançó de Shakira, sense un nom propi, però sota el títol BZRP Music Session #53, és, sens dubte, el fenomen musical, mediàtic, social i financer dels últims temps. Diuen que la venjança és un plat que se serveix fred, i més quan hi ha un desengany amorós entremig, però no cal que t’hagin posat les banyes per sentir-te trist, rabiós, decebut o les tres coses –alhora o en moments diferents– després d’una ruptura. D’aquesta manera, i afegint que tot el planeta s’assabenta de la teva desventura amb qui creies l’home de la teva vida i pare dels teus fills, hi ha qui s’atreveix a tenir la superioritat moral de dir-li a una dona, tot i que no importa si és una estrella mundial o una senyora de casa seva, com s’ha de sentir o com ha de gestionar les seves emocions. És impertinent i arrogant creure que el patiment s’ha de passar en silenci o sota unes normes convencionals de discreció que durant anys (tota la vida!) han cancel·lat (majoritàriament) les dones amb submissió i maula. Perquè en moments com aquests cadascú fa el que pot. I Shakira canta.

En menys de 24 hores, l’últim tema de la colombiana, amb el productor musical argentí Bizarrap, es va convertir en un èxit musical sense precedents. Quan crèiem que després de Te felicito i Monotonía ja no tenia més bufetades metafòriques per al seu exmarit, Gerard Piqué, Shakira apareix amb Una loba como yo no està pa’ tipos como tú i rebenta les xarxes amb cada frase més mordaç que l’anterior. La lletra desprèn frustració i moltíssima ràbia, però també resiliència i empoderament. Els que l’acusen de masclista per atacar una altra dona i cosificar-se tant a ella mateixa com a l’actual parella de Piqué, Clara Chía, comparant-se amb cotxes i rellotges (les aficions preferides de l’exfutbolista), és possible que ho facin sota una doble moral. És lleig, sí, i potser no calia, perquè si bé és cert que Chía sempre ha sabut que Piqué tenia dona i fills, l’únic que havia promès un compromís matrimonial és ell. Però on era la sororitat que ara tant se li reclama a Shakira quan Chía se n’anava al llit amb Piqué sabent que li estava sent infidel a la seva dona en el seu propi domicili familiar? Per què ningú li retreu a la nova nòvia aquest menyspreu absolut i manca de solidaritat entre dones d’aleshores? És veritat que es tracta d’una noia de vint-i-pocs anys fins ara desconeguda a ulls del món, però probablement no és una babaua que quan li va fer el primer petó a un dels personatges més polèmics del panorama sensacionalista no sabés què estava fent. També s’ha de reconèixer que Chía no té el mateix ressò que Shakira i que no pot contestar-la per defensar-se, fet que certament és injust, perquè ara tots sabem que no és bona persona. Per això potser hauria estat més intel·ligent fer una cançó en què se l’avisés del tipus d’home que Shakira diu que és Piqué i que si havia enganyat a una, pot enganyar l’altra. Però a la gent ens agrada jugar a la policia del bé i del mal i fiscalitzem els altres amb desconeixement i sense empatia, i aquells que no entenguin la cantant és que mai els han trencat el cor. Quina sort que tenen! 

Parlar dels moments dolorosos és sanador; el desconsol és salvatge i tenir el do d’expressar-lo amb una crueltat poètica que et catapulti al més alt nivell és una fita a l’abast de molt pocs. Malgrat que el despit és evident en cada estrofa, l’artista posa de manifest que qualsevol dona humiliada pot refer-se d’una manera gairebé heroica, escup a la cara d’aquells que l’han destrossada i exhibeix públicament un cor partit en mil pedaços, del qual se n’aprofita i en treu rèdit econòmic (una operació, dins de la desgràcia, brillant). Shakira es (re)converteix en una lloba que passarà a la història de la música per batre rècords i ens recorda que sobren motius per alliberar-nos de l’opressió de la dona que només plora a casa quan ningú la veu perquè el seu estimat l’ha deixada.