Natalia Mena

Hi ha una certa tendència dels poders polítics i econòmics a pensar que la por contribueix a un silenci cínic de la societat, i que a causa d’aquest temor es mantindrà submisa i callada evitant revoltes o facilitant que aquestes siguin apaivagades. Però la veritat és que portem uns anys vivim una concatenació de crisis que fa que la ciutadania estigui ja molt farta de veure com per un motiu o un altre el seu nivell de vida es va empobrint mentre que els d’uns quants no para de créixer. És a dir, que s’ha tornat a obrir la bretxa de la desigualtat econòmica d’una manera molt pronunciada alhora que preocupant, i això està comportant un deteriorament de la classe mitjana que al final és la que sustenta tot el sistema de benestar, de manera que si no es fa res per equilibrar una mica la balança de nou, aquest fet provocarà que la confrontació sigui cada vegada més insostenible i esclati en qualsevol moment. Per tant, resulta perillós estirar massa la corda, perquè es podria trencar; la paciència de la gent té un límit que és important tenir en compte si no es volen carrers incendiats i una baixa productivitat alimentada per la desmotivació de només pagar impostos, deutes i no arribar a final de mes. 

La precarietat laboral de la gran majoria d’empleats des del 2008 és una qüestió que no està ni molt menys resolta i que s’arrossega des de llavors sense massa intencions de posar-hi remei. Si a això li afegim les incerteses generades per la pandèmia, la guerra, el canvi climàtic i la sobreexplotació dels recursos naturals, tenim una tempesta perfecta que no aporta cap serenitat, ben al contrari, crispa els ànims a la vegada que creix la indignació davant el que es considera una injustícia.
 
Per tots aquests factors, celebro la crida que aquesta setmana ha fet el raonador del ciutadà, Marc Vila, demanant als agents socials, econòmics així com al propi Govern, i cito textualment, sobre la «necessitat inajornable» de pujar els salaris dels treballadors del Principat, especialment a aquells que es troben en les franges més baixes. Tota una demostració de valentia; parlant clar com feia temps que no veia en un càrrec institucional; fent un exercici de decència democràtica enfront la perspectiva d’abocar a la població a una pauperització inhumana a la vegada que ineficient, que tan sols generarà pobresa i decrepitud al territori. Vila va assenyalar que veu perfectament assumible a escala empresarial poder dur a terme un increment d’un 10%. Respecte a aquest tema, patronal i sindicats porten mesos enrocats en negociacions que no avancen i sense aconseguir acostar posicions, per la qual cosa, el Govern –que hauria preferit trobar-se en una postura més còmoda amb un acord consensuat entre les parts– en un intent de posar en valor el diàleg i la cultura de concentració social, s’ha vist obligat a moure fitxa presentant el projecte de llei que concreta la revalorització de sous establint un ràpel que va des d’un 7% per les nomines més baixes fins al 0,5 % per les remuneracions de fins a 4.000 euros. Aquests increments afectaran al 94% de la massa salarial del país, per la qual cosa la generalitat d’assalariats es veuran beneficiats per aquesta mesura. Tot i l’esforç per procurar posar una mica de seny a un assumpte que esdevé complicat de resoldre, ja que els interessos d’uns i altres lògicament són diferents i per tant resultarà molt difícil acontentar a tothom, l’Executiu torna a realitzar malabarismes en un període preelectoral –a ningú se li escapa– i en el qual ha de fer mans i mànigues per aplicar polítiques que sumin vots, no tant per una creença ferma d’equitat i racionalitat en la distribució de la riquesa, sinó per assegurar-se una reelecció que es pronostica complexa a causa de la proliferació de partits que aspiren a formar part de l’arc parlamentari andorrà. La gran pregunta que segurament molts ens fem després que aquesta hagi estat la notícia estrella dels darrers dies és si resulta suficient aquest augment o si pel contrari els ha faltat coratge per efectuar un salt qualitatiu en matèria de drets laborals conformant-se amb una mida tèbia, que ni fred ni calor. 

Segurament existeixen opinions per a tots els gustos, algunes han estat manifestades públicament, com la del president de la Confederació Empresarial Andorrana (CEA), Gerard Cadena, que afirma que a la patronal no li agrada que es puguin fer increments via projectes de llei més enllà del salari mínim interprofessional; la del secretari general de la Unió Sindical d’Andorra, Gabriel Ubach, que insisteix en la pèrdua de poder adquisitiu i en què la CEA s’entesta en negar l’evidència, o la del cap de Govern, Xavier Espot, que es felicita per haver contingut l’alarma social i ser els únics capaços de resoldre aquesta problemàtica. Probablement cadascun de nosaltres, segons la nostra condició i circumstàncies personals, tindrem un parer i estarem més o menys satisfets amb la proposta, ja se sap que mai plou a gust de tothom, però sigui com sigui, el que sembla clar és que el sentit comú no està ni se l’espera, així que com sempre ha d’aparèixer papà Estat a fer d’àrbitre, ja que si a uns no se’ls imposa aquesta normativa, són insensibles a una realitat que els acabarà afectant negativament; uns altres exhibeixen poca empatia per entendre el risc i el desafiament que suposa tirar endavant una iniciativa empresarial i comprendre que no totes les companyies poden fer els mateixos esforços, i el tercer en discòrdia que és el que ha de venir a posar pau, consolidant la necessitat del seu paper imprescindible per garantir la concòrdia en la convivència social, introduint fórmules salomòniques que contribueixin a calmar les aigües per evitar un naufragi que no afavoriria a ningú. 

Faríem bé en no oblidar que tots estem en el mateix vaixell, i que mentre uns indiquen el destí els altres treballen per arribar-hi, i això és el que fa progressar a la vegada que millorar una nació.