Natalia Mena

S’ha parlat abastament d’aquest Mundial 2022 a Qatar, el qual no ha estat exempt de polèmica degut a què el país amfitrió té un historial en matèria de drets humans que deixa molt que desitjar, el que ha provocat nombroses crítiques no tan sols per la postura del país respecte a la seva legislació vers les dones i la població LGTBI (recordem que allà la homosexualitat és delicte), sinó també per les pèssimes condicions laborals dels treballadors estrangers que van ajudar a construir els estadis. Segons Amnistia Internacional, aquestes han estat inhumanes i anàlogues a l’esclavitud. Per no parlar dels seus vincles amb el finançament terrorista. Tanmateix, l’actitud de la FIFA (Federació Internacional de Futbol Associat), organitzadora del campionat, tampoc ha sortit molt ben parada de l’onada de protestes que s’han produït, i que apuntaven a interessos ocults o no gaire transparents a l’hora d’elegir Qatar per acollir aquesta competició esportiva de primer nivell, i a la qual des de fa uns anys l’acompanya l’ombra de la corrupció. 

Molts ens hem preguntat si no hi havia més llocs a la Terra que reunissin les condicions idònies per celebrar un campionat d’aquestes característiques. Es podria afirmar que depèn, com deia Pau Donés a la cançó Depende: «De qué depende? De según cómo se mire todo depende». I en aquesta ocasió tocava mirar i molt cap a un altre cantó. La religió del futbol la professa un públic de masses, i els diners que mou són estratosfèrics, per tant novament els estats anomenats democràtics, fent gala del seu cinisme habitual, s’han conformat amb una decisió incomprensible i s’han guardat a la butxaca els seus estàndards de valors, moral i principis durant uns dies convençuts que no ha passat res. I mentrestant, la gent excitada per la seva passió patriòtica i per l’esport rei, ha participat joiosa d’aquest entreteniment en el qual hem pogut veure desfilar alts mandataris, presidents de governs, monarques i dirigents diversos en una descarada exhibició d’hipocresia que en ple segle XXI hauria d’haver suposat un escàndol. Però ves per on, ben al contrari; no ha estat així. Tots ells són els mateixos que després faran discursos ètics esquinçant-se les vestidures per les barbaritats medievals que es duen a terme on fa uns dies han aplaudit i blanquejat un règim aberrant a totes llums. Així que els hi demanaria que lliçons d’escrúpols i consciència les justes, perquè el primer que haurien d’haver fet els nostres representants és predicar amb l’exemple, és a dir, menys paraules i més fets, que seria un comportament desitjable alhora que bastant d’agrair per intentar salvar la poca o nul·la credibilitat que els queda com a líders institucionals. 

Les federacions i els futbolistes tampoc es queden enrere. Uns estimulats per l’ego mediàtic, una altres per la morterada econòmica, i molts per les dues coses. La qüestió és que els hi ha resultat molt difícil renunciar a formar part del Mundial de la vergonya. Fins i tot s’han emportat a les seves famílies perquè fessin turisme i gaudissin de l’ostentós luxe només reservat per als astres de la pilota que, com deus, han estat glorificats per les multituds eufòriques que han consolat les seves complicades, rutinàries i monòtones vides amb uns quants gols dels seus ídols. Enamorats d’aquest esport, i per tant, cecs per veure una realitat dantesca, es diverteixen com en el circ romà totalment aliens a la problemàtica i al patiment de determinats pobles. Com no podia ser d’una altra manera, també han assistit animadament els mitjans de comunicació, els quals han desplegat tots els seus recursos per donar una àmplia cobertura a l’ambient que han viscut els equips, aficionats i altres actors del folklore futbolístic. Entre les seves cròniques, s’han colat tíbies denúncies que han quedat absolutament esvaïdes quan 22 homes han saltat al terreny de joc per defensar els colors de la seva nació. Llavors, ja no ha importat res més que la rivalitat de les seleccions enfrontades i sortir guanyadors per continuar vius en la carrera per arribar a la final. Quant l’espectador, és evident que és sobirà, i per tant, cadascú d’allò seu en pot fer el que vol, però com a societats modernes, avançades i democràtiques, hem quedat ben retratats, deixant passar una oportunitat única per boicotejar un sistema que no hauria d’existir en l’època actual. Haurien d’haver estat conseqüents alhora que coherents amb el nostre estil de vida i la nostra manera de pensar. Lluny d’això, Qatar ha pogut constatar com ens venem i com traïm tots els nostres postulats per un grapat de bitllets destinats a aquells que ja són molt rics i per una mica d’il·lusió i d’emoció per aquells que observen amb adoració com els asos de l’esfèric dominen l’univers.

Hi ha qui neix amb estrella i qui neix estrellat. Tant és així que a l’últim partit, la gran final que es va disputar entre França i Argentina, curiosament tots érem argentins. No és que tingui res contra ells, de fet, la meva mare ho és, però la raó generalitzada per la qual la majoria se sentien més agermanats amb la pàtria sud-americana és francament encisadora. 

La gent considera que Messi es mereixia tancar el cercle de la seva trajectòria professional amb la Copa del Món i, dit i fet, l’anhel de milers de persones es va veure complert una tarda de diumenge de desembre de 2022 en la qual el planeta va poder contemplar com Lionel Andrés Messi alçava el trofeu de la victòria vestit amb el bisht, indumentària típica de la cultura àrab, un detall que no va passar desapercebut i que va ser immortalitzat amb milers de fotografies que formaran part de la història de les anècdotes més curioses del futbol. 

Actualment (paradoxes de la vida), el capità patagó integra el planter del PSG (Paris Saint Germain) que, fixeu-vos quina casualitat, és propietat de Qatar Sports Investments, sense oblidar que l’altra figura finalista de l’equip francès, Kylian Mbappé també hi juga com a davanter. No em digueu que això no és alinear els astres, o creieu que són simples coincidències? Què bonica és la innocència. De fet, d’aquesta se n’aprofiten uns i altres per seguir enriquint-se de manera fraudulenta i ignominiosa sota el magnetisme i la màgia que desprèn aquest espectacle. Però no ens equivoquem, el tema no va d’esport, sinó d’un negoci que funciona amb pràctiques mafioses cada vegada més allunyades de les bones intencions inicials.

No he volgut opinar d’aquest mundial, entre altres coses perquè no l’he seguir. Tot i així, ha estat impossible no assabentar-se del que anava succeint a traves de comentaris del meu entorn laboral i personal o espais mediàtics que, reiteradament, anaven incorporant informació sobre aquest assumpte. Ara que per fi ha acabat, la meva visió global és que ha estat una pena observar novament el cinisme patètic en què vivim instal·lats. No obstant això, encara tinc esperances, perquè artistes de la talla de Rod Stewart, Dua Lipa o Shakira van declinar ofertes milionàries per participar, demostrant que no tot s’hi val pels preuats petrodòlars. 

Sempre seré una ferma defensora de l’esport i de les entitats que el fomenten, ja que considero que comporta una sèrie de valors essencials com la disciplina, l’esforç, la companyonia i la perseverança, que forgen el caràcter i ensenyen tant a guanyar com a perdre. Tanmateix, en aquesta ocasió, sincerament, s’han passat per l’arc de triomf el més important, com ara el respecte pels drets humans en una exhibició d’indecència col·lectiva que en ple segle XXI hauria de ser inadmissible. Potser m’he posat massa intensa i estupenda, o potser és que al món se li ha de dir: «Qué mirás, bobo?».