Mossèn Josep Maria Solé i Segarra
«Vaig néixer a Ivars d’Urgell el dia 4 de novembre de 1926. A la casa hi havia el forn de pa del meu pare. Jo a la nostra casa, que encara dure, vaig créixer en temps de pau. Anava a catequesi per a la Primera Comunió. La vaig fer quan tenia 8 anys... Mn em demanà per fer d’escolà i vaig acceptar de seguida, amb el permís dels meus pares, mare principalment. Cada dos setmanes em tocava ajudar la missa a les 8 del matí. Respostes amb llatí que va costar aprendre. Algun dia anava a cantar als enterraments i el diumenge cantar al Cor amb els grans. Els qui anàvem al col·legi ja estàvem dividits i fèiem guerres amb unes fones. En començar oficialment la República el juny del 1936, sabíem que hi hauria guerra dels de la dreta, feixistes, contra els de l’esquerra, comunistes... Tenia molta por perquè els que anàvem a l’Església, els perseguien i agafaven. Recordo que milicians vingueren a casa i digueren al meu pare que el pa queda requisat per ells. El meu pare tot bo però de caràcter fort i renegat començà a cridar-los mal parits, amb fortes paraulotes i renecs i els feu marxar. Vaig ajudar l’última missa abans de la guerra i la primera després en acabar la guerra. Saltàvem a corda amb les nenes i amb els nens jugàvem a la barra. Va ser aquell any (1938) que al meu germà Joan de 19 anys el mataren a Terol mentre feia guàrdia, perquè li deien que era de la dreta i portava una medalla al coll. Passà l’any amb el treball a casa, el repàs al vespre a l’escola, el ball al diumenge, el futbol amb els amics. El dia de la Festa Major (1942), a les 12 del vespre, després del ball de nit, mentre estava trucant a casa per dormir, vaig tenir la primera impressió que no era feliç i que potser m’agradaria anar al Seminari. La idea no em va deixar dormir. Pensant, amb els exercicis, vaig fer l’opció de canviar de vida. Em faltava alguna cosa que no em deixava estar satisfet. Uns dies després, vaig dir a la meva mare que volia anar al Seminari. No va estar massa contenta, perquè sabia que em costava anar a l’escola. Varen passar uns dies que no em deia res. Quan el pare ho va saber em maleïa dient-me que hi tens de fotre al Seminari per haver pensat anar-hi...Tenia 15 anys. A l’any 1944 vaig entrar al Seminari començant el tercer. Curs. Companys més joves que jo. Vaig continuar amb il·lusió i esforç. Vestia la sotana. Primeres ordes i al 1955 ordenació al sacerdoci, que content estava; ser capellà, el dia 20 de juny i el dia 26 la primera missa al poble (veure foto)». Extractes del manuscrit Diari d’una vocació. Records vitals. Pau-Guerra-Pau de Mn. Josep Maria Solé i Segarra.
El tiet capellà, com li dèiem el seus set nebots, va morir el passat diumenge 18 de desembre del 2022 a la residència El Cedre d’Andorra la Vella, després de trencar-se el fèmur a la Seu d’Urgell, el mes d’octubre passat i haver entrat en un període de deteriorament físic progressiu, havent prestat els seus serveis a l’Església durant 62 anys, 34 dels quals a Andorra. Encara que no estigui de moda, l’espiritualitat continua sent una de les tres potes que contribueixen a la sostenibilitat de la societat humana, amb les altres dues, la racionalitat i l’emotivitat; sense oblidar que també estem sotmesos a uns cicles indefugibles.
Gràcies a tots els que ens vàreu poder acompanyar i pregar per ell en el seu funeral, de retrobament amb Déu, del dia 19 de desembre a l’arxiprestal de Sant Esteve d’Andorra la Vella, des dels companys de ministeri al Bisbat d’Urgell, incloent al seu cap, de tots els quals era el membre de més edat, 96 anys; fins als usuaris de l’Església del Fener, el seu últim destí i altres coneguts, per les seves múltiples i diverses activitats. Gràcies als que l’heu acompanyat en algun o altre moment de la seva vida, compartint amb ell una part de camí, especialment en els darrers cinc anys. Ja sigui a Ivars d’Urgell, de nen i de jove, entre el 1926 i el 1944. O a la Seu d’Urgell, de seminarista, entre el 1944 i el 1955 o retirat entre el 2017 i el 2022. O a la Pobla de Segur, de vicari, entre el 1955 i el 1956. O a Meranges, Èller, Cortàs i Talltendre, d’ecònom, entre el 1956 i 1959. O a Puigvert d’Agramunt, Ossó, Montfalcó i Castellnou, d’ecònom, entre el 1959 i el 1969. O a Penelles i Bellmunt, d’ecònom, entre el 1969 i el 1983. O a Andorra la Vella, de coadjutor, entre el 1983 i el 2017.
Els que l’hem conegut sabem que la vida l’ha viscuda lliurat a la seva vocació, com ha deixat molt ben reflectit en el seu Diari d’una vocació. Vocació de servei a Déu a través de les persones. Ajudar als altres es va convertir en el seu objectiu de vida. I, quan ja no va poder més, el va convertir en deixar-se ajudar perquè altres poguessin també realitzar el mateix objectiu que el va guiar a ell. I ho va fer aprofitant els seus talents: compromís, encant, magnetisme, generositat, força de voluntat i energia. I contenint o corregint els seus defectes, mancances i errors. I per a fer-ho va usar quatre eines molt particulars: la senzillesa, l’alegria, el cant i el joc. Hem perdut el seu cos, d’home i de capellà, però ens ha deixat el seu esperit senzill, alegre, juganer, cantaire i servicial.
Per molts anys el puguem recordar i que el seu esperit ens acompanyi i es manifesti en nosaltres i a través nostre. I al cel ens puguem retrobar.