El ‘desván’ del metavers
Com tot a la vida, el primer són les presentacions i no se m’acut millor manera de començar que desgranant el significat del títol de l’article d’avui. Desván, «part més alta de la casa, immediatament sota la teulada, que sol destinar-se a guardar objectes inútils o en desú». Metavers, la paraula metavers és un acrònim compost per meta, que prové del grec i significa després o més enllà, mentre que vers fa referència a univers, per la qual cosa parlem d’un univers que està més enllà del que coneixem actualment.
Un cop fetes les presentacions, vostè com a lector no haurà trigat a adonar-se de la meva intenció al titular aquest article com el desván del metavers, que no és altra que posar en el seu lloc a la moda més cara i controvertida de totes les que recordo. La primera menció al metavers la fa l’escriptor Neal Stephenson a la seva novel·la Snow crash. La novel·la narra la història d’Hiroaki Hiro Protagonist, un repartidor de pizza al món real, però príncep guerrer (samurai) al Metavers. Durant la trama, Hiro descobreix l’existència d’un poderós virus informàtic al Metavers, anomenat Snow Crash, cosa que propicia l’argument principal del llibre. El més curiós d’això és que l’escriptor americà va escriure això el 1992, abans ni tan sols que jo hagués nascut, creant així la primera referència escrita d’un món completament virtual molt abans que es pogués parlar de ciberespai. Al seu llibre Neal introdueix la idea dels avatars (o personatges virtuals de les persones reals del món tangible).
Més enllà d’aquesta simple anècdota, per a la majoria dels mortals la paraula metavers va començar a sonar als nostres caps i a incloure’s al nostre vocabulari a principis del 2021. En el meu cas va ser mentre treballava al departament de màrqueting de SEAT i vaig sentir que les presentacions dels nous Cupra (marca germana) es farien a través del metavers. Crec que tots els no familiaritzats amb el terme estàvem entre sorpresos i desorientats intentant trobar sentit a una estratègia tan arriscada. Com Cupra, algun que altre projecte sobretot als Estats Units també estava prenent la línia del metavers com a eix principal per al desenvolupament de marca i nous productes.
Per a aquells visionaris que a més d’una visió futurista comptaven amb un suport econòmic considerable, al voltant del mes de març del 2021, va succeir un fet que, a més de marcar un abans i un després a la humanitat, va marcar un abans i un després en aquestes tecnològiques súperfuturistes, catapultant-les de l’anonimat global a un estavellat mediàtic sense igual.
A partir d’aquí, qualsevol podria pensar que és el millor que els ha passat a aquells gurus del metavers. No creuen? Popularitat a dojo, excèntrics inversors volent-se fer amos del més enllà i un producte que estava de moda i que pocs, molt pocs, sabien que anava. Aparentment és l’escenari perfecte perquè els que estaven al cas tragueren profit i sí, així va ser. Però, va ser això el més convenient per a aquesta prometedora tecnologia?
En resum, el metavers és una realitat digital a la qual accedim a través de dispositius especials com ulleres de realitat virtual o augmentada a través de les quals podrem interactuar amb altres usuaris. Cadascun d’aquests usuaris tindrà un avatar (el seu personatge al món virtual) i interactuaran a través d’objectes en mons immersius i, és clar, quan tens milers de milions de persones tancades entre quatre parets, qualsevol promesa de llibertat (encara que sigui digital), d’interactuar amb altres persones (les coneguem o no) i de poder pràcticament fer el que vulguis, on vulguis i com vulguis en un entorn que tu mateix creguis era com la panacea del segle XXI.
Jo mateix vaig ser part de la il·lusió del metavers, des de la faceta de potencial usuari fins al creure’m capaç d’emprendre-hi un negoci. Vam ser milions de persones els que ens vam deixar guiar per una tendència global, que ens convidava a somiar allò que no teníem, amb la llibertat de moviment, de relacionar-se, d’estar amb els teus, de descobrir, de viatjar i de molts més plaers de la vida que sembla mentida que hagi de venir un virus de l’altre part del món, perquè li donem la importància que mereix. En ple boom mediàtic, ningú no volia quedar-se sense el seu tros de pastís, grans inversors invertien en projectes multimilionaris, la gent creava els seus avatars i els compartia, i els informatius s’omplien d’una infinitat de saber-ho tot donant la seva opinió, que a un fins i tot li feien creure ignorant.
Durant la pandèmia, vam jugar a dissenyar un món diferent del que teníem, com si en el qual fins ara havíem viscut, ens hagués maltractat, a nosaltres, habitants del primer món a qui ens surten privilegis per les orelles. Aquest joc anomenat metavers cal reconèixer que va tenir la seva gràcia, des de fora i des de dins i al meu entendre, tenia potencial, però rec que no va estar al lloc correcte ni al moment apropiat.
El concepte del metavers era interessant, però precoç quan es va posar de moda, a més, va ser una moda forçada, amb presses i sense gaire estratègia, perquè qui estava al món prèviament, sabia que durant el que durés la pandèmia, era el seu moment, era la major oportunitat que mai tindrien per vendre la il·lusió del metavers. I la veritat és que la covid ens va canviar la vida, ens va fer replantejar-nos el nostre estil de vida, les nostres companyies i en general el nostre entorn. Per això, potser, el metavers podria haver tingut sentit em el seu moment, però quan t’obren les portes, quan ets lliure i poses en una balança allò que el metavers aporta i allò que aporta una vida tangible, una vida real, amb amics, amb unes braves en un bar, amb una abraçada del teu pare o amb un matí d’estiu donant-te el sol a la cara mentre respires fora de una bombolla virtual, no dubtes ni un segon a canviar les ulleres de realitat virtual, per les de sol. Així que, fins a nova ordre, per a la gran majoria d’humans, que som éssers socials per naturalesa, guardarem aquesta futurista, excèntrica i poderosa moda, al desván del metavers.