Francesc Guillaumet Periodista

La meva primera incursió en el món del Patrimoni de la Humanitat va ser el 2001. Feia un any i mig que havia començat a treballar a La Mañana i recordo l’emoció amb la qual va viure tothom l’atorgament d’aquest segell d’excel·lència de la Unesco al romànic de Boí. Durant molt temps, a les rodes de premsa del Josep Pont, que llavors era el president de la Diputació de Lleida, ja s’apuntava que les esglésies d’aquesta de l’Alta Ribagorça tenien moltes possibilitats de ser declarades com a Patrimoni de la Humanitat. La Carme Polo, mollerussenca i filla del que va ser cronista de la capital del Pla d’Urgell, va fer un treball impecable com a directora de la candidatura, i la Unesco va acabar apreciant la proposta de paisatge cultural que es va fer des de Lleida. Dic que ho vam viure amb emoció perquè la nostra corresponsal a l’Alta Ribagorça, la Núria Castells, també va passar una nit gairebé en vetlla (les deliberacions es feien en plena matinada per la diferència d’horaris). I un cop coneguda la notícia, el cava va córrer per tots els racons de la comarca. 

La declaració de Patrimoni de la Humanitat aporta un aval que difícilment es trobaria amb qualsevol altra reconeixement, i la Unesco distingeix el patrimoni material i l’immaterial. Per això, a més de les esglésies romàniques de la vall de Boí o les pintures rupestres de l’art mediterrani, hi ha tradicions ancestrals que també entrenen en aquesta declaració, com és el cas de les falles del Pirineu, la festa per excel·lència del solstici d’estiu que fa uns anys també va ser declarada Patriomoni de la Humanitat, i de la qual Andorra també n’és partícip. Si explico tot això és perquè, la setmana passada, també ens va tocar estar atents a la reunió de la Unesco, aquest cop celebrada al Marroc. Catalunya i Andorra en van sortir premiades en diverses categories. La primera a caure al sac van ser les Festes de l’Os del Pirineu, una tradició molt arrelada a Andorra, especialment a les parròquies d’Encamp i Ordino, que amb diversos accents també se celebra a França (de fet, la candidatura era conjunta). Si no vaig errat, que tot pot ser, el Rossend Marsol, el Sícoris, fins i tot n’havia escrit algunes línies al respecte.  

Després d’Andorra, va arribar el torn de Catalunya i de diversos pobles d’Espanya en el seu conjunt, encara que per la temàtica de la declaració bé es podria aplicar també al Principat. I és que un dia després, la Unesco va declarar Patrimoni Immaterial de la Humanitat el toc de campanes, una tradició ancestral que als pobles de Lleida i de Catalunya havia servit durant els segles com a mitjà de comunicació. A Os de Balaguer, a la Noguera, encara celebren cada any la Festa dels Campaners, que reuneix les persones que s’encarregaven de fer manualment els tocs de campanes en un costum que s’anava transmetent de generació en generació. No en va, des del campanar s’avisava quan hi havia tempesta, quan es produïa una mort o quan es tocava a sometent.

El tercer dia de deliberacions va arribar el torn dels raiers, una festa molt arrelada a la Pobla de Segur i a Coll de Nargó que rememora l’antic ofici de baixar la fusta pel Segre i les dos Nogueres fins a arribar a les terres planes. Per fer-se una idea de la importància d’aquest ofici només cal imaginar-se un món on les carreteres encara eren inexistent i els camins amb prou feines estaven adaptats pel pas dels carros. Els raiers lligaven els troncs a tall de barca i els anaven menant amb el corrent del riu fins a arribar al lloc indicat. Amb la construcció dels pantans aquest vell ofici es va anar perdent, però gràcies a la diligència i tenacitat de la gent de la Pobla i de Coll de Nargó encara es conserva en la memòria de tothom. De fet, els raiers no només van seduir la Unesco, sinó que també van captar l’atenció del mateix Jacint Verdaguer. El poeta de la Renaixença els va dedicar la Cançó del raier, que diu: «Soc fill del Noguera, dins un rai nasquí, ma esposa és raiera, raier vull morir».

Fet i fet, doncs, la darrera reunió de la Unesco en terres marroquines, concretament a Rabat, va portar bones notícies a Andorra i Catalunya. Ho sap tothom i és profecia, com deia J.V.Foix, que el turisme va repuntar de manera espectacular a la Vall de Boí després de la declaració de les seves esglésies mil·lenàries com a Patrimoni de la Humanitat, i que les falles i les festes del foc que se celebren en ple solstici d’estiu també s’han vist beneficiades per aquesta distinció de la Unesco. És d’esperar, doncs, que les Festes de l’Ós, els raiers i els tocs de campana hagin segellat la seva preservació en entrar al que es considera l’Olimp de la cultura. Felicitats a les tres festes perquè ser Patrimoni Unesco no és fàcil. Només s’aconsegueix amb tenacitat, constància i demostrant que la matèria primera és d’excel·lència, com és el cas d’aquestes tres concessions.