Natalia Mena

La digitalització de la societat està portant a una decadència de les monedes i els bitllets que a aquestes alçades ja sembla imparable. En l’època de «fes-me un Bizum», en un moment en què la connectivitat NFC (tecnologia sense fil) resplendeix en tots els models de Smartphone, els pagaments per mòbil estan a l’ordre del dia, les targetes s’utilitzen cada vegada més per abonar quantitats petites i el cashback suposa un avantatge bancari que permet reemborsar als clients un percentatge de les seves despeses comercials, és evident que els diners físics han perdut molt de protagonisme. Ara l’atractiu el tenen noves fórmules presumiblement més còmodes, fàcils i ràpides de fer servir; com també és manifest que governs, bancs i grans corporacions tecnològiques encara no els han mort, però els encantaria signar la seva sentència de mort i s’esforcen diàriament en canviar la nostra manera de pensar respecte aquesta qüestió, així com a implantar mètodes que ens condueixin a haver d’utilitzar inevitablement sistemes de transaccions virtuals que els possibilitin tenir un major control sobre els nostres ingressos, hàbits de consum, etc., que traduïts en dades suposen un negoci absolutament poderós per a aquells que les tenen. És a dir, nosaltres ens hem convertit en la moneda actual i cotitzem a l’alça, perquè els anunciants inverteixen milions amb la finalitat d’obtenir aquesta traçabilitat per executar les seves campanyes. 

S’ha creat un espai en el tradicional intercanvi mercantil entre qui compra i qui ven, on es recopila molta informació com: data, hora, ubicació, descripció, noms, correus electrònics, etcètera, que posteriorment serà utilitzada per enriquir els principals actors que estan promovent, potenciant i fomentant aquest canvi de paradigma.

Davant el panorama exposat, potser valdria la pena aturar-se i pensar si realment volem una economia totalment intangible en la qual hi hagi un intermediari que es beneficiï dels nostres moviments de capital o si pel contrari apostem per una convivència més equilibrada que deixi un mínim de llibertat a l’usuari per poder escollir aquella opció que més li convingui per treballar amb els seus diners. La pregunta que ens hauríem de plantejar és: volem que un grapat de companyies i institucions tinguin l’oportunitat de fiscalitzar quelcom tan fonamental com on i en què podem o volem gastar els nostres recursos financers?

Clarament a totes les indústries hi ha una tendència al monopoli, de la qual s’hauria d’intentar escapar costi el que costi si no desitgem quedar atrapats en una estructura de mercat que només afavorirà a uns quants, en definitiva als de sempre. No hauríem d’acceptar d’una manera tan hipnòtica que de mica en mica es vagin carregant un format que encara ens permet gaudir d’una certa independència per fer el que necessitem o el que volem sense la supervisió o escrutini interessat d’aquells que ens presenten aquestes flamants alternatives electròniques com una modernitat i com un avenç del qual no podem prescindir ni estar al marge, a no ser que tinguem la voluntat de quedar com un element decoratiu prehistòric dins l’escena econòmica, tot amb l’objectiu de fer-nos passar per l’anella del que ells consideren que ha de ser el futur. 

Per aquest motiu, no escatimen dedicació en analitzar i estudiar la recepta per la qual ens anem empassant tots els seus postulats sense massa resistència, no fos cas que es veiés molt el llautó, així que ensabonant-nos amb la innovació i el progrés es van aplanant el camí per seguir ocupant una posició que en els vells temps no havia estat necessària, però que en el nou món sense efectiu s’està convertint lentament en una realitat essencial.

El primer a donar el gran salt va ser Paypal. Un dels factors pels quals l’empresa va tenir un enorme èxit és perquè va aconseguir competir amb els bancs, entitats monolítiques, burocràtiques i gegants, sense cabrejar-los, fent efectives operacions en nanosegons digitals; és a dir, la idea que podies registrar-te en línia i moure diners va canviar les regles del joc. A continuació es van sumar els proveïdors de telefonia mòbil, que va constatar que firmes que no eren sucursals bancàries s’havien convertit de sobte en potents emissors de capital.

D’altra banda, els bancs es van adonar d’una altra circumstància psicològica molt important per la seva productivitat: que el sistema contactless (pagament sense contacte) demostra que les persones gastem més utilitzant aquest procediment a l’hora de consumir. La raó que es produeixi aquesta conducta semblaria ser que és perquè experimentem sentiments relacionats amb el dolor, no físic, sinó d’ansietat, disgust i animadversió, emocions de les quals potser no en som conscients però que existeixen; en canvi, les targes, els telèfons i els ordinadors anestesien aquestes sensacions.

Els governs que tampoc es volen quedar enrere han vist que a través de determinades lleis, com l’obligatorietat que tenen les organitzacions de liquidar les nòmines pel banc, els confereixen una força administrativa molt contundent que els serveix per exercir una major pressió fiscal en un intent d’evitar al màxim possible les fugues del tipus que siguin fins al punt de poder embargar comptes per multes, infraccions o altres greuges contra l’autoritat. Com ho farien si aquests imports els tinguéssim a la butxaca?

Per tant, voler veure una preocupació innocent pel nostre benestar i confort en aquest assumpte és estar a la lluna. Sempre hi ha interessos ocults, per això és important que siguem crítics enfront a determinats estils de vida als quals ens pretenen induir, perquè al final acabem comprant la burra i creient en merdes que en moltes ocasions no són el més recomanable per a nosaltres. La societat cashless a la qual molts aspiren és una altra invenció per continuar omplint les arques dels més rics, acompanyat d’un monitoratge exhaustiu de la població i d’un aprofitament del big data per lucrar-se sense haver pagat un euro pel contingut que es comercialitza. Personalment considero que el més democràtic és que coexisteixin quantes més solucions millor; sempre apostaré per la diversitat, per la competència i pel lliure mercat, ja que crec que és el més sa, el menys sectari i el que encara ens atorga l’autonomia d’elegir.