Auto-màrqueting
Seré molt sincer. Avui no sabia quin tema triar per escriure. No m’agrada parlar de mi mateix, i això en el món de l’auto-màrqueting més agressiu et relega a papers secundaris.
No serà perquè les plataformes desenvolupades no siguin adients: les xarxes socials i les tecnologies són ara capaces d’assolir els desitjos més egòlatres que puguin existir. Però soc un ésser estrany que odia els selfies, els filtres, parlar del que passa en el seu dia a dia als quatre vents, fer vlogs, penjar les meves dietes, compartir els meus avanços al gimnàs o corrent, on viatjo o en què dedico el temps lliure com cantava Perales. Descartada, per tant, l’opció autobiogràfica, pensava alguna alternativa.
He llegit força articles que es basen a fer un resum d’altres obres, o citar contínuament autors coneguts i aquesta opció tampoc m’agrada gens. Potser realitza a algú, per allò que comento de l’auto-màrqueting, demostrar que llegeix i cita noms cèlebres, que és una persona llegida i culta. En canvi, penso que ja en vam fer prou de resums d’obres que ens obligaven a llegir, i no veig una diferència clara de fer-ho si l’has llegit per gust. Si una obra t’agrada, recomana-la als teus amics, omple les converses buides de pensaments plens, llegeix-la als teus fills. Però, sí, copiar-empegar quan escrius en un diari és força lleig.
El tema d’explicar excursions que acabo de fer potser està bé, però tampoc no crec que interessin a gairebé ningú. Per això trobo que ja hi són les revistes de viatges especialitzades o gastronòmiques. Fregaria el ridícul perquè el meu pressupost segurament no està a l’altura de les expectatives del lector. No puc parlar-vos de menús degustació, de vins molt puntuats, o del confort dels hotels de luxe. No soc un habitual dels viatges exòtics o espirituals. Soc un dels que busca menús diaris quan marxa de vacances, però que no arriba al punt de desembolicar entrepans fets de casa quan demana una beguda al bar.
Tampoc opino sobre política, no m’interessa gens. És ben curiós que després de dècades veient que això no funciona amb cap dels partits encara se’n discuteixi. No em veig capaç d’escriure sobre economia, assumptes geopolítics o jurídics perquè no estic capacitat en absolut i de tècnics en tot n’hi ha molts. Els més espavilats, mestres de l’auto-màrqueting, fins i tot arriben a cobrar bastant per fer un paper que saben que no són capaços de complir. Se solen anomenar assessors o coaches. Deu ser una habilitat amb què neixes sense mèrit, com qui té el do de cantar, córrer més de pressa que la resta o aguantar més temps sense respirar sota l’aigua. Es veu que hi neixen amb la capacitat de saber de tot, parlar de tot i tenir solucions per tot. Jo ni canto, ni corro més, ni aguanto massa sense respirar, molt menys per ser expertòleg. Se m’acaben les opcions.
A mi m’agrada molt escriure, no penseu que no. Però no trobo suficient material cada dia per dedicar-m’hi. Quan tinc converses profundes amb amics, de sobte em venen moltíssims temes dels quals m’agradaria escriure, però pel camí em vaig desfent de tantes coses que em quedo sense contingut. El cas pot passar de ser anecdòtic a clínic. També em passa que he començat molts més llibres dels que he acabat llegint sencers. Quan no m’arriben dins els deixo de banda.
Tan perillós és no saber què escriure com escriure de més. L’excedent de paraules de vegades ha portat alguns dels grans escriptors a tocar de prop la caricatura de si mateixos. Escriptors que per viure han d’escriure rigorosament i obligatòria del tema que els proposen i perden la part més genuïna i real del que són. Escriptors forçats a participar en taules d’expertòlegs, fins i tot envoltats i integrats entre la púrria més absoluta dels reality shows.
De vegades penso: qui em llegeix a banda dels amics i familiars, i de qui edita el meu text? Quan aboco sentiments profunds, personals, hi dedico hores... Penso si no és massa atrevit despullar-se en públic d’aquesta manera. Si val la pena mostrar-se o tapar-se les vergonyes.
Què podria dir, doncs, dels articles de temporada? Ara al desembre escric de les festes, al gener ploro del que m’he gastat al desembre i dels preus, de les vacances a l’estiu, sobre el col·legi al setembre... Vés, tampoc és el meu estil, està més vist que els calçotets de color blanc.
Molts articles d’opinió vessen crítiques poc constructives, de vegades no manca raó, però la queixa constant quan no ofereix alternativa no soluciona res. Escriure per escriure, reflectir realitats evidents, dir que el terra que trepitges és brut, però no fregar-lo. Segurament, aquesta aversió malaltissa per no sentir coses negatives fa que no tingui ni televisió a casa. No suporto esmorzar males notícies, d’això sí que us havia parlat.
Renegar de l’auto-màrqueting és força perillós perquè et col·loca a un pas de la invisibilitat. Segur que molts, de petits, ho vam somiar. Somiàvem que érem invisibles i podíem fer les mil i una sense cap problema. El filtre de l’edat adulta sap que és impossible, però que cert grau d’invisibilitat ens pot donar la calma que necessitem en un món massa sorollós.
En canvi, altres han quedat addictes per sempre al sentiment també infantil, de ser reconeguts pels altres. Si no ho tenen, no viuen.
El millor argument de venda personal és, precisament, no vendre’s. L’eslògan punk que abraçaven els grups més alternatius i revolucionaris. No vendre’s per cap preu. Paradoxa: avui vendre’s és gratis, però té un preu elevat.