La padrina
Deia l’activista Maya Angelou que «les necessitats d’una societat determinen la seva ètica».
Carta Magna és el títol que se li dona al document que representa tots els drets i deures que una societat constituïda com a nació ha de gaudir i complir respectivament. És la Constitució, la Llei Suprema. El Tribunal Constitucional d’Andorra és l’òrgan jurisdiccional suprem, intèrpret últim de la nostra Constitució, que disposa d’autonomia reglamentària sotmesa a la mateixa Llei i a la del mateix Tribunal. Així ho disposa l’article 95 d’aquesta norma suprema. L’endemà del dia dels Sants Innocents del ja pretèrit 2022 ens vam despertar amb uns titulars de premsa on llegíem: «El Constitucional no resol la incompatibilitat de Magallón». Una notícia que, apareguda hores abans, s’hauria interpretat com a broma del dia. Però no. Al cap i a la fi, era una llufa ben real i autèntica.
Aquesta és la quarta vegada que parlo, recrimino, uns fets que són absolutament inacceptables. Ho vaig fer el juliol del 2021 (Secrets a tota pantalla), ara fa tot just un any, el gener del 2022 (Ètica de la vergonya) i el març passat (Putinisme). Aquesta vegada, però, ho faig amb un motiu magne: el TC no respecta les normes ni les lleis de les quals se’n diu garant. I això ja comença a tocar el moll de l’os, per no dir altra cosa. El desencadenant d’aquesta surrealista història és la inadmissió per part del TC del recurs d’empara que un ciutadà andorrà va presentar davant la flagrant incompatibilitat de càrrecs d’un conseller general, que alhora és cap d’Àrea d’Esports al Comú d’Andorra la Vella. Un servidor (Ha! Ha! Ha!) públic que s’embutxaca dues nòmines a càrrec de l’administració i que sumen la bonica xifra de més de 6.000 euros cada mes. 4000 i escaig del comú i gairebé 2.000 més com a parlamentari.
Aquest ciutadà que va tenir els pebrots de fer el que s’ha de fer en aquests casos, és a dir emprar els mecanismes jurídics per resoldre un problema, denunciava que el citat servidor (Ha! Ha! Ha!) públic incompleix vàries lleis i normatives i que aquest desfici té un cost per als ciutadans que, al final són els que paguen. En aquest cas, per partida doble. O d’on penseu que surten els diners amb els quals l’Administració paga als funcionaris? Del Pare Noel? Potser dels Reis Mags?
Dos detallets: un, la Llei qualificada del Règim electoral i del Referèndum estableix, negre sobre blanc, que «el càrrec de conseller general (càrrec públic, n.d.a.) és incompatible amb qualsevol activitat de caràcter laboral que comporti una contraprestació salarial de dret públic (cap d’àrea d’un comú és càrrec públic pagat amb diners públics, n.d.a.)». Dos, l’Ordinació de la Funció Pública del Comú d’Andorra la Vella, a l’article 39, també deixa clar que «els funcionaris han de sol·licitar l’excedència amb reserva de plaça si volen accedir a la condició de conseller general». Potser no està prou clar, oi? Aquest servidor (Ha! Ha! Ha!) públic, que cobra del comú i alhora és conseller general, incompleix la llei, les normes. I en un estat democràtic real qui incompleix la llei no hi té cabuda, se’l fa complir i punt. A Andorra, mentre hi ha qui cobra dos sous públics, hi ha gent que no arriba a final de mes, però compleixen les normes costi el que costi, i, malgrat tot, s’escuren la butxaca per omplir les arques de l’Administració que, generosament, paga sense cap mirament. És la magnànima padrina. La gallina dels ous d’or per alguns.
El més important de tot això són dos fets essencials que no cal mai perdre de vista: un és que el garant màxim de fer respectar la llei, el TC, es treu de la màniga uns arguments de filfa que només serveixen per consolidar una situació absolutament reprovable. Diu el TC que cal una acta del Consell General que declari la incompatibilitat (que no queda clar el que diu la llei?), i que el ciutadà denunciant no ha sofert cap perjudici directe pel cas. No? Ell i tots els ciutadans que engreixen la màquina administrativa amb els seus impostos, d’on surten els salaris d’aquests mateixos membres del TC, sofreixen aquesta ignomínia. L’altre aspecte és remarcable: l’actuació d’un ciutadà, sigui qui sigui, agradi o no, tingui partidaris o detractors, i sigui del pal que sigui, ha actuat com cal. Ha denunciat, i no és el primer cop, uns fets que vulneren la llei i que perjudiquen els ciutadans. I això és el que s’ha de fer. Sempre! Cert és que aquest denunciant poca por ha de tenir a les conseqüències dels seus actes per ser qui és. I és aquest element, la por, el que generalment impedeix els ciutadans de la part més baixa de l’estrat social denunciar fets com el que ens ocupa. Altres transgressions encara menys, ja que això posa en perill real la seva mateixa subsistència en un medi que defineix perfectament la posició social i econòmica dels qui en formen part. O ets amo o ets servent. Si el teu temps només el pots emprar en procurar sobreviure, poc podràs fer per dedicar-lo a controlar i optimitzar les estructures de poder que condicionen aquella supervivència. Si qui pot i té les eines es troba amb l’absurd que aquí s’exposa, imagineu que es trobaria qui ni pot ni té les eines...
Ras i curt: l’ètica personal ha de prevaldre. L’honor, la dignitat, el respecte. Com ho veuen vostès senyors magistrats i senyor conseller general? Als primers, dir-vos que respecteu la nostra Carta Magna, i penseu en el que deia Maya Angelou, si us plau. Al segon, quan es mira al mirall, què hi veu? A casa nostra tenim una dita que segur és la mateixa arreu: els hauria de caure la cara de vergonya.
Bon inici d’any a tots! I que els Reis Mags reparteixin a cadascú allò que es mereix.