Natalia Mena

L’emprenedoria s’ha posat de moda en els últims anys i gaudeix d’una bona imatge pública. La figura de l’empresari tradicional ha quedat devaluada davant un perfil de jove creatiu que amb una idea brillant i amb molt d’esforç, però sense recursos, s’embarca en impulsar un projecte innovador. Ha triomfat com la Coca Cola i són molts els que seduïts per aquest somni daurat persegueixen canviar el món impactant de manera positiva en l’economia i en la societat convertint-se en un exemple a seguir. No obstant aquest discurs en què tot és possible, maco i meravellós, semblaria ser que no s’ajusta a la realitat de manera que comencen a sorgir veus crítiques que asseguren haver treballat en diverses empreses d’aquest tipus i que afirmen que el que diuen les tecnològiques, polítics i bancs respecte a l’aventura d’emprendre no és cert i que ens han venut una pantomima, ja que no ho pot fer qualsevol. Es necessiten moltíssims diners, per no parlar dels sous i les condicions laborals dels empleats d’aquestes incubadores, les quals paguen poc i malament malgrat que quasi ningú estigui disposat a reconeixeu-ho.  

L’eufòria per les star-ups es va iniciar en els pitjors moments de la crisi financera del 2007-2008. Les dades d’atur eren desastroses i la falta de certesa sobre què vindria van donar l’oportunitat a les companyies d’internet a crear un nou relat que obria la possibilitat de l’ascensor social en el que no calia ser fill de o provenir d’una família acabalada per muntar una gran corporació milionària, sinó que qualsevol amb una mica de talent i ganes podia colar-se. A causa d’aquest escenari, com no podia ser d’una altra manera, governants i entitats bancàries, a falta d’iniciatives millors, es van pujar al carro comprant aquest concepte tan cool. Uns perquè els ajudava a netejar una reputació que havia quedat molt malmesa amb el rescat econòmic i els altres perquè suposava engrescar el personal amb una presumible solució enfront a la delicada conjuntura que estava patint el ciutadà de a peu. De manera que en l’imaginari popular s’ha instal·lat el pensament que es pot arribar del no res i muntar una start-up d’èxit. Ja coneixeu la història: quatre amics en un garatge acaben construint un imperi, una faula molt a l’estil Hollywood. I amb aquesta inèrcia apareix també un fenomen, quan menys curiós, que són els emprenedors a la força; persones a les quals s’anima a seguir aquesta senda. Es tracta d’un col·lectiu que la seguretat social emmarca dins dels autònoms, però que en absolut se senten pioners de res ni estan envoltats de l’aura de gran icona social que preconitza aquesta nova corrent empresarial. Una altra creença molt xula que han promogut aquestes entitats és la del salari emocional. Aquest aspecte és fascinant; s’ha convertit en l’oferta estrella sobretot per atraure molts joves presentant oficines que recorden a llars d’infants o sales recreatives amb futbolins, taules de ping pong, cervesa i cafè gratis, ossos de peluix decorant els comitès directius, però amb salaris que ratllen el mínim professional. Això sí, amb un gran ambient de treball. Aquesta noció de benestar a la feina s’ha interioritzat fins al punt d’aparèixer el magnífic càrrec de director de felicitat que deixa les qüestions desagradables per al de recursos humans i en l’exercici de les seves funcions s’ocupa de vetllar per la salut mental, ànim, vitalitat, concòrdia i equilibri psicològic de l’equip. Del que molts no s’adonen és que aquests entorns confortables amaguen jornades maratonianes i empleats que es deixen la vida a la seu a canvi d’un espai de relax per a la migdiada. Sense oblidar que el salari emocional no paga les factures de llum, aigua, telèfon, transport o menjar. 

Un altre factor interessant a analitzar en aquestes organitzacions és el personatge del CEO, el qual normalment esta encantat d’haver-se conegut, perquè té el convenciment  que està promovent una transformació que canviarà l’evolució de la humanitat. És a dir, és mouen en un món de missatges senzills alhora que grandiloqüents amb frases inspiradores pròpies de l’autoajuda o el coaching, però la jungla en la qual reina el capital és més hostil, complicada, grisa i polièdrica que la seva retòrica comunicativa edulcorada alhora que dopada d’optimisme. No obstant això, han convertit la seva visió en una manera de ser, d’existir i de viure que ha calat en una societat mancada de referents en els quals emmirallar-se, així com obsessionada amb les possessions, la riquesa i la cultura del pelotazo.  

Si seguim aprofundint en la dinàmica de funcionament d’aquest sector també es pot observar una certa discriminació per edat. De fet, ni tan sols es molesten a dissimular-ho assenyalant que la gent gran són maldestres amb la tecnologia a la vegada que tenen altres preocupacions, com fills adolescents, pares grans que requereixen atenció, més lligams econòmics, etc., motius pels quals les persones de 50 anys en endavant són gairebé invisibles per aquestes estructures, ja que consideren que poc o res poden aportar a la màgia de la digitalització i del cosmos virtual. 

Malgrat la modernitat que volen desprendre les estadístiques d’emprenedoria, per sexes tampoc surten mes ben parades. Les dones continuen essent una minoria en aquesta òrbita de rondes de finançament i valors que cotitzen en borsa. Els motius que s’al·leguen són bastant similars als de l’apartat anterior: tenen altres prioritats. Volen ser mares, el coneixement tècnic no els atrau d’igual forma, cerquen una estabilitat superior... En definitiva, xorrades per justificar una vegada més la poca representativitat femenina que hi ha.  

Es tracta d’un sistema en el qual el que importa són les aparences, el producte ha desenvolupar és el de menys, tan sols és un vehicle, perquè la firma de capital risc obtingui un rendiment per la seva inversió. Ni tan sols fa falta que la marca obtingui beneficis en algun moment, això és irrellevant mentre el preu de les accions continuï pujant.  

Concretament, al Principat, aquest paradigma va arribant progressivament i molt probablement tingui el seu públic. S’haurà de veure com evoluciona i els resultats que s’obtenen. Per ara és una induústria incipient que esperem que no sigui fum com en molts altres països, sinó una proposta sòlida de futur que es consolidi. Si la voluntat que hi ha és la de diversificar l’economia, pot ser una alternativa interessant per a aquells disposats a entrar en el joc d’emprendre i no morir en el intent.