Roger Naudí Psicòleg

Els gossos borden al nostre pas. Embogits de còlera, es llancen furiosos contra la tanca que ens separa.   De reüll, els miro i somric. M’aturo, trec alguna vianda de l’alforja i els la llenço per sobre de la reixa. El teu rostre s’inunda de perplexitat, però no bades boca; m’estrenys fort la mà i ens allunyem en silenci.

És tard i comença a fer-se fosc; ens posem a recer dins la cavitat d’una roca que hi ha vora del camí. Al tercer intent, aconsegueixes prendre el misto; l’apropes al ram de matolls i encens el foc. Les flames et pinten la cara taronja i es reflecteixen als teus ulls, que em miren encesos. Cansada dels inútils intents d’amansir amb soflames la ira que em rosega, m’estrenys fort contra tu i les siluetes de la paret es tornen una. No està dins meu el mal que intentes asfixiar entre els teus braços, et dic a cau d’orella. I la pena? Deixa’m que et mati la pena almenys, em respons. Matar la pena i dur un cadàver dins meu? Qui voldria això? Qui vol viure en la indolència, en l’anestèsia existencial, en l’asepticisme? Qui té por a la mort, té por a la vida; el brogit que sents és l’amor metabolitzat en odi. Després d’un llarg silenci, les ombres de la nit es transfiguren i difuminen i caic esgotat.

Ens enxampa el trenc d’alba amb els seus colors tendres; les brases ja no crepiten, condemnades com nosaltres, a ser cendra que s’endurà el vent. Et gires meravellada en veure un gat; que majestuós, se’ns acosta i t’ofereix el llom per a què l’acariciïs. Sembla que aconsegueix la seva comesa i obté de tu les restes del nostre modest àpat. Un cop tip, deixa alguna engruna i s’allunya indiferent. Un petit ocell entra a escena, hiperactiu llença picades a les restes mentre ens mira amb recel. El gat, ja en un segon pla, s’estira obrint els ulls de bat a bat. D’una revolada li clava les dents fins que queda immòbil; ja mort, juga amb el seu cadàver. És això la crueltat?, em preguntes compungida.  No, et responc, la crueltat és un concepte humà. Tanmateix, no deixa de ser curiós que definim la crueltat com una falta d’humanitat, tenint en compte que només s’observa en nosaltres. Els animals maten per necessitat o instint, els humans, en canvi, ho fan per desig. 

La crueltat és un fenomen que necessita tres elements: una víctima, un victimari i un còmplice. Sovint dos o tres d’aquests elements convergeixen en una mateixa persona. Es pot matar per força o per ressentiment, fins i tot per misericòrdia. Qui enfonsa el punyal al cor d’un amic ferit, al camp de batalla, per a evitar-li una mort agònica, ho fa per compassió. Fins i tot, hi ha qui es desentranya a si mateix per honor o per aflicció. 

Altre cop, tu, jo i el camí. De sobte t’atures i prens la paraula: em va sorprendre que ahir no tinguessis por, si no fos per la tanca hagués passat una desgràcia. Cert, si no fos per la tanca, haguessin fugit a entaforar-se sota la taula de l’amo. Els llops no borden, estimada; moriran de gana abans de menjar pinso i mai, sota cap pretext, ho faran de la mà de ningú. No obstant això, no és gens estúpid témer al que et tem, ja que aquest últim serà capaç del que sigui per fer-te mal. Gaudirà del càstig, al que anomenarà justícia i salivarà només d’imaginar que la teva sang banya el terra. Estar fora de la reixa ho legitimarà tot, però la reixa no és la teva amiga; no oblidis mai que la reixa sempre protegeix a qui la construeix. Si algun dia el vent la tombés, ells mateixos l’alçarien. La necessiten tant com l’amo els necessita a ells. Sense ella se sentirien ridículs i contrariats. Albirar un camí rere la tanca, on transitar lliures, seria la pitjor revelació. Què és sinó un acte de crueltat, despullar els ulls d’aquell que no desitja mirar? Qui viu a les fosques tem la llum, qui somia dolçament tem una vigília amarga.

En arribar a la llera d’un riu, t’atures, estudiant com creuar; mentre em preguntes si no tinc por d’equivocar-me de camí. I jo et responc, que sóc tots els camins que he transitat i no renego de cap d’ells. Duc l’amor al destí tatuat al pit i faig proselitisme íntim, quan em despullo i em mostro. I només clavo els genolls a terra si davant hi ha unes cames obertes o algú a qui socórrer. En posar el peu a l’aigua, noto una fiblada i caic. Quan trec la cama a la superfície, veig clavada al peu, una daga de bronze de fulla fina; de ben segur, una resta arqueològica de gran valor, que per casualitats del destí, continua complint amb el propòsit pel qual va ser creada. 

En veurem sagnar, t’acostes a mi.  Sigues valenta, et crido. Tu, amb els ulls humits, me la lleves del peu, l’alces al cel i me l’enfonses al pit.