Alea iacta est
«Els cavalls mai menteixen, no ho necessiten», va sentenciar, mirant a un dels comensals; tots van callar. El nostre protagonista va prosseguir: «Una màscara pot ser deslleial per a l’altre, però sempre és deshonrosa per a qui se la posa». Tot seguit, va demanar que li passessin la sal i van continuar menjant. A mig sopar, es va apropar un home de confiança i li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella. Sortiria a trenc d’alba cap a Venècia, acompanyat de dos soldats de la família. El Don, finalment, havia acceptat la seva petició de realitzar ell mateix l’encàrrec. I tot i que no li feia gràcia arriscar-se a perdre el seu 'consegliere'; era una qüestió d’honor.
El nostre protagonista vivia a Palerm, on era professor de teoria del dret; era originari d’un petit poble vora de la capital. Fill d’un dels homes de confiança del Don, havia estat apadrinat per aquest, en morir assassinat el seu pare a mans d’una de les famílies rivals. Tot i fer petites incursions a la 'malavita' per tal de tirar la família endavant, sempre s’havia mantingut íntegre i discret i s’havia doctorat cum laude, fet que va fer que el Don l’ascendís d’'avvocato' a 'consigliere'. El seu pare era un home savi i amb molt caràcter. Mai havia estat un besamans del Don, tanmateix aquest últim tenia una confiança cega en ell i feia cas de tots els seus consells i aportacions, ja que sabia que estranyament s’equivocava. Si aquest hagués tingut estudis, segurament hauria arribat, com el nostre protagonista, a ser el seu assessor personal. La seva labor, però, era la de cuidar els cavalls de la família i governar els treballadors de les diverses plantacions de llimoners. El seu pare, havia estat l’última víctima que s’havia cobrat la llarga guerra entre clans.
Les llums dels fars travessaven la boira. Es va encendre la darrera cigarreta abans de pujar al cotxe i la va fumar en silenci, mentre somreia satisfet en veure sortir d’un maletí un revòlver Colt del calibre 45. Era igual que el dels protagonistes dels spaghetti westerns que veia amb el seu pare. Aquest, en una ocasió li havia parlat del valor i coratge dels guerrers filipins, que matxet en mà sortien com 'kamikazes' atropellant soldats invasors que, tot i anar armats amb armes de foc, veien com les bales els travessaven, però no els paraven. Atemorits, els soldats ianquis van demanar que els proveïssin d’un revòlver d’un calibre superior que fos capaç d’aturar un home d’un sol tret, aquest va ser el Colt del calibre 45; el mateix que ara subjectava i examinava.
Es va quedar pensant, mirant per la finestra, en una frase que li deia el pare: «Un home amb honor, sempre és fort. Algú sense honor és un pusil·lànime, per moltes armes que empunyi o molt poder que ostenti». El seu pare li havia ensenyat que l’honor era un bé inalienable. La psicologia moderna dels anys 40, havia oblidat l’honor, els principis i els valors i només parlava d’autoestima i benestar. Estava impregnada de decadència i aviat seria devorada pels venedors d’elixirs per a fer créixer el cabell. La cultura de l’honor, defensava, que tenir una bona autoestima quan un comet actes menyspreables, també és patològic i propi d’homes inferiors. L’autoestima ha de ser subsidiària d’uns principis i valors. El nostre protagonista, sabia, que quan la gent s’adonés que allò que el sistema ens ensenyava era, que es podia ser feliç traint, fent mal o subjugat, ja no hi hauria marxa enrere. «Però, és acàs l’honor un fi? No, l’honor és un mitjà, el fi és sempre la dignitat», els deia als dos acompanyants.
A la mitjanit van arribar a Venècia, on els esperaven els dos homes de confiança que havien realitzat les vigilàncies. «Bona feina nois» i copet a l’esquena; a l’hora pactada serien allà. Malgrat les indicacions del Don, el Consigliere hi va voler anar sol. En veure’l apropar-se, l’home que escortava al líder del clan, va endur-se la mà dins l’abric; abans que pogués treure la seva arma, el nostre protagonista ja li havia clavat una bala entre cella i cella, fent-li volar el barret Fedora color cendra que duia. En veure-ho, el líder va entrar en pànic i va arrencar a córrer, tapussant dos metres més enllà. D’un cop de sola el va fer girar de cara i el va encanonar; mentre amartellava l’arma amb el polze, el patriarca va cridar: «Ets home mort».
Una embarcació els esperava sota el pont de l’Acadèmia; en pujar, va recordar la cara de l’assassí del seu pare mirant-lo atemorit. El millor d’aquell home era el vestit i li acabava de foradar. De sobte, va sentir un profund benestar en contemplar la bellesa de l’església de Santa Maria della Salute. Commocionat, va exclamar en veu alta: «Alea iacta est».