Influmierders (2)
Em venia molt de gust parlar de màgia, fantasia, i «aprenents de bruixot», però al meu article anterior acabava dient que hi hauria més matèria sobre aquesta altra pandèmia anomenada influmierders. Som-hi, doncs. De contes de Disney i menyspreus al ciutadà ja en parlarem.
Deia Goethe que «no hi ha espectacle més terrible que la ignorància en acció» i aquesta frase enllaça, sense buscar-ho, el tema del qual tenia ganes de parlar amb aquest del que parlaré. Per als eminents sociòlegs Ole Nymoen i Wolfgang M. Schmitt, la figura dels influencers, com a concepte genèric d’aquesta turba, està intrínsecament lligada als seus objectius publicitaris. Es tracta d’un fenomen global que promou un estil de vida profundament consumista i que desdibuixa la línia entre realitat i ficció, projectant una proximitat fictícia que influeix negativament sobre la manera de pensar i d’actuar de milions de persones, i molt especialment dels més joves. Es transmet la idea que l’única manera de percebre el món és consumint desaforadament, i això és un problema, adverteixen. Un problema greu, afegeixo.
La Il·lustració ens va ensenyar que l’ésser humà s’havia d’emancipar dels líders i intentar trobar la seva pròpia voluntat. I això és exactament el contrari del que els influmierders ens diuen que hem de fer. Ells ens demanen que no pensem, que els seguim a ulls clucs i que comprem. Sempre promouen el consumisme, fins i tot quan no estan anunciant res. Es venen com a amics en qui confiar, però menteixen. Només fan publicitat.
A més del consumisme, els influencers promouen valors relacionats amb la imatge o les normes de gènere. Només cal veure com molts homes es presenten a si mateixos: han de ser durs, han de ser forts, practicar esports cada dia, tenir uns abdominals perfectes... Són es nous Ken. I això és fins i tot pitjor en l’entorn de les influencers femenines, amb una imatge de la dona hipersexualitzada que ha retrocedit dècades. Avui hi ha dones que es mostren d’una manera que ja donàvem per enterrada. El que estan fent, i això és estrany, és emancipar-se dels homes, però reproduint la mateixa imatge de dona-objecte que les ha llastrat durant anys. I, a sobre, riuen quan algun tarat les qualifica i les insulta. Són les noves Barbie. Masclisme per ambdues bandes? És la síndrome de Barbie i Ken, un altre trastorn psicològic en alça que comença a preocupar, i molt.
Ara bé, preocupa molt que aquests comportaments puguin influir en fets tan trascendents com en l’actual cimera sobre el clima. L’exemple últim és Sophia Kianni, una jove influencer que acaba de desbancar la inefable Greta Thunberg, i que els espabilats de la COP27 han presentat, amb vestidets ben curts, cal dir-ho, a Xarm el-Xeikh com a imatge i missatge de la lluita contra el que ells mateixos promouen sense cap vergonya amb les seves actuacions: gastar diners públics sense aturador, viatjar a una destinació turística de primer ordre (sabran el que és reunir-se per videoconferència?), menjar i beure com a sàtrapes, desplaçaments en primera classe (a tall d’exemple i evidència: més de 400 avions privats, mentre reclamen que la resta de mortals ens movem a peu o en bicicleta per no contaminar...) i, com no, entreteniment a dojo, incloent-hi joc, whisky japonès i putes... Que no falte de ná! Com sempre...
Sembla que han adaptat perfectament l’estratègia influmierder al màxim nivell: una figureta que es mostra amb posturetes instagràmiques, promocionant un miratge que afavoreix, justament, tot allò que ella mateixa denuncia al discurset que ha llegit a la reunió de la COP27. Kianni ha carregat, com ja va fer Thunberg, contra la indústria de la moda. En un discurs recent, la figura parla de la «moda ràpida» com a part de «la indústria dels combustibles fòssils». Sense assenyalar marques concretes, només faltaria que aquestes li retiressin la pasta, va assegurar que produïen els seus productes amb materials sintètics derivats del petroli. Espereu que m’ha agafat el riure tonto...
Aquestes, i aquests, activistes (quina ironia!) sempre acaben mostrant la seva incoherència més aviat que tard. El que diuen i el que fan són com la nit i el dia, i, amb la incapacitat de gestionar l’egolatrisme i la coherència, fan autoescarni de la seva pròpia ineptitud penjant-la a les xarxes socials, obviament. Pobres...
La mateixa Kianni no s’està de res quan, ben ufanosa, publica: «Tinc 20 anys i soc la persona més jove en assitir com a assessora oficial a l’ONU». Olé! Assessora? De postureig? De moda? Intel·ligència pot ser no, però barra en té per regalar. El que sí que és cert és que, fins ara, ningú havia parlat darrere el faristol de l’ONU com si anés a una festa del lúbric Hug Hefner... Quan veus, però, el seu Instagram tot queda perfectament clar: el paradigma influmierder.
Aquest exemple és el que fa de l’activitat dels influmierders quelcom de tan perniciós per als que els accepten com a models a seguir. Un smartphone, un perfil a Instagram, YouTube o TikTok i moltíssim temps lliure, i vet aquí com apareix una plaga incontrolable d’ídols amb peus de fang, que, amb una certa quantitat de seguidors, comencen a creure’s la pel·lícula. Fins i tot ofereixen serveis d’assessorament, cobrant, això sí. El més fotut de tot és que hi ha qui se’ls creu! Fins i tot els de la COP27! L’absurd elevat a l’infinit... Un terrible espectacle de pura ignorància, com deia Goethe.
Si el desori ha arribat a aquest nivell, potser caldrà refiar-se de Sant Pau quan deia: «Els camins del Senyor són inescrutables». Amén!