Joan R. Marina Amat Nacionalista andorrà. Filòleg

Un matí qualsevol, un cafè qualsevol.
Uns versos et colpeixen, et fereixen, t’empenyen a esbossar un somriure, una ganyota, a resseguir l’aroma d’una experiència entranyable o potser decididament insuportable.
Mai no sabràs del tot per què no complires amb el que els altres volien de tu, volia el món que t’envoltava: les presses amb què els autos topen entre si de bon matí, i la rancúnia que esventra els rostres sense felicitat amb què tota aquella gent porta els nens a escola i els deures del cap de setmana encara calents cap a la feina en aquella fabulosa bossa de pell d’executiu.
T’agradava escriure i llegir poesia. Era això. I esplaiar-te. I prendre’t el temps necessari per degustar-la. Per repassar-la i incidir-hi.
Per entendre-la i fer-te-la teva. Per memoritzar-la i recitar-la amb ràbia, amb deler, amb la impostura justa de la veu. Per badar.
Sense saber-ho, però, dus també amb tu aquells fills que no tens i que haurien d’anar a escola.
Les enyorances, les pèrdues, les pors, les tribulacions que deies que havies superat, en realitat et pertanyen i t’acompanyen; són ben teves.
A les entranyes –geloses de la seva privacitat– hi amagues el querosè dels símbols amb què, si poguessis, cremaries els teus fantasmes.
També tens, però, poeta, el deure de fer deures. Tens una superiora, una moral superiora que no suportes, perquè és més exigent i més endreçada que tu, que saps que t’interroga quan acluques els ulls per provar de recordar uns segons la cantarella d’aquell vers ambiciós amb què t’emancipes. T’alliberes. Desfàs la monotonia i omples d’imatges captivadores la rutina. La teva, la de tothom. I la fas explotar.
Tot plegat vist pels altres, des del núvol delirant de la seva grolleria, resulta pervers i atordidor, provocador.
No podràs amb ells. Mai. Assumeix-ho, poeta.
Per això és millor allunyar-te’n i convertir la paraula recitada en el teu refugi, la teva contraofensiva i la seva sorpresa, en la melodia que et protegeixi dia a dia.
La melodia triada, la tendresa amb què executaràs la mètrica i cosiràs els ritmes seran els baluards decidits de la teva defensa.
Fugiràs de l’escaparata pública. Sempre.
Perquè la poesia t’ha anat convertint en un solitari exigent, i justament per això, fàcilment incomprès. Alhora et sentiràs viu i solidari amb l’entorn i amb tu mateix.
Aprendràs a llegir-la en veu alta i a fer un duet amb les experiències i l’exquisidesa d’altri, a homenatjar-lo. 
I sabràs fer-te perdonar, poeta. Per la poesia, sí. I et sentiràs profundament generós, també gràcies a la poesia. 
Tants murs com lamentacions hi ha, i tantes pedres com perfums, que diria el meu jo poètic.
Tants poetes no, com l’alacantí Juanjo Castelló.
«Fer-se vell és un art que de poc aprofita», ho insinua mentre fixa la mirada ensalivada en les meves canes i el Josep Enric Dallerès ho remata afegint: 
Jo tampoc no soc qui era,
sento el temps sobre el meu cos
amb el furor d’una fera
destrossar-me tros a tros.
«Mai es trobarà sol. El poeta conversa amb les paraules.» Bella imatge que arrela en qualsevol paisatge, no per anodina, per universal. I el Juanjo ho sap.
Sempre s’ha dit que recordar
és com tornar a viure.
[...]
Jo ho dubte moltíssim.
Recordar no és tornar a viure, certament. Perquè el temps i la realitat passen, s’empaiten enriolats però no tornen. No són els mateixos tempos després. I el record ja no encaixa més en el present que estàs edificant.
Res no s’esdevé de la mateixa forma ni amb les mateixes ombres ni amb la mateixa disposició dels protagonistes que quan va succeir en alguna ocasió anterior. Per molt que ens hi esforcem, l’avui no podrà ser mai aquell passat de postal esgrogueïda amb què ens esgatinyem –tossuts– contínuament ni les circumstàncies ni les persones ni els motius ni les passions ni les obcecacions.
Ara som gent experta, madura i que dubta, i molt menys crèdula que abans, per això en tot cas fem re-creacions d’allò que mig suposem mig intuïm que un dia vam ser, vam tenir o vam experimentar. El record sempre tufeja.
«Vull renunciar a qualsevol condició que ens limite.» La creativitat del Juanjo Castelló no s’emmiralla en el pòsit empresonat del cafè en una tasseta que llances com uns daus esclaus qualssevol perquè et dictin el destí.
No accepta condicions ni rendicions, el Juanjo. Produeix escenaris originals, arriscats, que podríem arribar a considerar, potser si de cas, insòlits o fins i tot impertinents, si la seva poètica no fos diàfana i humana com el vol del xiquet quan s’atansa a la padrina i li etziba: 
Un capvespre d’hivern sense escola,
al racó de la llar,
seriosament, vaig preguntar-li,
si encara desitjava viure
molt de temps.
¿Què no estaria disposat a fer un poeta per nosaltres?
A renunciar a un sentiment, a la seva existència i al posterior encert o desencant d’incorporar-lo a un vers; a la mesura en la mètrica, a la cadència; a impedir l’escaiença dels mots finalment triats:
[...] la frase entre parèntesis que dona llum al text,
el vers lliure que acobla la resta del poema.
El Juanjo Castelló sap que –a causa de la rutina i la desídia– la vida, que sempre rodola i no s’atura, et retorna si no vols per força al punt de sortida com qualsevol maleït hàmster que sempre roda a la roda, i tu també hi rodaràs: «La pluja prossegueix el seu monòleg.» La vida prossegueix la seva rutina.
A cadascun de nosaltres la vida ens contempla com un cercle. Les nostres vides són circulars i més tard o més d’hora tornarem a la casella de sortida, a l’inici, que en realitat no és res més que el final; avancem topant entre nosaltres i amb altres cercles i, connectats durant un temps i en determinades circumstàncies, provoquem interjeccions en comú perquè estava escrit –de sempre tot ja ha estat escrit– que teníem coses a dir i a compartir, per incidir-hi i oferir-nos. 
Som la suma de nosaltres i els altres, pell feta d’altres pells: «aquest tros de la meva pell», que diria el Josep Enric Dallerès.
En una dimensió, un temps i una època concrets hi som, doncs, per coincidir, per avançar, per xocar, per esdevenir pell de la pell d’un altre, en deixar petja –poca o molta– a la seva vida i contribuir a alçar o a ensorrar el seu cap de casa. De la mateixa manera, ben cert, d’altres pells construiran, guariran o feriran la nostra.
Hi ha viscuts que ens han causat un gran desassossec, que si poguéssim recuperar ara sabem que en realitat no canviaríem, perquè el pas del temps ens ha ajudat a modelar les nostres dinàmiques i formes d’actuar que ens han dut finalment a ser qui som avui.
Però, no som exactament ni solament qui diem o creiem o volem ser, no som ni tan sols els nostres noms ni el que diuen els nostres passaports. Permanentment re-creem i ens re-creem: el que traspuen i se succeeix en els versos d’un poema succeeix dins del nostre cervell de lector o d’oïdor.
El nostre petit món. L’altra banda del mirall. La bombolla protectora que ens permet no estar absents del tot de la vida convencional, professional, mediàtica, i que alhora salva d’aquests escenaris les ments creadores, que s’hi ajusten més aviat poc:
En obrir-se la porta de la gàbia,
volem volar de pressa.
I arribem tard a tot arreu.
La poesia serveix amb safata el nostre petit món en aquest. Amb ella fem al·legoria de la vida humana i del seu inevitable final, descobrim l’esvoranc ruïnós que provoca la guerra en qualsevol època; que el que era ja no serà, que el que semblava ser en realitat no era, que hem viscut com a immortals el que al final desapareixerà irremeiablement amb nosaltres; que el relat l’escriu sempre el vencedor:
Esperen que t’endinses en el tràngol
d’una generació que va mirar la història
amb el desig d’aprendre
i va veure en la pau la cara més amable
d’una llarga derrota.
Entre els segles XV i XVI succeeix alguna cosa que alimenta el discurs humanista: és el discurs de la no identificació, el descobriment d’un altre món en aquest. L’home es desdobla a la Terra –és el que viatja al Nou Món–com si anés a un lloc després de la seva pròpia mort, com si anés a provar sort en el futur –mentre s’espera a si mateix– en el Nou Món, a l’altra banda del mirall. Ho sabem, i poc podem desconstruir ja.
El públic lector, mentre s’espera a si mateix, ho voldria tot –en realitat t’ho enveja tot–, poeta, perquè ho has tingut sempre tot tu. La mirada, la hipersensibilitat, l’astúcia, la varietat. I especialment la paraula:
Per a què ser poetes si això no ho pretenem? 
Per això, des de Marinada Edicions pretenem que ens acompanyeu el dimecres 28 de desembre al Museu del Tabac a la presentació del nou poemari del Juanjo Castelló, Generació AZ. O que vingueu nombrosos al Mercat de Nadal, on, l’endemà dijous 29, l’alacantí recitarà versos acabats de cuinar. Som-hi?