Classes socials i economia
Una cosa és certa i és que els diners són qualsevol cosa menys racionals, a causa que si ho fossin no hi hauria tanta gent endeutada. Son més bé emocionals; és pensar en ells i associar-los amb alegria o ràbia, segons la gestió prèvia que se n’hagi fet. És la nostra actitud en front d’ells; són els nostres pensaments i manera d’interpretar la vida que ens condiciona com els gestionem, si som malgastadors, estalviadors o inversors. Un exemple bastant clar és la loteria: hi ha qui guanya 200.000 euros i en poc més de tres anys no li queda ni un euro. Després tenim la persona que s’endeuta i econòmicament està encara pitjor que abans. A banda de no tenir els diners, en deu i, en canvi, hi ha la gent que ho fa créixer i en té encara més. Això per un costat i, per l’altre, tenim la classificació social basada en l’economia. És a dir, ens classifica segons els diners acumulats que tenim i/o guanyem, però la seva mala interpretació causa frustració i en moltes ocasions convida a l’endeutament econòmic.
Hi ha gent que no sap o no accepta la classe social a la qual pertany, aleshores, pateix per les desigualtats socials. No entén com pot haver gent guanyant tants diners i gent que tot just guanya per a menjar. Quant a la que no accepta la seva realitat, és la que viu d’aparences i s’endeuta molt sovint, viu a crèdit; és acabar de pagar-ne un i ficar-se en un altre. Aquesta segona persona no entén les bases del joc, no es tracta de semblar, sinó de ser i l’única condició que hi ha és la quantitat de diners que tenim o guanyem. Quants més diners posseïm, de més alta classe social formen part, no es qüestió de bellesa, glamour, educació, ni estudis acadèmics. Malauradament, el nostre model de societat és el de consum i ens vol fer creure que pel simple fet de tenir certs objectes canviem automàticament de grup social. Pugem d’esglaó sense tenir en compte els diners acumulats i s’ajuda de la publicitat per aconseguir-ho, ha associat l’abundància i la mancança com a requisit per formar part d’un determinat grup social, ometent per complet l’esforç econòmic requerit.
Aquest fa referència a la capacitat econòmic que tenim per a pagar les coses, per exemple: si guanyem 4.500 euros al mes i ens comprem un vehicle de 20.000 euros, no ens costarà gaire pagar-ho en cinc anys amb còmodes quotes, per contra si en guanyem 1.500, sens dubte que ens costarà més i segurament haurem de deixar de costat altres coses per poder pagar-ho. També, una altra manera de definir-la és amb la quantitat d’hores treballades per a pagar la mercaderia: hi ha qui en dedicarà cinc a la setmana i hi ha qui invertirà 15. Per això mateix tenim un mercat adaptat a cada grup social. Hi ha l’opció de viure de lloguer o de compra, de vestir amb roba de marca reconeguda o de marca blanca, d’anar en transport públic o privat, també tenim l’educació privada o la pública i així amb molts més exemples. La qüestió és que si ens adaptem a la nostra classe social rarament tindrem problemes econòmics. Ara bé, si volem viure en la que està per sobre, però sense respectar les regles del joc, només ens espera la melancolia i la ansietat. Igualment, sent optimista i utilitzant aquesta informació de manera productiva ens servirà de motivació per guanyar més diners i escalar en la societat, canviar de grup. Veient els avantatges que tenim sent d’un grup més elevat ens motivarà a aconseguir-ho. Voldrem ser, no semblar com fa la persona frustrada, que compra conscientment material d’imitació per aparentar tenir diners i ser acceptada en el grup social desitjat.
Igualment, no es una cosa estàtica perquè podem estar en parella i pertànyer a un grup, separar-nos i canviar automàticament a un altre de més baix. De la mateixa forma, quan tenim una certa edat podem formar part d’un grup i transcorregut un temps formar-ne part d’un altre diferent. La qüestió es entendre i acceptar el grup del qual formem part en aquell precís moment. Per tant, ara és un bon moment per a explicar les característiques de cada grup, tot i que no tenen res a veure amb les dels anys 90 o principis del 2000. La societat ha canviat bastant i actualment només tenim cinc grups diferents: el miserable, el pobre, el treballador, el ric i el milionari. El miserable representa la gent sense sostre, la que no té feina, ni on viure i, per tant, dorm al carrer, subsisteix per la caritat social i la governamental. És a dir, viuen en la misèria perquè passen gana, fred, calor i no tenen accés a la sanitat pública, qualsevol infecció pot ser mortal per a ells, des de un simple refredat fins a un mal d’estomac. Després, la pobre representa la gent que tot i treballant les 40 hores setmanals arriba justa a final de mes, els seus ingressos només donen per afrontar les despeses bàsiques (lloguer, menjar, transport i accés a la sanitat pública).
Per la banda del grup dels treballadors, està compost per la gent que té la capacitat d’estalviar alguns diners una vegada han pagat totes les despeses bàsiques per a subsistir. Finalment, els rics i els milionaris són gent que viu sense preocupacions econòmiques, poden gastar els diners sense comptar perquè en guanyen més dels que gasten. A continuació i, com a tall de resum, entenent la definició queda clara la diferència entre els grups socials, però quan es fa cas omís i la persona guia el seu comportament emocionalment, en comptes de fer-ho de forma racional, és quan arriben els problemes econòmics. Aleshores, per a evitar-ho i no caure en la melancolia i la ansietat s’han de respectar dos consignes molt simples: la primera és tenir en compte l’esforç econòmic demanat, els sacrificis que s’hauran de fer posteriorment per poder afrontar el deute generat. Unes vegades serà dedicant més hores de les desitjades i unes altres serà privant-se de certs plaers. Per la seva part, la segona és no viure d’aparances i acceptar la pròpia realitat, no voler portar un estil de vida que no toca.