Passió musical i vital
Diumenge passat vaig assistir al concert Un Nadal amb passió a l’Auditori Nacional d’Andorra, organitzat per la Fundació ONCA, que també va comptar amb la Jonca, el Cor Rock d’Encamp i la formació Black Thursday. Fins aquí les dades objectives, perquè el que vam viure els assistents és difícil de descriure amb paraules fins i tot per mi, que soc periodista.
Quan una assisteix a un concert d’aquestes característiques ja sap el que pot esperar, almenys això em pensava, perquè certament l’experiència va resultar única i m’atreviria a dir que celestial. I crec que la clau de l’èxit va estar en dos aspectes més enllà de la professionalitat dels músics: en combinar instruments i veus, i en el meravellós treball del director artístic de l’ONCA, Albert Gumí.
No és el mateix escoltar un cor amb un rerefons de música enllaunada que sentir nadales amb el so de violins i cellos en directe. La interacció entre les veus del sector jove del grup i les notes estretes magistralment pels músics va produir un esclat d’emocions entre el públic que no podia parar de corejar i picar de mans a ritme de les cançons més conegudes. Per moments, semblava més un concert de música contemporània, i resultava difícil estar-se assegut quan el que venia de gust era aixecar-se i posar-se a ballar i cantar com si el demà no existís.
I com a perfecte mestre de cerimònies vam tenir l’Albert Gumí, fent aparentment fàcil el que deu ser força complicat, perquè coordinar prop de 100 artistes és molt laboriós, tot i els assajos.
No només va saber dirigir als músics, sinó també al públic. Cada peça anava precedida d’una petita explicació del mestre Gumí per posar-nos en situació; quan tocava, la seva batuta marcava el compàs, i quan tot fluïa en harmonia es retirava a un segon pla, donant espai i protagonisme tant al cor com als músics, Sempre amb un somriure i gaudint com el que més de l’espectacle. La seva passió era tan contagiosa que per moments me’l vaig imaginar com un flautista d’Hamelín que havia encantat als assistents que, bocabadats, ens apuntaven a totes les seves propostes sense dir ni piu: que toca picar de mans, doncs, piquem de mans; que toca cantar, doncs, cantem; que toca jugar a endevinar una famosíssima nadala des de les primeres notes, dons hi jugem...
Això em va fer pensar en la sort que tenen aquells que poden dedicar-se laboralment i vital a la seva passió. Perquè més enllà de les particularitats de cada cas, la transmissió de felicitat i bon rotllo estan assegurats, i d’alguna manera també es contagien les ganes d’experimentar les mateixes sensacions. Crec que si tots ho poguéssim fer, la vida seria molt més plena i no s’haurien de buscar les emocions fortes ni l’adrenalina en conflictes buits d’amor.
Quan m’aixecava de la meva butaca al final del concert, vaig pensar que el que havia presenciat era tota una declaració d’amor cap a la música, però també vers la vida i vers tot allò que ens fa feliços. I a la vegada, una invitació a posar-ho en pràctica. Jo ja ho he fet amb aquesta finestra.