Natalia Mena

Encara amb la ressaca de les festes nadalenques, durant les quals els governants han gaudit d’uns dies de repòs, i nosaltres hem pogut descansar d’ells, la treva s’ha acabat. La setmana començava agitada ressonant tambors de guerra amb convocatòries de premsa urgents i anuncis que a més d’un que no estigui en el guirigall parlamentari l’hauran deixat bocabadat. Ja sabeu que per més bones intencions que hi hagi, quan es tracta de mantenir-se en el poder, i sobretot si s’acosten períodes electorals, totes les forces polítiques comencen a posar la seva maquinària en marxa, no tant per preparar propostes interessants o programes que sedueixin als votants, sinó per esbrinar i treure els draps bruts d’aquells rivals més emprenyadors als quals fa molta mandra rebatre amb arguments; es prefereix recorre a intrigues orquestrades a l’ombra per tal de satisfer ambicions individuals, que res o poc tenen a veure amb el col·lectiu, o amb treballar per l’interès general. 

Aquestes conxorxes i atacs no només es donen entre les diferents candidatures, sinó també dins els mateixos partits, on les punyalades per l’esquena i les traïcions són habituals entre companys, estandarditzant la conducta del 'Quítate tú para ponerme yo'. El problema que molts no volen veure en aquesta actitud és que no s’arriba al lloc desitjat de la millor manera possible, ja que pel camí s’han sembrat esbroncades i enemistats que en algun moment passaran factura. Perquè a la vida tot té un cost, i al final s’acaba pagant. 

Quan la nostra cultura deixi de ser la de brillar en solitari per entendre que la fortalesa resideix en l’equip i en el projecte, començarem a adquirir valor com a persones compromeses amb un ideal o objectiu i no com a mers 'trepes' que aprofiten la més mínima ocasió per fer la traveta al del costat mitjançant fórmules mediocres alhora que poc transparents per col·locar-se en càrrecs per als quals no s’està a l’alçada.

Sense anar més lluny, la fulminant dimissió del ministre Jover, per les irregularitats en la declaració de l’Impost de Societats de la seva empresa, ha estat per molts una notícia impactant, tot i que les males llengües asseguren que la relació entre el cap de Govern i el titular de Finances feia temps que s’havia deteriorat. Hi ha qui afirma que ni tan sols es parlaven, fins i tot hi ha certs rumors que insinuen que internament han volgut frenar les seves pretensions a ser candidat per la parròquia d’Escaldes-Engordany. I què em dieu del fet que no s’hagin adonat fins ara? Potser soc l’única mal pensada, però a ningú se li escapa que els tempos en política són determinants. És a dir, una part és l’obra de teatre que es representa de cara a la galeria i l’altra el que succeeix entre bambolines, i en aquest sentit la següent protagonista d’aquests darrers dies ha estat la consellera general no adscrita Carine Montaner, la qual serà processada per revelació de secrets. La parlamentària perdrà la immunitat malgrat que la magistratura rebutja la querella per difamació i calúmnies interposada pel president del Grup Parlamentari Independent, Ferran Costa, en considerar que la informació exposada és certa. Com era d’esperar, l’afectada no s’ha quedat de braços plegats i recorrerà el Superior, ja que al·lega que té la ferma convicció que tot plegat es tracta d’una maniobra per impedir que es presenti a les eleccions generals en un intent de treure-se-la del mig abans dels comicis. 

Així doncs, la telenovel·la està servida, i haurem d’estar ben atents a com es desenvolupen els següents capítols. No obstant això, aquestes circumstàncies no són cap novetat, de fet s’han anat produint diversos episodis al llarg de la legislatura bastant similars amb figures molt rellevants de l’Executiu. Deixeu-me que us faci memòria: la renúncia de Martínez Benazet al capdavant de la cartera sanitària adduint motius personals; en aquest cas molts van veure darrere aquesta decisió la silueta fosca i allargada del laboratori P3 a Ordino, que va malmetre la seva immaculada imatge a la vegada que va enterbolir la raonable gestió que havia dut a terme durant la pandèmia. Per no parlar de l’intent fallit de Jordi Gallardo, que després del pols mantingut amb Judith Pallarés va optar per no presentant-se a les primàries dels Liberals per evitar una fractura del partit que va donar com a resultat tot el contrari, la trencadissa de la formació amb l’aterratge de Josep Maria Cabanes novament a l’arena nacional i l’abandonament de la ministra d’Afers Socials, la qual després de ser derrotada va preferir crear una nova formació de centreesquerra. Així que, com podeu observar, les trames i els contubernis estan ben presents en l’efervescent activitat de l’òrbita política, igual que el desconeixement que tenim de certes qüestions, de les quals previsiblement ens faríem creus.

Per aquest motiu, vull aprofitar l’actual conjuntura, ja que molt probablement el mes de març hi hagi eleccions, per recordar certs principis que la classe dirigent sembla haver oblidat i que seria desitjable, per no dir exigible, que recuperessin de seguida. D’una banda, la coherència; és a dir, no crec que sigui molt demanar que el que penses, el que dius, i el que fas coincideixi; seria un bon exercici inicial per estalviar-nos la indignació en veure el rostre de ciment armat i el desvergonyiment amb els quals avui diuen una cosa i l’endemà fan la contrària sense immutar-se i amb el convenciment que aquí no ha passat res, tractant la població poc menys que de pallussos que no s’assabenten de res a la vegada que subestimant el seu pes dins del sistema. Per descomptat, l’exemplaritat quan un es dedica a l’esfera pública i aspira a liderar un país en el qual la ciutadania el segueixi ha de predicar amb l’exemple; és evident que qualsevol de nosaltres no passaria l’escrutini rigorós d’un comportament impecable, no obstant això, els servidors institucionals han d’oferir aquest plus de correcció si anhelen obtenir la confiança de la societat. La credibilitat, entesa aquesta com la capacitat de generar seguretat, esperança i fiabilitat, és un altre factor fonamental que actualment està sota mínims davant un panorama envaït per la corrupció, debats buits, manca de solucions per les veritables preocupacions de la gent, i retrets banals per emmascarar els canvis d’estratègia un cop s’arriba al poder amb molta retòrica i poca acció.

Per tant, aquest proper plebiscit és una oportunitat decisiva per apostar per un autèntic canvi que transformi Andorra en un indret atractiu, no només per visitar a escala turística, sinó per residir amb una bona qualitat de vida econòmica, social, cultural i mediambiental. Quan un té clar com vol que sigui la seva nació elabora un pla amb un full de ruta i les possibles respostes que es poden donar per resoldre els reptes més importants que ha d’afrontar el territori en els pròxims anys, i no cal menysprear, desqualificar o aniquilar l’oponent, el que cal és explicar aquesta visió amb passió, entusiasme i veracitat per persuadir als electors convencent-los que la nostra concepció d’Estat és la millor; al cap i a la fi, un bon mandatari és aquell que governa per tots acompanyat de la seva soledat.

Sempre he volgut creure que la política és la lluita per la felicitat i el benestar dels pobles, per la qual cosa, si estimes la pàtria, desitges alhora que treballes perquè els que hi habiten tinguin una bona vida, o almenys que sigui una mica més fàcil. Segurament opineu que és un pensament naïf o ingenu pel món on vivim, però deixeu-me que conservi certa innocència, mai se sap si la vida com la política et poden sorprendre.