La revolució del mainstream
Penso en el text, i se m’instal·la una mala sensació al cos. Em descobreixo intentant embolcallar de correcció política molts dels pensaments que evoco; donant tombs pels camins de la retòrica i l’ornament. Finalment, em disposo a abandonar subterfugis i mirar de cara la matèria. La intenció, lluny de prerrogatives de gènere, és oferir una mirada; en un encontre entre l’opinió i l’anàlisi.
Mai m’he sentit vulnerable caminant sol pel carrer de nit; mai he sentit la impotència de veure com em toquen sense el meu consentiment i no poder defensar-me, per a no posar en perill la meva integritat. El motiu és senzill: perquè soc home.
Amb l’agricultura i la ramaderia neix la civilització i amb ella, la propietat privada. Des d’aquell moment històric, l’home ha de controlar i protegir els seus béns, així com dominar-los. La dona, amb qui manté un pacte privat, és una més d’aquestes possessions, juntament amb fills i esclaus. El sociòleg Pierre Bordieu sosté que no hi ha cap condició biològica que justifiqui aquesta desigualtat entre gèneres, sinó que aquestes pautes, s’aprenen durant el procés de socialització. En aquest sentit, Simone de Beauvoir afirma que no es neix dona sinó que s’arriba a ser-ho La filòsofa francesa afegeix, que la dona és l’altre, allò no essencial. El mite bíblic també relega la dona a ser quelcom complementari, un annex. Eva sorgeix d’una costella d’Adam i té el mandat d’ajudar-lo i apaivagar el seu sentiment de soledat. Al final del Gènesi, Déu condemna a la dona a ser una subordinada del seu marit.
L’expert en teràpia familiar Juan Luis Linares afirma que som animals maltractants, ningú està lliure d’infringir maltractament. El que més dany causa a un infant no és el cop; que també es pot donar anant en bicicleta o barallant-se amb un igual, sinó que aquest dany (físic o emocional) sigui infringit per algú amb qui existeix una relació afectiva i de dependència, com són els progenitors. En el cas de les parelles, en canvi, el conflicte esdevé d’una lluita de poders i d’unes dinàmiques maltractants on intervé el control, la dependència i l’objectivació de l’altre; en simbiosi amb un sistema que ens converteix en possessions i objectes de consum. La qüestió significant és, que als homes aquests conflictes relacionals no els costen la vida. Aquest no és un fet casual, sinó que és sistèmic i causal. En conclusió, la va matar no tant perquè fos dona, sinó perquè pensava que era seva.
Històricament, les primeres dones que van reclamar cotes de poder dins l’establishment van ser les sufragistes americanes. Paral·lelament, Rosa Luxemburg, Alexandra Kollontai, Clara Zetkin, Sylvia Pankhurst, referents totes elles de la lluita pels drets a favor de les dones, no només no es consideraven feministes, sinó que s’enfrontaven a aquestes sufragistes a qui acusaven de reaccionaries, en no reclamar el sufragi universal (únicament el de les dones burgeses), ni drets d’emancipació femenina (avortament, divorci…), al secundar una moral fèrriament tradicional. Socialdemòcrates com Victòria Kent, s’oposaven al sufragi femení adduint que les dones no estaven prou capacitades ni gaudien de l’autonomia suficient per a votar «amb responsabilitat». Les liberalistes reivindicaven la llibertat individual, però llibertat per a què?, es qüestionava Lenin; per morir-se de gana, responia en un escrit l’anarquista Emma Goldman. Aquesta última encausada i empresonada per l’Estat davant el silenci còmplice de les sufragistes.
La igualtat i la reivindicació de la dona com a subjecte de ple dret és un element bàsic i irrenunciable. No obstant això, la necessària paritat en els organismes de representació i poder no és per se condició d’erradicació de les injustícies socials; ni tan sols de les injustícies que pateixen les mateixes dones. Per desgràcia, tant l’estupidesa com la crueltat, son intergènere. D’igual manera, la tesi postmodernista que, canviant el llenguatge androcèntric (que no masclista) canviarem el sistema, no deixa de ser un sofisma reformista, que no va a l’arrel del problema. El problema no és el llenguatge, ni tan sols l’home, sinó un sistema que promou i legitima l’explotació entre individus. Qualsevol tesi que proposi millores a aquesta estructura social putrefacta no representa més que tactisme reaccionari enfocat a enfrontar i dividir a una base social que pot esdevenir contestatària.
Cal un nou model social i econòmic que tingui com a valors de referència els associats tradicionalment al femení. Una nova moral basada en valors com la cura, l’empatia i l’afectivitat; que prioritzi l’interès col·lectiu per sobre de l’individual. Units som més forts.