Amadeu Gallart Economista

Primer sentiment: angoixa. Aquest és el sentiment que ens domina quan ens ve al cap aquell novembre del 1982. Aquells fatídics dies en què els nostres rius perderen la seva condició fluvial i es convertiren en elements destructors de tot el que trobaven al seu pas. La nostra comarca, l’Alt Urgell, es veié així agermanada amb Andorra i amb bona part de la Cerdanya, conformant una unitat territorial aïllada que recordava la situació dels nostres avantpassats, que es relacionaven amb l’exterior a través de camins només transitables amb animals de bast. Va ser la pitjor destrucció natural del segle XX, la que ens va portar a pensar que tan sols els primers mesos de la Guerra Civil podien ser iguals o pitjors.

El 1982 no teníem ni telèfon mòbil, ni internet, ni tan sols els avui vetustos faxos. La ràdio i la televisió no posseïen ni de lluny l’agilitat que ara tenen. I les carreteres, tallades enmig d’una allau de notícies d’accidents mortals provocats per la catàstrofe. La gran esperança, potser l’única a les primeres hores, era la resposta social, la de les institucions locals, o la de les forces militars, el mateix bisbat, la de les empreses amb capacitat logística, la Creu Roja... Per sort la resposta es produí. A l’Ajuntament de la Seu, passat l’espant vespertí del diumenge dia 7 de novembre, es va constituir una Junta Coordinadora d’Emergència, que va posar en contacte les diverses institucions, en primera línia els ajuntaments, amb les autoritats andorranes, per tal d’actuar conjuntament en allò que calgués. Comptàvem amb un gran actiu, que en aquell moment fou d’un valor incalculable, l’aeroport, avui conegut com d’Andorra-la Seu d’Urgell. També foren importantíssimes les noves administracions democràtiques, la de l’Estat, amb l’accés del PSOE al poder i la de la Generalitat, que començava el seu camí, amb pocs recursos operatius però amb una gran càrrega de responsabilitat cívica.

Segon sentiment: preocupació pel futur. La reacció cívica i institucional per compensar les malvestats del Segre i el Valira, va obrir una nova etapa de desenvolupament. Però el riu té uns costums força rítmics, i és que seguint períodes de quaranta anualitats es presenta de forma potent i violenta. Estem preparats avui per això? Es van fer canalitzacions, es van netejar les lleres dels rius amb amplades que conferien seguretat contra creixements de nivells tolerables. Però avui dia observem, a zones com les de la Seu, que les canalitzacions s’han emplenat de vegetació i la frondosa vegetació —que alberga una intensa quantitat de fauna— en lloc de, a la ribera, se situa a la llera. I això és perillosíssim de cara a uns volums líquids similars el 1982. També, a la mateixa Andorra, aixeca els temors dels quals hi circulem de tant en tant la cobertura material del Valira. És lícit preguntar-se com el conjunt resistirà un episodi d’aigües tan promíscues com les del 1982?

És evident que avui existeix una planificació i uns recursos molt més avançats i eficaços que els del 1982, que el sistema és més capaç de reaccions immediates al moment en què es presentin les dificultats. Però ens queda el dubte de fins a quin punt.

Tercer sentiment: satisfacció. El darrer 24 de novembre, es va presentar a la Seu un llibre molt complet sobre els aiguats del 1982 i els seus efectes a l’Alt Urgell, Andorra i la Cerdanya. Els seus impulsors han estat Eron Estany, Jordi Mas, Joan Ganyet i Ramon Ganyet. Un equip humà molt potent que recopila anteriors publicacions i la completa amb testimonis presencials —enregistrats per Marcel·lí Pasqual a l’Alt Urgell i Iñaki Rubio a Andorra— i que amplia les explicacions històriques dels fets provocats pels nostres rius. 

Podem parlar de satisfacció perquè el llibre Aiguat! és una contribució essencial per tal de poder recordar de manera constructiva. Per posar damunt de la taula, amb la idea de pal·liar-los, tot un seguit d’elements que varen contribuir a agreujar les inundacions de fa ara quaranta anys. Opino que tots els habitants del nostre Pirineu volem evitar la repetició d’aquells fets angoixants que, ara ens queden lluny, però que segons el rellotge de la història en qualsevol moment tornaran a trucar-nos a la porta. Aiguat! és un bon despertador.