Malalties fictícies o imaginàries
Exposaré dos trastorns diferents, però amb un nucli en comú: la invenció de les malalties. Un és la hipocondria (trastorn d’ansietat per malaltia) i es caracteritza per la magnificació i dramatització de qualsevol petit símptoma fora de l’habitual. La persona ho interpreta com una malaltia, com per exemple: en front d’un mal de cap pensarà que és un tumor; si té una petita molèstia al pit esquerra creurà que es un problema cardíac; davant un refredat creurà que és un principi de pneumònia i així amb qualsevol símptoma que no sigui habitual en la seva rutina diària. Resumit breument: la persona creu que és capaç de diagnosticar igual que un metge, tot i no tenir els estudis pertinents. Per la seva banda, la síndrome de Munchensen per poders (trastorn fictici imposat), tot i també basar-se en la invenció de malalties, moltes vegades la persona les provoca. En ocasions se les autoprovoca ella mateixa i en altres les provoca a tercers o, si més no, s’inventa els símptomes per fer creure els altres que la malaltia és present.
En aquest segon cas estem parlant de gent amb un greu problema mental i que si no és tractada pot ser un perill social. Contràriament amb la hipocondria, on la persona no ho és, atès que només exagera les sensacions corporals i, com a molt ,farà malviure emocionalment els seus familiars i amics. Unes vegades s’autodiagnosticarà ella mateixa i unes altres els diagnosticarà a ells malalties o trastorns innexistents, donant com a resultat moltes visites mèdiques i a diferents especialistes perquè mai està satisfeta amb el diagnòstic. En el cas del Munchensen, la persona vol cridar l’atenció per a satisfer la seva mancança afectiva. La necessitat d’atenció és tan gran que no té límits en les seves actuacions, tan físiques com cognitives. Va de metge en metge per ser atesa i cap ni un troba una explicació raonable al seu diagnòstic, tot i estar malalt, és incomprensible. Aquesta persona és una experta en els símptomes de les malalties i entén a la perfecció com actuar en front dels altres per simular-los correctament, per això mateix és tan difícil de diagnosticar. Malauradament, en força ocasions l’abús de medicació errònia provoca la pròpia mort o la dels altres, donant com a resultat un suïcidi o assassinat involuntari.
També s’ha d’afegir que, a banda de fer servir medicaments, fa ús de substàncies tòxiques per a emmalaltir els altres i el més comú és el cianuri perquè és incolor. És un químic que a dosis petites provoca mals de cap, de panxa, vòmits, dificultat per respirar, etc. Aleshores, el pacient mai es recupera del tot i si ho fa, torna a recaure en poc temps. Sent depenent constantment de la persona trastornada i aquesta és reconfortada i retroalimentada de manera continua. S’ha de entendre que pateix una mancança afectiva enorme i quan de cop i volta la gent comença a fer-li cas, tots estan per ella, se sent com en un núvol. El sentiment de soledat i abandó social desapareix per complet; és com s’arriba a aquest comportament. Un bon dia se n’adona que estant malalta o tenint cura d’un malalt els altres la tracten amb preocupació, entusiasme, s’interessen per ella, fins i tot li pregunten si ha menjat alguna cosa durant el dia. És clar, se sent esplèndida perquè està sent el centre de totes les mirades i comentaris i no vol que s’acabi aquest moment de glòria. Tot i ser una desgràcia la persona no coneix una altra forma de reconfortament i de valorar-se socialment.
A continuació, pel que fa referència a la hipocondria, estem parlant d’un comportament extremista i negatiu en vers les sensacions corporals; es podria traduir com la por extrema a emmalaltir i acabar morint. Davant qualsevol sensació corporal inesperada i fora de context, la persona s’alarma i automàticament creu que està emmalaltint. A nivell mental deixa de banda la part racional i se centra en l’emocional, reflectint un comportament condicionat per l’estat anímic. Un dia pot interpretar que és diabètica i un altre que té càncer, segons les sensacions corporals del moment. Estem parlant d’un comportament gens racional i, com a tal, la teràpia a seguir ha de ser una enfocada en el comportament extrem, és a dir, blanc o negre. A tall d’exemple seria si creu que té càncer i que aviat morirà ha d’anar al notari a fer el testament i deixar-ho tot lligat, desprès reunir els amics i familiars per notificar la noticia. Igualment, si creu que ha agafat una pneumònia i té els dies comptats, ha de començar a preparar el seu enterrament. Es tracta de veure la part positiva del trastorn, si està tan convençuda de la seva mort és molt afortunada perquè cap de nosaltres coneixem el dia de la nostra defunció. Igualment, també ha de viure enfocada a aconseguir els seus objectius personals perquè és conscient que aviat morirà.
Com estarà veient, es tracta de fer entendre al pacient la bogeria de les seves idees i la millor manera de fer-ho és transformar el problema subjectiu en objectiu, que l’afronti de manera directa. Ara, un altre afegit a les malalties imaginàries és que la persona hipocondríaca és coneguda per tots els metges del seu voltant perquè quan un no li dona el raó, se’n va a visitar un altre. Així mateix, es torna cibercondríaca, una obsessiva en la cerca d’informació a internet perquè troba les respostes a les seves pors, però no sen n’adona què es una informació ajustada a les seves creences. Només s’enfoca en la més negativa i improbable, donant com a resulta un augment del nivell d’ansietat. És a dir, com més informació troba, més reforça les seves creences i més augmenta la seva ansietat. És un bucle sense sortida perquè la nostra ment sempre juga a favor nostre, ens reforça les nostres pors i alegries. Aleshores, depenent de la interpretació desitjada la mateixa resposta modifica el nostre estat d’ànim. Per això mateix l’opinió d’un metge mai és acceptada, perquè es contradictòria a les seves creences, no li diu allò que ella vol escoltar.