Sergi Mas Comunicador

La directora d’EL PERIÒDIC, Natalia Mena, em va proposar fa uns dies escriure un article de temàtica lliure per a la seva publicació avui divendres. «Extensió?», li vaig preguntar; «mil paraules, Sergi». Perfecte. Li vaig demanar permís perquè anessin 999 i va acceptar. Perquè aquí estan. Expliqueu-les.

Us explico: resulta que passejant ahir dijous pel centre de la capital, vaig aixecar el cap i vaig poder apreciar, entre edifici i edifici, un hort, situat a uns setanta metres del mític Hotel President. Tal qual, un hort. I quan escric hort no em refereixo al típic hort urbà que alguns humanoides que provenim i hem viscut en l’asfalt plantem al balcó per a creure’ns que som molt de poble i que ens permet un mini espai en el qual amb prou feines tens espai per a sembrar tres llavors de tomàquet 'churri', un manoll d’herba-sana i dues files d’enciams que mai acaben florint. Perquè de tot això, no. Oblideu-vos. M’estic referint a un hort com a tal. Dels de veritat. Estava instal·lat com en dos nivells: en un vaig veure unes tomaqueres i en el superior sincerament no ho sé. A l’EGB vaig suspendre primer de pastanagues i vaig repetir segon de patates.

Aquest terreny agrícola, situat a pocs metres d’aquell hotel en el qual el Barça realitzava les seves pretemporades per aquestes terres, i va començar el meu idil·li amb aquest país. Anomenin-li idil·li o anomenin-li festeig, si ho desitgen.

Em va cridar l’atenció la convivència d’un mini terreny pertanyent al sector primari instal·lat en plena urbs on conviuen, l’una al costat de l’altra, perfumeries, botigues d’electrònica, supermercats i hotels de tota mena. Però a la meitat del ciment, allí estava l’hort. I aquesta vida comuna entre la terra i el totxo, de luxe últimament per aquest país, aquesta preciosa pluralitat és el que, per a mi, em dirigeix a aquesta peculiar singularitat d’aquest país, que difícilment et deixa indiferent: o t’apassiona o la detestes. Doncs a mi m’apassiona. M’obligo, per tant, a obrir el meló titulat Batalletes andorranes.

Com dic, la primera vegada que vaig trepitjar el país va ser el 1985, amb 21 anys acabats de complir. Aclareixo: 21 anys dels de 1985, no els 21 d’ara, totalment diferents; de quan els radiocassets eren peça obligatòria per a comprar-los aquí i instal·lar-los a Barcelona, i els televisors en color de 14 polzades volaven de les botigues perquè ja eren «el nostre segon televisor», o quan la parada era també obligatòria a La casa del formatge i els cotxes baixaven a Espanya plens de paquets d’un sucre que ens feia gust de glòria, que no era tan verinós com ara (en fi...), de manera que compràvem quantitats ingents per a amics i familiars, quan aquell Barça encara es prestava a realitzar la seva pretemporada i oxigenar-se a Andorra. D’acord que eren uns altres temps i era un altre futbol. I em va tocar cobrir com a periodista dues bones setmanes per a la meva volguda, desapareguda i líder Cadena Catalana.

Batalletes S.L.

En aquells dies era normal la convivència física entre periodistes i futbolistes en el mateix hotel, com també ho era trucar des de Barcelona i que des de la recepció de l’establiment cridessin per l’altaveu de recepció amb un missatge semblant a aquest: «Atenció, atenció, es prega al senyor Migueli (mític defensa del Barça) despengi el telèfon número 3 d’aquest vestíbul, per trucada de Ràdio X.» Això era normal. I el futbolista, en gairebé tots els casos, agafava el telèfon. Perquè va haver-hi un, que mentre escoltava la veu en off, va comentar a tot pulmó: «Si és periodista estem menjant, que es faci fotre», sense adonar-se que en aquell vestíbul estàvem uns quants del gremi.

A la volta de l’estada andorrana, i a l’hora de passar la frontera, imagineu-vos: futbolistes del Barça, compres a tot drap i maleters plens d’objectes comprats al país. Quan l’autobús oficial del Barça es disposava a creuar la duana, un guàrdia civil va pujar l’esglaó del terra a l’autobús, va ensenyar el cap i va cridar als professionals: «Porten alguna cosa a declarar?» I un futbolista andalús ben conegut per la seva constant broma va dir en veu alta: «Menjar per als pollastres», cosa que va fer esclatar amb una riallada impressionant a la resta de companys. Van aparèixer dues teories a les quals mai ningú va donar resposta: o el guàrdia civil era del Reial Madrid, o bé a l’autoritat no li va fer gens de gràcia l’acudit del futbolista i va fer baixar a tots els jugadors de l’autobús i els va requisar més de la meitat de tot el que havien comprat fins llavors... i no era poc.

Hi ha una tercera anècdota, també comprovadíssima, de quan la Vuelta a Espanya ha passat per Andorra i les caravanes d’emissores de ràdio que retransmetien l’esdeveniment ocupaven nombrosos hotels del país. Per exemple, el radiofonista José María García comandava un equip, entre periodistes, comentaristes i tècnics, de 40 persones.

Conegudes eren les esbroncades als seus membres, però també la seva manera de mimar-lo: un matí, els 40 professionals es van despertar i quan van obrir les portes de les seves respectives habitacions cadascun d’ells es va trobar amb un televisor Elbe de 14 polzades, un preuat objecte d’aleshores. A veure qui li fallava al 'Butanito' en una futura connexió... Em va comentar el tècnic que va acompanyar a García a comprar els aparells, que la cara del dependent que va parlar amb García quan aquest li va demanar, amb aquella veu aflautada, 40 televisors, va ser de les que no s’obliden mai.

Per això, entre hort i muntanya, ciment i sector primari, regals i aire pur, i una infinitat d’elements que les 999 paraules no permeten que m’estengui, aquest article no està patrocinat per Andorra Turisme. I no ho està perquè tampoc ho he proposat. Tant de bo arribi lluny a través de les xarxes socials i els lectors s’animin a conèixer Andorra una miqueta millor, per invertir per divertir-se, i també, per què no i com en el meu cas, a enamorar-se, residir i viure-hi.