Un cap de setmana especial
En aquesta ocasió no us vull parlar d’un esdeveniment en particular perquè n’he viscut dos de molt especials: el meravellós concert de comiat dels escenaris que Joan Manel Serrat va fer dissabte passat a la nit al Centre de Congressos d’Andorra la Vella i la representació de la farsa burlesca L’última Ossa d’Ordino. Cal matisar que el primer va ser un esdeveniment excepcional, mentre que el segon es repeteix cada any al mes de desembre.
He d’assenyalar que entre les cançons que Serrat ha triat per al seu concert titulat El vicio de cantar 1965-2022 la que més em va agradar i, fins i tot, va fer que em caiguessin les llàgrimes va ser Las nanas de la cebolla del poeta d’Oriola Miguel Hernández. De petita va ser la primera poesia que em vaig aprendre per a l’escola i la porto molt guardada com un veritable símbol de llibertat al mateix centre del meu cor. El segon lloc, l’ocupa Mediterráneo ja que és el lloc on vaig néixer. Per descomptat vaig trobar a faltar cançons com Penélope o La mujer que yo quiero que tant havia cantat de petita amb el meu germà.
Però gairebé totes em van portar records. Uns bons i altres, no diguem dolents, però sí una miqueta tristos. Va ser una experiència encisadora i meravellosa. Per descomptat, no cal dir que vaig cantar acompanyant-lo com la resta del públic Paraules d’amor, una cançó que et transporta directament a la teva joventut. I què més dir? Res. En tan poc espai no es pot dir res més!
Doncs, com ja us comentava a l’inici del meu article, diumenge passat al matí vaig assistir a la representació de L’última Ossa d’Ordino al Prat del Call, una farsa que es representa al carrer per persones de la parròquia d’Ordino i que enllaça amb la tradició ancestral de les festes de l’os que es celebren a molts llocs del Pirineu.
L’Ossa d’Ordino, igual que la d’Encamp, està inclosa com a bé immaterial a l’Inventari general del patrimoni cultural d’Andorra i, des de fa molt poc, també al de la Unesco com a Patrimoni Immaterial de la humanitat. Aquesta darrera adhesió va ser commemorada pels actors més joves que van desplegar una pancarta i la van passejar per tota la zona on es representa la farsa. A més, el president de l’Associació Cultura Popular d’Ordino, Albert Roig, va llegir un text commemoratiu que va donar pas a la representació.
Coses que em vam sorprendre? Doncs, com finalment no vaig poder anar l’any passat, no vaig tenir l’oportunitat de veure la filleta de l’óssa, l’osseta. Tampoc havia sentit la cançó que va acompanyar la seva inclusió dins de la farsa, El despertar de l’Osseta, composta per l’Andreu Ferrer expressament per a l’obra. A mi tot això em suggereix que és molt segur que aquesta nova adquisició garanteix la successió de la mare morta per a l’any següent.
Entre els diferents temes d’actualitat tractats en aquesta edició amb un to irònic i humorístic es troben el de la situació de la construcció al país, el de la construcció d’una residència geriàtrica privada en terrenys públics de la parròquia o el del laboratori de Grifols.
Per descomptat quan va acabar la farsa, vaig anar a fer un tomb pel mercat de Nadal i em vaig prendre un brou calent amb mandonguilles i un plat d’escudella. Tot molt calentet, cosa que s’agraïa en un dia tan fred.
Finalment, m’agradaria assenyalar com n’és d’atraient la decisió de la Seu d’Urgell de recuperar per al proper Carnaval també la representació de l’óssa que no es fa des de fa molts anys. Aquesta serà una cita que segur que no em perdré.