Josep Martinez Analista

deia Mary Ellen Chase, mestra i educadora, que «el Nadal no és una data; és un estat en la ment». 

J. R. R. Tolkien va escriure grans obres com El Senyor dels Anells, El Hobbit i El Silmarillion. Però també va escriure Cartes del Pare Noel, un llibre menys conegut que recopila les cartes que J. R. R. Tolkien va escriure per Nadal als seus fills, John, Michael, Christopher i Priscilla, durant 23 anys de manera ininterrompuda, simulant que estaven escrites pel Pare Noel, d’una forma repleta de fantasia i màgia, i que aquest les hi remetia a ells narrant les seves aventures i les dels seus ajudants al Pol Nord. Aquesta tradició va durar des de 1920, quan el primogènit John tenia 3 anys, fins al 1943, any en què la petita Priscilla va complir els 14. Els originals d’aquestes cartes van ser acuradament manuscrits pel mateix Tolkien, simulant la lletra del Pare Noel, tremolosa i vacil·lant, per l’edat i el fred. 

La majoria de les cartes estaven bellament il·lustrades amb dibuixos originals de l’autor, que es reprodueixen íntegrament en les edicions publicades de les cartes. Tolkien també dissenyava i dibuixava sobres, segells i matasegells del Pol Nord per a simular els enviaments, que lliurava als seus fills per mediació del carter, o deixant-les al costat dels regals en el matí de cada Nadal. L’excel·lència d’aquesta genial ocurrència es reflecteix en la següent transcripció literal d’una carta:
24 de desembre de 1935. Pol Nord.
Els meus benvolguts nens:

Aquí estem una altra vegada. Sembla que el Nadal ha arribat de seguida: sempre el mateix i sempre diferent. No tinc tinta ni aquarel·les, així que no puc fer bons dibuixos. A més, se m’han quedat les mans congelades, per això em tremola molt la lletra. L’any passat va ser molt càlid, però enguany fa molt fred: neu, neu, neu i gel. Hem quedat gairebé enterrats, els missatgers s’han perdut i han aparegut a Nova Escòcia en lloc d’anar a Escòcia; i O. P. (no sé si sabeu qui és) no va poder tornar a casa. Aquí teniu un dibuixet de la meva casa fa una setmana més o menys, abans que desenterréssim els estables dels rens. Vam haver de cavar un túnel fins a la porta. Només hi ha tres finestres a dalt que brillen per uns forats, i el baf marca on es va fonent la neu de la teulada i de la cúpula.
Aquí us dibuixo el que es veu des de la finestra de la meva habitació. Ja sé que la neu no és blava, però el blau indica que fa fred: ara entendreu per què les vostres cartes han trigat tant a arribar.
Espero haver-les rebut totes i, sobretot, que tingueu tot el que demanàveu. El pobre vell O. P., ja sabeu a qui em refereixo, va haver de marxar poc després que comencés la neu enguany. Li va sorgir un problema familiar i a més Paksu i Valkotukka es van posar malalts. Cuida molt bé dels altres, però no de si mateix! Va haver de recórrer un camí llarguíssim sobre el gel i la neu, fins al nord de Groenlàndia, crec. I quan va arribar, no podia tornar. Per això he anat molt just de temps, especialment perquè els estables dels rens i els magatzems exteriors estan coberts de neu. He precisat de l’ajuda de moltíssims elfs vermells. Són simpàtics i divertits; però encara que són ràpids, no avancen amb el treball. Converteixen tot en un joc, fins i tot llevar neu. I juguen amb els regals que han d’embolicar.
O. P., no sé si us recordeu d’ell, no va tornar fins al divendres 13 de desembre, així que va resultar ser un dia de bona sort! (HA, HA!) Fins ell va haver de posar-se una pellissa i mitjons vermells per a les potes inferiors. Es va posar una caputxa i uns guants també vermells. Creu que s’assembla a Sant Antoni, però no és veritat. Al que anava, guarda les coses en la caputxa. Va portar a casa l’esponja i el sabó allí ficats! Diu que els follets tornaran a fer de les seves malgrat les batalles de 1933. Encara no s’atreveixen a entrar en les meves terres, però, no sé per què, estan multiplicant-se per tot el món. Quin brot tan fastigós! Segons l’Os Polar, no hi ha molts a Gran Bretanya. Em temo que tornaré a enredar-me amb ells d’aquí a poc.
He donat als meus elfs arpons brillants nous perquè espantin els follets. Ja estem a 24 de desembre i enguany no s’han presentat... Pràcticament tot està ja empaquetat i llest.
He de començar a enviar-vos a tots, a John, Michael, Christopher i Priscilla, tot el meu afecte i bons desitjos per a aquest Nadal: tones de bons desitjos. Regaleu uns pocs si no els voleu tots! L’Os Polar (per si no heu endevinat qui és O. P.) també us envia molts records a vosaltres i als Bingos, a l’osset Taronja i a Jubilee. (de quantes coses m’assabento quan arriba l’època de les neus!). Els meus missatgers estaran per aquí fins a l’Any Nou, per si voleu escriure i dir-me que us han agradat els obsequis. Espero que us divertiu amb el musical nadalenc.
El vostre benvolgut Pare Noël.
P. D.: Paksu i Valkotukka s’han recuperat. Eren galteres. Podran anar a la meva festa del dia de Sant Esteve amb altres cadells d’os polars, cadells d’os de les cavernes, ninots de neu, elfs i altres».

La ingenuïtat que es gesta en el temps de Nadal és realment impagable, però la realitat, la punyetera realitat, és el que hem d’afrontar fets com deia l’advocat, escriptor i polític americà Rochard Lamm: «El Nadal és l’època en la qual els nens li diuen a Santa Claus el que volen i els adults ho paguen. Els dèficits són les èpoques en què els adults li diuen al Govern el que volen i els nens ho paguen».

És temps d’advent. Temps de reflexió espiritual, d’esperança i de vigília, encara que sigui a través de les cartes del Pare Noel... Bon Nadal!