A traïció
No els podia dir que no; a més, em venia de gust. No havia begut i em tocava conduir, però en tenia ganes. Necessitava sortir i airejar-me. Abans de Martinet vam tombar carretera amunt. Mentre enfilàvem els mil revolts que hi ha abans d’arribar, em va venir un flashback de quan tenia 11 anys i durant la setmana blanca fèiem aquell mateix trajecte. Al bus sempre sonava el Viaje de Copperpot de la Oreja de Van Gogh. A l’instant vaig sentir un calfred, com un sospir de l’ànima, que em va fer retornar d’aquell miratge. Les darreres corbes les vam fer corejant com hooligans Soledad.
Va ser trepitjar la plaça i quedar-me sol. No recordo ben bé com va anar, però de sobte estava davant meu; tenia la veu trencada i una piga sota la cella. La coneixia, però mai havíem intercanviat cap paraula. Als ulls hi tenia una mescla de tendresa i recança, que només s’apreciava en les distàncies curtes. Li vaig dir que sempre m’havia semblat una mica seca i va riure. Palplantats enmig del bullici, vam parlar de vida i de política.
Les 19.02 hores; surto corrents de casa. Vaig a un col·loqui sobre l’estratègia política a emprar davant les exigències que plantegen els nous temps. Reformular el subjecte polític i tornar a col·locar la praxi com a qüestió central del relat marxista. En acabar, s’apropa i em saluda després d’anys sense parlar. Té la mateixa piga, al mateix lloc i la mateixa veu trencada. M’explica que treballa a un centre d’acolliment. De sobte, noto cert malestar en ella quan en la conversa surt un dels temes recurrents dins el gremi: l’impacte negatiu que suposa en els infants l’incompliment de les visites per part dels progenitors. Aquella mare o pare que anul·la la visita a últim segon; aquell moment en què li comuniques al nen i veus com li cau el món als peus. La ràbia i impotència que sents al veure el patiment de l’infant a qui estimes i cuides.
Una formulació narrativa típica d’aquests infants sol ser: «No sóc digne de ser estimat» o «m’han abandonat perquè no tinc valor», explicacions que apedacen l’autoconcepte i autoestima i impedeixen desenvolupar un aferrament segur. Aquests incompliments poden confirmar aquests pensaments. D’igual manera, visites de molta qualitat també els poden fer reviure la pròpia circumstància i generar malestar. El fet de no poder ser cuidat pels pares ja és en si mateix una ferida a la qual l’infant s’haurà d’enfrontar. A priori, no existeixen fórmules màgiques o metarrelats, com diria Lyotard, que ofereixin calma i salvin del patiment als infants. El que sí que existeixen, com afirma el terapeuta sistèmic Bert Hellinger, són certs axiomes: un infant necessita saber que els seus pares l’estimen, independentment que els seus comportaments a vegades estiguin en contradicció amb el que consideraríem una bona estima. Un altre axioma és que les persones som i serem sempre un 50% mare i un 50% pare, una exclusió o conflicte amb una d’aquestes figures comprometrà el nostre benestar. Fa anys, en context formatiu, el doctor Feixas en relació amb la narrativa d’aquests infants va parafrasejar: «De què em serveix que m’estimis i em cuidis si qui ho havia d’haver fet no ho va fer?». Així doncs, cal que adoptem tractats postmoderns per a elaborar un relat carregat de complexitat i contradiccions i alhora ens auto-observem com a agents implicats emocionalment en aquest relat. Això ens durà a l’imperatiu d’adoptar una posició d’acceptació incondicional i respecte cap a la història de l’infant. He estat en fundacions del tercer món i he escoltat relats molt durs. És complicat d’acceptar que un progenitor abandoni al seu fill en un abocador, però cal entendre la història personal i el context multiproblemàtic que hi ha darrere d’algú que pren una decisió d’aquestes característiques. L’infant dels adults necessita protecció, no pena. La pena col·loca l’altre per sota; en canvi, creure en el potencial de l’infant i tenir una genuïna admiració cap a la seva fortalesa, ens farà esdevenir tutors de resiliència.
Un dia va passar per davant amb un infant en braços, tenia la veu de la Chavela Vargas i el coratge de la Mercè Marçal; i com tots aquells que en aquestes circumstàncies acaronen el cap d’infants què a la nit no poden dormir; que aturen desnonaments; que militen per a canviar la realitat material d’aquelles famílies més vulnerables: portava un món nou al seu cor. I sé que ni ella ni la resta necessiten la meva admiració, tal vegada jo sí el seu exemple. I ho volia dir, així, en un article a traïció.