La senadora belga Marleen Temmerman ha proposat a les esposes dels negociadors de flamencs i valones recórrer a la castedat, fins que les seves parelles no aconsegueixin posar-se d'acord per formar govern. Aquesta vaga de sexe, que pot resultar extravagant, és una trucada desesperada perquè els belgues puguin formar govern 239 dies després que s'hagin celebrat les eleccions i que ambdues parts siguin incapaces de superar les seves profundes diferències. La senadora, ginecòloga de professió, ha pensat que, atès que l'única cosa que ambdues parts sembla tenir en comuna són els seus apetits sexuals, aconseguir la complicitat de les dones dels polítics d'ambdues comunitats seria la forma de trencar el gel.

Que a Brussel·les no hi ha manera de superar les discrepàncies no té gens d'exemplar de cara als ciutadans. Ja sabem que en tots els llocs couen faves, però encara que la credibilitat de la classe política aquest baix mínims en gairebé tothom i la crisi hagi vingut a aprofundir la desconfiança cap als quals ens governen no és un assumpte menor i hauria d'encendre les alarmes en els partits polítics.

A Espanya totes les enquestes situen a la classe política entre els principals problemes dels ciutadans i s'ha estès com la pólvora una opinió que els que es dediquen a la cosa publica són una casta a part, que defensa els seus privilegis a costa del que sigui amb tal de mantenir-se al poder, cosa que no és certa. Jo pertanyo a una generació –que primer va lluitar contra el franquisme i després va protagonitzar la transició– que veia la política com alguna cosa noble, com un acte de lliurament i generositat per afavorir el ben comú i tal vegada per això rebutjo completament la idea que els qui ens governen, pertanyin al partit que pertanyin, són una colla de lladres. Entre els polítics –als qui nosaltres posem i traiem amb el nostre vot– hi ha de tot és clar! Perquè són un fidel reflex de la nostra societat, però generalitzar i fer taula rasa no només perjudica a la democràcia, sinó que qüestiona la medul·la de l'Estat de dret i cal posar fre a tal despropòsit.

L'autèntic càncer de la classe política es diu corrupció i aquesta es combat amb un únic remei: tolerància zero. Si cada vegada que hi ha el menor indici que un regidor, un alcalde, un diputat, un president autonòmic o qualsevol militant de base d'un partit ha ficat la mà en la caixa se li expulsés fulminantment les coses no es veurien igual i els ciutadans no desconfiarien.

Tots els dies els periòdics reflecteixen alguna corruptela menor o major i els nostres dirigents solen mirar cap a un altre costat, tement que si assenyalen amb el dit acusador a un company s'estiguin assenyalant a ells mateixos. Gran error. Ser permissiu amb pràctiques il·legals o simplement poc ètiques -ja se sap que en política cal ser-ho i semblar-ho- és donar via lliure a la impunitat i encoratjar el tot val. Tot això sense oblidar el sectarisme, la miopia política i la falta de sentit i grandesa d'estat que practiquen la majoria dels líders i que només condueix a una deterioració de les institucions.

Suposo que la famosa vaga de sexe dels belgues es quedarà només en una idea extravagant, però, almenys, és una trucada d'atenció que ha aconseguit que la notícia es llegeixi a tot el món.

Per a més informació consulti l'edició en paper.