Bones persones
Les darreres declaracions de l’escriptor francès Michel Houellebecq arran d’una entrevista del també controvertit Michel Onfray han resultat ser incendiàries. L’autor fidel sempre al seu estil provocador ha manifestat el seu odi i els seus temors, conceptes que poc o molt es retroalimenten, envers el conjunt de la població musulmana de França. La gran polèmica que ha generat ens mostra d’alguna manera com la llibertat d’expressió i la manifestació de l’odi no són dos camps separats amb una feixa sinó que el camp de la llibertat d’expressió, per usar aquesta senzilla metàfora, permet que les males herbes de l’odi creixin aquí i allà.
Ara bé, la xenofòbia és un fet que s’estén arreu amb gran facilitat, propiciada pels atavismes i un substrat cultural per al qual els forasters no han deixat mai de representar un perill. És més, sembla que tota societat necessiti bocs expiatoris per justificar-se o refermar-se en la seva identitat. Les declaracions de l’escriptor francès, sobre el caràcter delinqüent que atribueix a tot un col·lectiu per igual, ens podria dur a pensar que el que caldria fer de debò és arribar a saber quin dels nostres conciutadans, siguin de fora o no, serien bones persones i quins no, sense generalitzar de forma grollera en funció d’una raça, d’una religió, d’un gènere, d’un estatus social o de qualsevol altra referència sociocultural.
Una bonica utopia per començar l’any perquè no totes les persones que semblen bones ho són realment. Qui més presumeixen de ser-ho sovint ens deceben. N’hi ha que juguen a ser males persones, també. Ho fan potser perquè ningú se’ls apropi, o perquè creuen que així resultaran més carismàtiques. Succeeix de vegades que som una bona persona en un moment donat i al cap de dos dies o dues hores ho deixem de ser, perquè la nostra naturalesa contradictòria, partidista o bé capritxosa, o tot alhora, ens traeix.
Si un considera l’axioma que ser bona persona consisteix a no fer als altres el que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres, veuríem que de bones persones n’hi ha ben poques de forma sostinguda. Ara bé, les paraules d'Houellebecq, injurioses i reaccionàries, evidencien de la pitjor manera si més no el fracàs d’un model de convivència i d’integració, uns termes que no tothom entén de la mateixa manera.
Quan els discursos de l’odi sovintegen, llençats a les xarxes com si fossin carnassa tirada a unes bèsties voraces que gaudeixen estripant els seus contrincants, un troba a faltar el discurs contrari, el de l’amor altruista. Però on s’amaga aquesta rara avis, ens podríem preguntar doncs. Ens agrada pensar que l’escriptor Albert Camus hagués tingut alguna resposta sobre la qüestió. Malauradament, un accident de cotxe li va segar la vida, la setmana passada just es van complir 63 anys d’aquest fet luctuós.
Després dels dos primers cicles, l’Absurd i la Revolta, acabava aleshores de començar el seu tercer cicle sobre l’Amor. De segur que en aquesta tercera etapa creativa Camus ens hagués parlat de l’amor en la seva vessant més altruista. Va ser la velocitat la que se’l va endur i aquesta ens ha privat de la llum que ens podria haver seguit aportant. Aquesta mateixa velocitat, la de la tecnologia polaritzadora amb unes xarxes sovint intolerants i els seus polèmics algoritmes, tal vegada també se’ns endurà a tots nosaltres, potser no en un sentit literal, submergint-nos en una versió molt més àrida d’aquell veïnatge universal vaticinat pel filòsof i sociòleg canadenc Marshall McLuhan, un concepte que s’ha encarregat d’actualitzar i disseccionar en el seu darrer llibre Team Human el teòric Douglas Rushkoff.