Francesc Guillaumet Periodista

La matinada del 7 al 8 de novembre del 1982 poca gent va dormir tranquil·la. Almenys a Andorra, on el Valira va fer estralls, i als pobles del curs del riu Segre. No conec tant el que va passar al Principat, amb moltes víctimes, però sí el que es va viure a Balaguer i Lleida, les dues ciutats que van resultar més danyades per aquella gota freda que va deixar pluges excepcionals al Pirineu i a les capçaleres dels rius, i que va provocar les inundacions més perjudicials del segle passat. «Fins i tot sortia aigua de dins de les muntanyes», expliquen que es deia aquells dies de principis del mes de novembre.

El que relato ara és en primera persona, tot i que més endavant ja afegiré coses que he anat coneixent amb l’exercici de més de vint anys de periodisme. El diumenge 6 de novembre Balaguer estava de festa. S’atansava el Sant Crist, que és el patró de la Ciutat, i a casa fèiem dinar de família com correspon sempre en aquestes dates. A mitja tarda, el pare i jo ens vam atansar fins al riu. Plovia, però portàvem paraigua, i ens vam estar mirant com intentaven treure a correcuita les firetes i l’envelat, que llavors estava just al costat del riu. Després dels aiguats, es va canalitzar. Deia que plovia. I plovia bastant. Tot i tenir només 6 anys, ho recordo perfectament. La tarda anava caient i l’envelat estava encara per desmuntar (també algunes firetes). En aquell moment (ara relato la visió d’un nen de 6 anys) no entenia com no s’anava més de pressa. De fet, els operaris no paraven de treure caixes de beure (cerveses, coca-coles, aigües, licors...) que devien tenir a la barra de l’envelat. Era allí on es feia el ball i els concerts, i com és lògic, és una cosa que no pot faltar en cap festa.

A darrera hora del vespre (i això ja ho he anat coneixent després de les riuades) el qui era tinent d’alcalde de Balaguer, Felip Castell, intentava serrar les baranes del pont nou per evitar que fes paret si l’aigua el sobrepassava. Eren ell, un germà seu i una altra persona només armats amb un bufador que els havien deixat a la paperera Inpacsa. Ja entrada la nit, van rebre l’ordre que es retiressin, i en un tres i no res, l’aigua va començar a saltar per sobre del pont. L’envelat, que no s’havia acabat de desmuntar, se’l va empassar la força de la riuada per sota de les arcades, i alguna atracció va tenir també la mateixa sort. Amb poques hores, Balaguer va quedar inundat i el Segre s’emportava tot el que veia al seu pas. L’endemà, moltes botigues van veure el gènere nadant per l’establiment i algunes van tardar molt temps a refer-se del cop. Això sí, van tenir facilitats per pagar tot el material que havien comprat d’avançat. La situació era dramàtica i al Govern Civil de Lleida va arribar la notícia que Balaguer demanava permís per volar el pont. Segons relaten les cròniques, des de la capital de la Noguera es va desmentir, però sí que s’havia arribat a plantejar seriosament, i fins i tot dos artificiers de l’exèrcit, de la División Urgel, s’hi van desplaçar per mirar-s’ho. En estabilitzar-se el cabal del riu, finalment, es va descartar aquesta opció.

A Lleida, la riuada va inundar la part baixa de la ciutat el dilluns dia 8 de novembre. A la capital de Ponent ja eren coneixedors del que havia passat a Balaguer, i la Paeria i la Diputació lluitaven a contrarellotge. El mateix alcalde, Antoni Siurana, recorda que anava personalment a les torres a avisar la gent perquè marxés. «A mi em feien cas, als Bombers no», ens va explicar a l’especial que el meu diari ha publicat aquests dies. Ja fa deu anys, quan se celebrava el trentè aniversari de les inundacions, el qui era president de la Diputació, Jaume Culleré, també em va explicar que en veure venir el que passaria, va fer comprar botes de pesca pel personal de la corporació provincial. I la va encertar de ple. Perquè al cap de poques hores, els operaris van haver d’anar a treure fang o rescatar gent d’enmig de l’aigua. Això sí. Tant a Lleida com a Balaguer no hi va haver víctimes. Sí que n’hi va haver a Ponts, on una jove va passar la nit agafada a la branca d’un arbre veient com el riu s’emportava la seva parella, i al Pirineu i al Principat d’Andorra, on el Valira també va fer estralls. Especialment significatiu és el que va passar a Pont de Bar, a l’Alt Urgell, on l’aigua es va emportar cinc cases del poble i va arrossegar, també, el pont. «Va ser un miracle que no morís ningú», recordaven aquesta setmana els seus veïns a la sèrie de reportatges que hem publicat amb motiu dels 40 anys d’aquella riuada. La mateixa expressió utilitzava un operari de la central hidroelèctrica de Camarasa que aquell diumenge estava de guàrdia i va veure com s’inundava la sala de màquines.

Un dels moments de més tensió va arribar el 12 de novembre. S’explica que una ràdio va donar la notícia (errònia) del trencament del pantà d’Oliana. La por es va apoderar de la població i a Lleida i Balaguer la gent corria pels carrers, els pares anaven a buscar la canalla a l’escola i les famílies intentaven refugiar-se en llocs alts. Però la notícia no era certa, i pel que sembla, s’havia llegit una crònica d’un diari que deia que «en l’hipotètic cas que rebentés Oliana, Balaguer quedaria inundat». En una època sense mòbils ni internet –era l’any 1982–, el joc del telèfon va fer la resta i la falsa notícia va córrer com la pólvora. Al diari s’explica que les dones sortien de la perruqueria amb els rul·los posats i que tothom estava esfereït. «Pánico» és com va titular La Mañana de l’endemà aquella tarda de novembre que afegia tensió a la qual ja s’havia acumulat durant molts dies. Però per sort tot era una falsa alarma. Lleida, també Andorra, va tardar molt temps a recuperar-se d’aquella feta. Per sort, amb el pantà de Rialb ja construït seria pràcticament impossible tornar a viure una situació com aquella a la part baixa del curs del Segre. Però aquell novembre va ser tràgic. I no només pels danys materials, que van ser abundants, sinó perquè en conjunt es van haver de lamentar més d’una vinenta de víctimes. Tot plegat, una tragèdia.