L’aventura amb la CASS
He estat un any de baixa mèdica. Em vaig lesionar mentre treballava i vaig patir complicacions; no greus, però prou importants com per haver de necessitar un bon especialista en traumatologia, moltes sessions de fisioteràpia i molta paciència. Mai he hagut de necessitar un contacte tan estret amb la CASS com aquest darrer any, així que voldria explicar-vos com ha anat aquesta aventura.
Primerament, el nostre sistema sanitari tindrà els seus aspectes negatius però, de manera global, estic molt agraïda per l’àgil gestió de la meva necessitat mèdica: he estat intervinguda quirúrgicament de la lesió i he estat operada pel traumatòleg que jo he decidit, doncs fa 26 anys que em tracta. Possiblement, en un altre país no m’ho haguessin permès. Però, després d’un any tenint relació amb els professionals de la CASS, puc dir que he conegut persones molt amables, en Jordi, de la primera planta, que mai li estaré prou agraïda per les seves explicacions quan hi anava molt amoïnada. Gràcies, Jordi.
Menció a part mereix la metgessa E. Nova, de l’Àrea Mèdica. Durant el gener d’aquest any em va visitar per valorar la lesió. No entenia el català i jo vaig canviar d’idioma per facilitar-li la tasca. A l’agost d’enguany, em tornà a citar. Seguia sense entendre el català i jo vaig decidir no canviar d’idioma, així que desconec encara si va entendre el què em passava. Si us plau, senyora Nova, intenti fer l’esforç d’aprendre l’idioma del país que l’ha acollit, és un suggeriment.
Una altra situació de traca va ser veure i escoltar com una administrativa de la primera planta, quan va penjar el telèfon després d’atendre una assalariada, va dir el què pensava d’ella, amb noms i cognoms. Textual: «[el nom i cognoms, que no repetiré per confidencialitat], niñata de merda. Et donarem d’alta».
I la traca final és la metgessa M.A. Tagarro. Em diagnostica només llegint un informe, sense veure les imatges, opina de la meva lesió, afirma que sap com em vaig fer la lesió (evidentment, s’equivoca) i decideix què em farà el meu traumatòleg; també em diu que no m’ho farà el meu traumatòleg, sinó un altre, textual: «S’ha acabat anar a Barcelona». Quan ja estic farta d’escoltar la manca de respecte que té cap a mi, li demano la seva especialitat (potser és una eminència de la traumatologia) i em diu que és forense. És aquí quan la conversa pren un gir inesperat: m’explica quants diners paga Andorra per una autòpsia i quants diners paga Catalunya; m’explica que se sent poc valorada i aprofita per dir-me que el seu fill es va luxar l’espatlla i el van operar a Catalunya. Senyora Tagarro, no trobo les paraules correctes per fer-li saber com de malament em va fer sentir. Per sort meva, el meu traumatòleg, que visita a Barcelona i està assegurat amb assistència sanitària, decideix no operar-me i fer una estratègia conservadora. I ha funcionat! Ja no tinc dolor i ja he pogut tornar a treballar.
Dies abans d’agafar l’alta mèdica vaig a veure la metgessa M.A. Tagarro per renovar l’accident de treball i poder seguir fent rehabilitació. Es nega rotundament, textual: «De cap manera», i em diu que si ja reprenc la meva activitat laboral em denega l’accident de treball. En aquell moment li faig saber que li posaré una queixa al Consell d’Administració i, automàticament, em renova l’accident de treball fins a finals d’any. Aprofito l’ocasió i li suggereixo que no diagnostiqui tan lliurement perquè així tan sols espanta la gent, i em diu que no recorda res de què em va dir en l’anterior visita (aquí dedueixo que està ben assessorada o que ha vist moltes sèries d’advocats).
La meva conclusió, desprès de tota aquesta peripècia a la CASS, és: o posem tots de la nostra part i busquem solucions, o la destrossarem. Els metges critiquen la CASS i, de vegades, allarguen baixes injustificades i recepten de més, quan potser caldria escoltar més i orientar millor terapèuticament la persona malalta. Gran part (no puc generalitzar) dels treballadors i treballadores de la CASS pensa que totes les persones assalariades que anem allà els hi volem prendre el pèl i l’únic que passa és que quan hi anem, hi anem malalts o lesionats. I les persones assalariades, la majoria (tot i que continuo sense poder generalitzar), ens sentim qüestionades, menystingudes i poc escoltades. Potser, entre tots els habitants d’aquest petit país, hauríem de ser més tolerants, més empàtics, escoltar més... Ens hi va la jubilació, la nostra i la dels que vindran.