Els pessebristes universals
Com que el paer en cap de Balaguer, Jordi Ignasi Vidal, va tenir a bé convidar-me a fer el pregó de l’acte inaugural de la Capitalitat de la Sardana del 2022, una distinció que ostenta l’antiga capital del Comtat d’Urgell, vaig aprofitar per deixar anar aquesta frase: «A vegades us diran que la sardana és antiga. I segurament us ho dirà gent que considera modernes la resta de danses del món. Quan us ho diguin expliqueu-los que la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, com deia Maragall. Feu-los notar que Pablo Picasso va quedar embadalit pel simbolisme de la sardana i que mig món l’ha pogut conèixer gràcies a l’activisme d’un patriota balaguerí, Josep Espar i Ticó, que la va situar al món». I acabava dient que no hi ha res més trencador que reivindicar la tradició perquè com deia Eugeni d’Ors, «tot el que no és tradició és plagi».
Us preguntareu, amb raó, a què ve a tomb tot això. I us ho explico. Un dels esports nacionals de Catalunya, que no d’Andorra, és amagar les pròpies tradicions. Potser perquè semblen passades de moda o poc modernes. O potser per totes dues coses alhora, que tant se val. Amb la sardana passa precisament això i per això vaig citar l’exemple al pregó de la Capitalitat de la Sardana. Tant hi fa que Santi Arisa, un dels millors músics del país, o que l’Elèctrica Dharma, símbol del rock laietà que va ser pioner del rock català, reivindiqui aquesta dansa. Tant li fa també que Roger Mas, que és un dels cantautors de referència de Catalunya hi hagi dedicat un disc amb la Cobla Sant Jordi. Tant se val tot això perquè, moltes vegades, no per tothom però sí per a molta gent, fa més modern reivindicar qualsevol altra dansa espanyola o de la resta del món (totes molt nobles i respectables) que la seva pròpia.
Com deia, és una qüestió que no s’acaba d’entendre. I l’exemple em va com anell al dit per parlar del Nadal i de les nostres tradicions (perquè andorrans i catalans les compartim gairebé a la totalitat). Em penso que era pels volts del Pont de la Puríssima quan es va publicar que el Parlament de Catalunya havia rebutjat posar el pessebre a l’escalinata que dona a la cambra. Ho va decidir després d’un debat no exempt de polèmica entre els membres de la mesa i atenent a una (al meu entendre) mal entesa laïcitat. Doncs bé, el Parlament de totes i tots els catalans va considerar que per no ofendre ningú era millor posar un arbre de Nadal (que representa més o menys el mateix que el naixement a les cultures nòrdiques) que el tradicional pessebre. Com que em va pujar la mosca al nas el dia de Nadal vaig dedicar-li un article a La Mañana (el diari que dirigeixo) i avui, en versió més llarga i extensa, faig el mateix a EL PERIÒDIC. Deia, en aquell article, que Pau Casals li va dedicar un Oratori al pessebre i que a Joan Miró, un dels pintors de referència de les arts plàstiques contemporànies, se’l coneixia amb el sobrenom de pessebrista còsmic.
Deia que no entenc aquesta dèria per amagar les pròpies tradicions. Se sigui o no creient (en el meu cas no ho soc tot i admetre que provinc d’una tradició judeo-cristiana que és la meva) no tenen solta ni volta decisions com la del Parlament de Catalunya. M’imagino que si els fa vergonya posar el pessebre també els en deu fer anar a veure alguna representació d’Els Pastorets de Folch i Torres o de Lluís Millà o fer un tomb per qualsevol dels pessebres vivents que es fan per tot el país. Però això ja són imaginacions meves perquè no s’ha donat el cas. Ves que quan vegessin el Lluquet o el Rovelló intentant enganyar Satanàs perquè no s’endugués l’ànima del pobre Getsé no se’ls acudís de parlar malament de l’obra per un suposat delicte d’odi contra el dimoni i el seu lloctinent Llucifer o que vetessin el text d’algun dels passatges per políticament incorrecte a les ments pensants dels nous censors del món modern, que tot pot ser. Per si de cas, perquè val més prevenir que curar, jo no convidaria cap d’aquests polítics que s’amaguen de les tradicions a cap representació del cicle de Nadal pel que pogués passar. El que sí faré és fer el pessebre, com cada any, posar-lo a les meves xarxes socials i etiquetar-lo a les adreces del Parlament i dels qui n’ocupen la seva responsabilitat. Més que res perquè jo, que també em considero modern, no m’amago de ser un pessebrista. Com Pau Casals, com Joan Miró o com el mateix Antoni Gaudí, que va dedicar a la Sagrada Família el gran temple de Barcelona. Bon Nadal tingueu.