Carmen Salas Periodista

Viure en un món capitalista implica que a tot se li pot posar un preu; que vivim envoltats de constants transaccions econòmiques; que els diners regeixen les nostres vides i tenen una gran influència sobre les decisions que prenem cada dia, ja siguin les conscients com les inconscients. I el pitjor de tot és que ens hem acostumat de tal manera que ja no ens estranya la deshumanització que comporta. Aquesta reflexió ja fa temps que em volta pel cap, però l’altre dia no vaig evitar tornar-hi a pensar quant a la problemàtica dels pisos de lloguer a Andorra.

Partint de la premissa que els propietaris tenen tot el dret a fer negoci amb els seus pisos, trobo que la relació humana també s’hauria de valorar, almenys és la realitat que jo he viscut fins fa uns anys, tant com a llogatera com a propietària. 

Malauradament, a Andorra es dona la situació ideal per la tempesta perfecta: pisos en mans de pocs propietaris i molta demanda generada per la gran mobilitat del seu mercat laboral. En la pràctica això es tradueix en treballadors contractats que no troben cap opció d’allotjament a mitjà, llarg termini, i pisos buits que no surten al mercat del lloguer perquè els seus propietaris tenen tants ingressos que no ho necessiten. I per si fos poca cosa, això ha provocat que els propietaris intentin apujar encara més els preus dels habitatges que sí que tenen llogats. Saben que tenen la paella pel mànec. És com si la precarització del mercat laboral, on sempre hi haurà algú que accepti fer la teva feina per menys diners i pitjors condicions laborals, ara també s’hagués instal·lat al món dels habitatges de lloguer. Poc importa que el llogater hagi viscut un munt d’anys de manera satisfactòria, pagant quan toca i sense donar problemes. Si no accepta un increment de posem un 20 o 30% sobre la renda mensual, ja hi haurà un altre que ho accepti, content i tot d’haver trobat un lloc on viure. I oblida’t d’intentar negociar. O caixa o faixa, que diu el refrany.

Així, ens trobem amb famílies andorranes o residents de molts anys, integrades a la societat, amb els fills escolaritzats i treball estable que d’un dia per l’altre han de marxar sense cap opció a la vista.

I no busquis aixopluc a l'administració, perquè encara que es reconeix que la situació és complicada, no consideren que el problema sigui tan greu. Suposo que formar part del sistema i que alguns dels membres de les institucions siguin grans propietaris té alguna cosa a veure.

La vida, no conceptualitzada, sinó la real de persones que coneixem, que ens creuem cada dia, es veu amenaçada sense remei mentre paral·lelament es construeixen torres de Babel on aïllats de la realitat del carrer viuran molts milionaris, el prototipus de ciutadà que ara vol tenir el Principat. 

La resta, vista com a xusma per demanar una mica d’humanitat, poc o res importa. Com poc importa el valor que aporta a la societat, que prioritza els diners per sobre de la vida de les persones a qualsevol preu. I si no t’agrada, ja saps: marxa, que aquí no agraden els problemes.