L’amor no falla mai
L’amor s’acaba. Poques vegades he sentit una frase més tràgica i alhora indignant. Però és tan obvi que les bombes del desamor ressonen i exploten a totes les cantonades que seria inútil negar-ho. Malgrat tot, ho vull negar i ho nego.
L’amor és tan gran que ens arrela a la vida, li dona sentit a tot. Com arrels profundes l’amor també es ramifica i també hi ha moltes formes d’estimar i de sentir. Existeix l’amor basat en l’atracció sexual, 'éros', el definien els grecs. Ràpid en extingir-se, fugaç. Fonamentar relacions basades en aquesta atracció té la mateixa fortalesa que construir sobre la sorra, s’esfondra tan ràpidament com creix.
L’amor es ramifica cap a una variant única que és l’estima basada en l’amor de sang, la família, un amor que supera les barreres de la lògica i que també es va desnaturalitzant a mesura que avancen els temps i es fragmenten els nuclis d’on s’extreia la seguretat, la confiança, el refugi. Famílies fragmentades i vides marcades.
Hi ha també una classe d’amor que els grecs defineixen com 'agápe'. Un amor revolucionari basat en principis, on el centre d’on brolla no és el cor sinó la ment. És un amor dependent de la voluntat. Una conquesta absoluta capaç d’estimar no només a qui t’estima –i és aquí on es troba la revolució– també al qui no t’agrada o fins i tot t’odia.
No seré jo qui defineixi l’amor. Estic convençut que és més fàcil seguir la línia del descart: és més fàcil dir què no és.
Un llibre antic defineix l’amor de la següent manera: «L’amor és pacient i bondadós. L’amor no és gelós, no presumeix, no és arrogant, no es comporta de manera indecent, no busca el seu interès, no s’irrita amb facilitat, no recorda el mal. No s’alegra de la injustícia, sinó amb la veritat. Tot ho suporta, tot ho creu, tot ho espera, tot ho aguanta. L’amor no falla mai».
És la definició més precisa i més preciosa que hagi llegit i trobat mai. Una definició que engloba un ventall tan ampli que la converteix en revolucionària. Segueix la línia del descart anomenant nou coses que no és. Senzill i alhora tan profund...
Cada vegada que sento parlar de fracassos amorosos, relacions trencades i amors caducs, recordo aquesta definició i la darrera frase batega fort: l’amor no falla mai. Per tant, si falla no és amor. Penso en mi mateix, i sí, en tot el que es va trencar faltava amor.
L’amor no és un producte de consum ràpid. Estem acostumats a convertir tot el que és important en la vida en una font de satisfacció immediata. Hem traspassat els hàbits de consum a la vida real.
No només passem les imatges d’Instagram a tota velocitat, addictes inconscients o conscients a la dopamina, a la satisfacció buida dels superestímuls. Som addictes a viure a tota velocitat, a deixar de cultivar l’amor de veritat, aquell que no falla mai, perquè no ens han ensenyat. Estem fets per estimar, però hem d’aprendre a fer-ho, en un procés vital que no acaba, com qui ha d’avivar un foc perquè no s’extingeixi.
Ens hem empassat que tot s’acaba i que quan una cosa no et satisfà es llença i se’n torna a comprar una altra. Estem malalts de desamor, som ignorants sobre com s’estima de debò.
Parlar de paciència i de bondat és utòpic en els temps que corren. L’individualisme més extrem ens ha portat a pensar-nos per sobre de tot i de tots, no ens cal paciència perquè ningú està per sobre de nosaltres. No ens cal bondat perquè o trepitges o et trepitgen. I així l’individualisme va trepitjant l’ètica social com un tanc de guerra.
No saber cultivar amor ha portat el camp de les relacions a la més absoluta conveniència. Les relacions ja no són el lloc on donar i aportar. Les relacions són el supermercat on un espera trobar el que busca fins que s’acaba. Passar imatges d’Instagram i recollir una buidor comparable a un forat negre de l’univers dins l’ànima.
L’amor no és arrogant, no es creu superior als altres. No és això revolucionari? Qui accepta avui que algú té coses millors que ell, que de tothom se’n pot aprendre allò que no tens? Qui és capaç de mirar les virtuts en la persona que tens davant i fer servir l’amor per amagar els punts més febles?
L’amor no es comporta de manera indecent i no hi ha res més indecent que tractar sense amor els altres perquè els seus sentiments t’importen zero. La indecència del no afecte és la carència més gran que enfronta la societat.
L’amor sap donar prioritat als interessos dels altres i aquesta sentència sona insultant pesada en la balança torçada dels valors actuals. És ofensiu tan sols pensar que algú té el dret de passar per sobre dels nostres desitjos. És una barrera immensa cedir la nostra preferència per prioritzar l’interès aliè.
L’amor no s’ofèn per tot. Una il·lusió en la societat que mesura tot el que es diu i que censura cada paraula i no perdona cap error, revisionista dels entrebancs passats, instal·lada en una doble moral hipòcrita i esgarrifosa.
L’amor no recorda el mal, no entén de ressentiment –que no és altra cosa que autogenerar verí i empassar-se’l– no porta el compte de qui me la fa la paga, perdona i oblida en l’era del ni oblit ni perdó. No s’alegra de la injustícia en el paradís dels que odien amagats rere una pantalla. No s’alegra del mal aliè com les hienes que esperen que caigui morta una presa per menjar-se les despulles.
Aquesta mena d’amor revolucionari que defineix un llibre antic no té carències, no queda desfasat.
Em tatuo a l’ànima aquest amor que brolla de la ment i que omple el cor, l’amor que no falla mai.