Noemí García de Marina Coach de família i escola. Intel·ligència emocional

Avui vull compartir un tema que ens preocupa molt com a pares i mares: l’autoestima. Quin concepte tenen els nostres fills d’ells mateixos? Personalment, no crec en nivells d’autoestima (alta o baixa). O t’estimes, o no t’estimes. 

Estimar-se és un dels reptes més difícils que ens planteja la vida cada dia. Els missatges que dones al teu fill seran la clau d’un desenvolupament emocional saludable. Sovint, no tenim en compte l’impacte que tenen les nostres paraules sobre ells. Una mirada de menyspreu en un determinat moment, esbufegar quan estem cansats, i en general, la nostra conducta i manera de fer i desfer és molt important en la construcció de la seva autoestima.

La visió negativa que té el teu fill d’ell mateix és un factor determinant a la seva vida. Estimar-se és fonamental i l’amor comença a casa. Com us estimeu vosaltres? Com tu t’estimis, aprendrà a estimar-se el teu fill. Ell es crea una idea d’ell mateix. Ja durant el primer any de vida comença el seu autoconcepte, i a partir dels 4 o 6 anys, depenent de la maduresa ho podem veure més. Però es fa encara més visible a partir dels 7 o 8 anys (una etapa rellevant d’escolarització).

El teu fill és una esponja. Absorbeix tot el que veu i el que escolta, i sent i projecta també allò que creiem invisible, per obrir-nos els ulls i donar-nos consciència de com l’estem educant. Moltes vegades, pots veure com el teu fill té pors i inseguretats i això et pot preocupar, ja que vols que creixi sent fort, valent i amb seguretat i confiança.

Avui vull compartir alguns indicis que poden mostrar punts a millorar en l’autoestima del teu fill. A tenir en compte a casa:

La rigidesa. Observa si a casa teniu normes excessives, un ambient massa autoritari o rígid. Potser heu arribat cada dia als crits o als càstigs. Aquesta atmosfera pot ser un dels motius pels quals el teu fill pugui estar pensant: «Tot el que faig ho faig malament». Caure en aquesta espiral fa que es contamini l’ambient amb una toxicitat on no podem veure cap sortida. Sé que és fàcil arribar a aquestes dinàmiques a casa, ja que el nostre ritme de vida accelerat fa que la nostra paciència arribi al límit en dos segons.

Les comparacions. A vegades no som conscients que els comparem constantment. Tot el que diuen i pensen ho contrastem amb els seus germans, amics, veïns. «Fixat que bé que es menja la verdura l’Andreu! A veure quan fas tu el mateix…»; «Ja ets grandet per fer aquestes coses, no creus?»; «Sembla que tinguis 3 anys i no 8», «No parlis com un bebè…». Sé que l’objectiu de dir aquestes coses no és ferir al teu fill, però pensa: com et sentiries si la teva parella t’estigués comparant constantment amb una companya de feina?

Així mateix, hi ha aspectes a tenir en compte fora de casa. Perquè, d’acord Noemí, però no tot depèn de nosaltres a casa. Què passa amb els agents externs? Exacte, hi ha coses que, en certa manera, s’escapen del nostre control. La majoria d’aquests moments els trobem a l’escola, ja que és on passen la major part del temps, i a partir dels 6 o 7 anys que és quan la seva socialització es troba al màxim exponent. 

Alguns senyals d’alerta que pots detectar és quan comencen a donar molta importància a l’opinió dels altres. Et pots trobar amb situacions com aquestes: «Si em poso aquesta faldilla, segur que la Maria serà avui la meva amiga al pati. Li agradarà? M’acceptaran al grup avui i així no jugo sola?»

I, què passa quan el teu fill no s’estima? Té por a fer les coses per ell mateix. Té dificultats per relacionar-se amb els altres. Té una por excessiva a equivocar-se. Està molt pendent de l’opinió dels altres, entre altres qüestions.

És molt important que el teu fill pugui expressar-se tal com se senti en el moment, amb total llibertat. Si generes aquest espai de comprensió i acceptació de les seves emocions podràs, per una banda, conèixer com és el teu fill, com se sent, quines coses l’afecten, el preocupen. I de l’altra, ell se sentirà sostingut i et reconeixerà com una figura en què pot confiar.

Desitjo, com sempre, que t’hagi pogut aportar. I ja per acabar, vull compartir amb tu una frase de l’escriptor Stephen Chbosky: «Acceptem l’amor que creiem merèixer». Estimem-nos bé, famílies, així els nostres fills també ho faran.