Acabaràs sent cambrer
Els nens, des de ben petits, escolten la pregunta: què voldràs ser quan siguis gran? És ben curiós que l’interrogant surt de la boca d’un altre nen, ara tancat dins d’un cos adult que, si es fes la mateixa pregunta, callaria per la crueltat dels propis somnis extingits. És molt difícil que el camí de la nostra infantesa, el somni que teníem quan érem petits, segueixi intacte passat el temps i les afliccions, sense que quedi perdut o molt difós. Llavors poc en sabíem de limitacions, habilitats, classes socials, frens o prohibicions.
Des de ben petits, la majoria coneixia la reacció dels grans. No era el mateix voler ser metge que pagès. No era el mateix voler ser mestra que perruquera. No era el mateix un cuiner que un futbolista. Els pares de molts nens, bolcaven les seves ànsies de ser més en les extraescolars dels fills. Música, futbol, idiomes, tallers, competicions... Molts no les gaudien i se sentien carregats, com les motxilles plenes de llibres nous el primer dia d’escola. Nosaltres només volíem jugar. El joc dels adults era força avorrit, i durant l’educació secundària, molts vam tenir la certesa que era un joc al qual ens veuríem condemnats i sense ganes de jugar. El xoc entre els talents naturals amb què neix cada persona i la pressió per encaixar en algun paper del sistema establert, va fer que saltessin pels aires molts que no ho mereixien.
L’escola ens ha de preparar per potenciar-nos, per enlluernar i desenvolupar les habilitats innates que tenim, ajudar-nos a adquirir el gust per l’esforç i la feina, per veure el fruit de les nostres mans sense robotitzar-nos ni fer-nos cabre en un motlle massa petit per un potencial innat. M’agradaria col·locar en aquest article frases d’admiració i lloança per tots els professors i la seva tasca. M’agradaria, de debò... Recordo frases inspiradores, mestres que sortien de la norma. Però la seva figura en general em porta al record funcionaris en el pitjor sentit de la paraula. Funcionaris que repetien un temari més que cremat any rere any, incapaços de transmetre l’amor. Amor per la natura, la lectura, la creativitat, els valors ètics, la ciència, la història o les cultures. Em recorden monotonia, càstig, humiliacions, avorriment i un viatge als antípodes de l’ambició.
Molts vam passar anys en mans d’aquests funcionaris. Els millors anys de la nostra vida, la infància, que és el més semblant que tindrem mai a una pàtria. La nostra joventut amb la seva explosió d’energia i les ganes de menjar-se el món, on és vital reorientar aquesta passió perquè el món no se’t mengi a tu. Jo estic en la trentena, i seria injust dir que l’educació no ha canviat. Seria injust i fals, perquè tothom sap que ha canviat. Directament, la desgana per l’educació ha passat de ser cosa d’uns pocs a un mal generalitzat. L’educació actual no respon en cap cas a la necessitat real per créixer en el món descontrolat que ens envolta. Els adolescents en especial ho saben, i per això desconnecten cada vegada més aviat del que el món educacional els vol oferir.
Les noves maneres de fer escola van avançant a pas de caragol, i els projectes d’educar des de ben petits d’una forma real i lliure són pocs. Les bases del futur s’estan col·locant ara. Per això és tan preocupant pensar en la mala qualitat dels materials que s’estan aportant quan només n’hi ha quatre que volen construir amb ciment armat. La feina de professor ha de ser plenament vocacional, ha de ser com la paraula que surt de la boca innocent del nen que deia que petit: jo vull ser mestre. La meva admiració vagi per tots els que volen trencar el motlle i revolucionar per fi una educació adequada al món real, que ens prepari per ser allò que volem ser, que orienti les nostres capacitats per sentir-nos forts, per cuidar el planeta, els altres i d’un mateix.
Una crítica ferotge a l’educació que vaig rebre no fa més que revelar el ressentiment i el fracàs que va ser en el meu cas. El pitjor que et podia passar era, segons algun dels mestres, acabar de cambrer. Com a mestre potser no, com a profeta la va clavar. Vaig acabar de cambrer, i va ser una de les meves primeres feines després d’acabar màrqueting.
Acabant de cambrer vaig aprendre coses que mai vaig aprendre a l’escola, l’institut ni la universitat: humilitat per no creure’m més que ningú, per aprendre que darrere de cadascú hi ha una història de la qual pots aprendre moltes coses. Sacrifici, saber que llençar la tovallola no és una opció quan veia companys aferrant-se a la feina perquè significava el menjar dels de casa. Respecte i psicologia, per atendre igual el president de la Generalitat de Catalunya que aquell que només podia permetre’s dinar fora de casa estalviant durant mesos. Ambició de coneixement endinsant-me en un món de productes fascinants, descobrint missatges en les ampolles, històries en els orígens, estimant el que dona la terra. Treball en equip, resolució de problemes, treballar en entorns d’estrès, gestionar la frustració, servir tothom sense prejudicis i el desig de millorar dia a dia. Així que sí, vaig acabar de cambrer.
L’accidentalitat i els desviaments en el camí que planejàvem seguir són de vegades la millor troballa per créixer i aprendre, per desgràcia però, no sempre és així, i m’entristeix profundament pensar en els talents que van quedar esclafats pel camí. El meu cas va ser com us l’he explicat, i desitjo que els canvis en l’educació vagin arribant perquè afecten directament el que serem d’aquí a res com a societat i no és fàcil que ens redirigeixi la casualitat.
La fòbia actual a la joventut i els seus comportaments no són més que la collita de generacions rebent una educació buida, insatisfactòria i estàtica. Quan eduquem per la vida i no pel sistema, el món començarà a ser un lloc millor, on les noves generacions abandonin les ganes de baixar del tren abans d’hora i buscar amb l’ambició d’un nen incontaminat el seu propi camí.