La vida és un viatge!
Per a alguns serà un trajecte més curt que per a uns altres, però tot i això, ha de ser un viatge agradable. Ja des de bon principi ens ho diuen: naixem, creixem i morim! Ara, durant el trajecte, som nosaltres mateixos qui hem de crear el confort, i sobretot, decidir quin tipus de paisatges volem veure. Per tant, hem de determinar cap on anem i marcar la ruta, però com a qualsevol camí, sempre hi ha rotondes per a canviar de sentit o agafar el camí més curt. L’objectiu del viatge és gaudir al màxim i patir només si és necessari, i a més a més, intentar aprendre del dolor. Per això mateix estan els camins curts, perquè una vegada hem après les lliçons, és més fàcil superar els obstacles. A tall d’exemple: si volem recórrer tota Europa en cotxe seria interessant aprendre de mecànica abans de marxar, i així, no dependre tant d’un taller. Doncs en la vida, si volem gaudir d’ella, seria interessant portar un estil saludable i així no ser tan vulnerables a les malalties. Això per una banda, i per l’altra, estan les emocions, creences i costums adquirits durant la infància i adolescència, uns conceptes que segurament en el seu moment eren eficaços, però que en l’edat adulta perden la seva eficàcia o no tenen cap sentit.
Per tant, una vegada entrats en aquesta nova etapa, els hauríem de qüestionar. Uns exemples són la por, el racisme i els prejudicis socials apresos a casa o a l’escola, com també els complexos físics adquirits. Uns complexos que tenen la seva base en les nostres creences d’inferioritat envers els altres. Per això estic dient de tornar a qüestionar-los, perquè segurament sent adults ja no ens afecten, però pensem que si ho fan i, per tant, actuem amb ràbia, vergonya, por o simplement ens tanquem en el nostre món i ens tornem antisocials. Un bon exemple d’això és l’agressió verbal: aquesta mai ens hauria de provocar una resposta d’atac sent adults perquè se suposa que utilitzem la part racional del cervell, i aleshores, entenem que la persona provocadora està frustrada i només coneix la confrontació directa com a mètode per a desfogar-se. Contràriament a com succeeix en l’adolescència, on fem servir més aviat la part emocional i volem demostrar constantment la nostra valentia perquè no tenim cap altre valor per autodefinir-nos i, per tant, estem limitats en el repertori conductual.
Dit breument i a manera d’exemple, no serà igual el nostre primer viatge fora de casa que el desè. En aquest últim ja sabrem conduir amb més seguretat sota la pluja o la neu, i també sabrem on parar per a descansar. Hem après dels errors i els entenem com a necessaris per adquirir experiència, ja que de la mateixa manera, formen part del viatge. Igual que perdre’s i haver de fer més quilòmetres per arribar al destí final. Segurament que al principi estàvem dolguts emocionalment, però actualment ja no ens afecten de cap manera aquests errors, per molt que ens hagin dit que triguem molt a recórrer 1.000 quilòmetres, o que parem massa vegades durant el trajecte, o que el nostre vehicle no és tan maco o potent com el dels altres. Nosaltres estem gaudint del viatge perquè som conscients que molta gent mor durant el trajecte i no importa quin vehicle porten, ni si són els pilots o els acompanyants.
No ens deixem acomplexar per les agressions verbals, perquè entenem que tots som diferents i no necessàriament hem de ser pitjors que els altres; potser ho serem en algunes coses però no en totes. Som adults i ens podem autodefinir per molts conceptes: per la feina, els estudis, l’intel·lecte, l’empatia, la simpatia, l’actitud, etcètera. Aleshores, segons com sigui el nostre ambient social, agafarà uns conceptes o uns altres per a jutjar-nos, i ja després nosaltres decidim si estem d’acords o no. És exactament igual amb els vehicles: si anem de viatge pels Balcans, França o el Marroc, amb un Dàcia o un Renault, passarem totalment desapercebuts perquè allà són unes de les marques més venudes. Com veuràs, el problema no és el cotxe, sinó les idees i creences del nostre ambient social. Igual que la por a les autoritats de l’Estat. Des de ben petits en diuen a casa que si ens porten malament trucaran a la Policia perquè se’ns portin a la presó, i és clar, quan som adults a qui hem de recórrer si tenim cap problema, a Batman o Superman? No, veritat? Anirem a la Policia. Si durant el viatge ens fem agredir, haurem d’anar a parlar amb ells.
Ara, qui diu a les autoritats també diu a l’obscuritat o a la gent diferent de nosaltres, ja sigui pel seu color de pell com pel seu origen o costums. Viatjant pel continent ens trobarem gent amb hàbits i cultures molt diferents de les nostres, però si tenim empatia i entenem les diferències socials estarem com a casa, només canviarà l’idioma perquè, al cap i a la fi, tots busquem el mateix: el benestar i la tranquil·litat mental. Amb això últim m’estic referint al fet que tots som conscients que la vida dura massa poc per a preocupar-se per coses que no aporten alegria o que, si més no, no són un mal son. Però malauradament, hi ha una petita part del planeta que no es qüestiona mai els seus costums i encara menys les seves pors, donant com a resultat una vida limitada intel·lectualment i plena de frustracions.
Són gent amb molts prejudicis i, per tant, mai viatjaran a certs indrets del planeta. I si ho arriben a fer, no gaudiran de l’experiència perquè aniran amb una idea predeterminada i no podran evitar caure en la profecia autocomplerta (l’efecte Pigmalió). Es comportaran i interpretaran la realitat segons la seva visió del món, a través de les seves creences, que de segur estan basades en la generalització de les situacions. No tenen en compte que cadascun de nosaltres tenim les nostres virtuts, qualitats i defectes, tot i que l’escola ho omet i ens educa a tots per igual. Per això mateix hi ha qui adquireix creences errònies sobre si mateix, com per exemple que és inútil, despistat, hiperactiu, i mandrós, entre altres, condicionant negativament el seu viatge i trobant-se amb més obstacles dels necessaris.