El dia en què va morir el present
La mitologia judeocristiana en el seu intent per explicar l’origen de l’univers i de l’ésser humà, ens relata al Gènesi que Déu en un inici va crear el cel i la terra, el sol i els animals. Posteriorment, Déu havent creat l’home a imatge i semblança de si mateix, li dona abundància i el mandat d’omplir i sotmetre a la terra, així com d’anomenar i dominar a la resta d’animals. Avui dia sabem que el relat bíblic no està tan allunyat de la realitat: a l’inici vivíem al paradís.
Era un territori de frondosa vegetació, excedents alimentaris i vida fàcil. Aquest entorn tan favorable pels primers homínids que habitaven els arbres, va produir una sobrepoblació, que va comprometre l’abastament de tothom. Els exemplars més forts, davant del risc de carestia, van expulsar d’aquest edèn als més vulnerables. Aquests últims, acostumats a una vida basada en menjar i copular, de sobte, es van trobar sols a la sabana en un ambient totalment hostil. Les noves condicions d’aquests exemplars desterrats eren totalment antitètiques de les d’on provenien (climatologia adversa, dificultat de trobar aliment, exposició a depredadors) fet que va suposar haver de desenvolupar una sèrie de trets per tal d’adaptar-se a aquest nou entorn.
La bipedestació va sorgir fruit de la necessitat de desplaçar-se correctament per aquest nou paratge, així com per a apercebre de lluny a potencials depredadors; alliberant les mans i facilitant la interacció amb l’entorn. El desenvolupament de nous hàbits alimentaris com és la ingesta de carn, va fer que aquest excedent energètic, fruit d’una digestió més eficient, pogués destinar-se a l’evolució anatòmica del cervell. Aquesta nova dieta, que en un inici era de tipus carronyaire, posteriorment, va comportar l’aparició de la caça. La formació de manades va esdevenir essencial per a compensar la debilitat de l’individu, donant lloc a l’aparició de conductes cooperatives orientades a subsistir. Aquesta cooperació, sumada a una maduració retardada, és a dir, unes cries totalment invàlides i dependents necessitades d’afecte i cura, va donar lloc a l’aparició d’uns vincles i una afectivitat molt desenvolupada. El resultat va ser potenciar una consciència de l’altre a la qual anomenem empatia.
En un inici ens comunicàvem mitjançant un protollenguatge basat en sons; aquest tenia una funció pragmàtica: assenyalar un perill, expressar necessitats o donar ordres. La característica d’aquest sistema de comunicació, a part d’una manca d’estructura, era que l’objecte que assenyalava l’emissor estava present en l’acte comunicatiu.
Mitjançant un acord social es van relacionar paraules amb objectes; l’acte d’anomenar aquests objectes va fer que dins del nostre cap es representessin, independentment que aquests no estiguessin presents en el moment comunicatiu. El llenguatge és, per tant, una metàfora de la realitat. Anomenar allò no present implica haver d’abstreure’s de la realitat i imaginar-la en la ment. A partir de llavors, aquella criatura emmarcada en el moment present, va desenvolupar la capacitat de crear dues noves realitats recursives dins de la seva consciència: el passat i el futur. El passat és relat i identitat, el futur sentit vital. El dia en què va sorgir el llenguatge, va néixer l’home, però va morir el present.
Wittgenstein explica que els límits del meu món són els límits del meu llenguatge. Lacan va més enllà i afirma que la nostra consciència és l’altre. El llenguatge amb què pensem, ple de connotacions morals i significació, no ens pertany, ens ve donat per un altre; un altre que alhora ens explica qui som. La nostra ment simbòlica i imaginària està dissociada i és una mera representació d’allò real, que es manté a fora. Aquest procés evolutiu comporta també una dissociació íntima en la ment de la persona. Que es troba fragmentada entre la part racional que va sorgir fa uns 200.000 anys i la part emocional i intuïtiva d’uns 65 milions d’anys i a la qual no podem accedir racionalment.
Pensem amb conceptes aliens; no som propietaris de la nostra consciència i a més a més la nostra part més desenvolupada i intel·ligent no és la racional. Feuerbach molt encertadament va dir: «No és Déu qui ha creat l’home a la seva imatge i semblança, sinó a la inversa. La consciència no et pertany, tu pertanys a la teva consciència i a una moral aliena». Cal superar l’home, deia Nietzsche, transmutar valors i construir-ne d’altres que afirmin la vida, lluny dels que imposa la moral judeocristiana i que estan implícits al nostre llenguatge i ens determinen. Déu ha mort.