Natalia Mena

Després d’un ascens vertiginós l’any 2020 que semblava no tenir sostre, els gegants d’internet comencen a veure que no són intocables i que el creixement desmesurat, així com exponencialment accelerat que han viscut aquests darrers anys, ja no és sostenible. De fet, molts es pregunten si no estem davant l’esclat d’una bombolla similar a la de les puntocom de l’any 2000. El cert és que des que Elon Musk va comprar Twitter per 44.000 milions de dòlars fa un parell de setmanes, no han deixat d’aparèixer notícies relacionades amb les Big Tech com Meta, Facebook, Amazon, Netflix, Google, Microsoft o Apple, que anuncien acomiadaments massius, fre en les contractacions, enfonsament del seu valor de mercat en borsa, dificultats de producció i pèrdues billonaries en el seu conjunt. Davant aquest escenari, els que no som experts en aquest sector ens preguntem què ha passat perquè de sobte s’hagi produït aquest daltabaix. Per què els inversors han deixat de confiar en aquests actius?

Doncs bé, no cal anar a buscar grans elucubracions o tesis, sinó que amb una mica de sentit comú es pot arribar a la conclusió que són igual de mundanes que la resta dels mortals i que no estan per sobre del bé i el mal, de manera que les circumstàncies actuals els afecten com a tothom. Per tant, l’alta inflació, que és un fenomen generalitzat en el món occidental que comporta incertesa (un mal concepte per als mercats), la pujada de les taxes d’interès que encareix els diners i com a conseqüència els crèdits, són factors que refreden l’economia, redueixen les expectatives de megaguanys d’aquestes empreses i les fan menys atractives per invertir, fet que provoca que el capital es mogui cap a altres tipus d’actius més segurs.

Si a tots aquests aspectes, a més, els hi afegim l’ombra de la recessió, la guerra d’Ucraïna i la possibilitat que sorgeixin noves crisis sanitàries, anem sumant més signes d’interrogació a l’equació. Finalment, en conjuntures com la present, en la qual la gent té menys diners a la butxaca i tendeix a gastar menys en coses que no són imprescindibles, és evident que aquest conglomerat de companyies, per més innovadores, fascinants o seductores que resultin, no són de primera necessitat.

Si analitzem les causes més endògenes del declivi d’aquests colossos tecnològics, cal destacar entre elles el desplom de la facturació en publicitat, l’augment de la competència, el superdimensionament de les seves plantilles, els estratosfèrics salaris dels seus alts executius, així com la brutal expansió en molt poc temps –excessivament ràpida a la vegada que absolutament desmesurada–, són elements que han produït una sobreavaluació d’aquestes organitzacions. I d’aquella pols, venen aquests fangs. Per això la gran incògnita que planeja ara sobre aquest univers és: Hi haurà recuperació? Es tracta tan sols d’un ajustament natural davant l’espectacular desenvolupament que han experimentat de forma fugaç, o és quelcom més profund i estructural que requerirà canvis dràstics en el model de negoci?

L’humor dels inversors no sembla haver tocat fons encara, i això afectarà segur el preu de les accions d’aquestes multinacionals, el que fa pensar que d’aquí a finals d’any no es preveu una millora de les condicions macroeconòmiques que facin pronosticar que aquesta davallada s’aturi o toqui terra. En aquest context, els actors de la indústria tecnològica comencen a tenir la sensació que els bons temps estan arribant a la seva fi, i que es troben a la vora del precipici, per la qual cosa es veuran obligats a reduir costos, contractacions i dur a terme retallades de proporcions històriques. De fet, el fundador d’Amazon, Jeff Bezos, ja va fer diverses advertències sobre els canvis al mercat i va posar un tuit al mes d’abril que deia: «La majoria de la gent subestima el que és notable d’aquesta carrera alcista. Aquestes coses són imparables, fins que no ho són. Els mercats ensenyen. Les lliçons poden ser doloroses».

Tot i la patacada molts experts consideren que aquest període portarà a reconduir les valoracions perquè aquestes siguin més racionals després del frenesí viscut en els últims anys, i que per tant, es tracta d’una correcció del rumb, ja que l’exageració i el pic d’ús eren insòlits, a la vegada que difícils de mantenir indefinidament. Alguns més optimistes esperen que aquesta desacceleració generi innovacions en el futur i aparegui una nova onada d’emprenedors que, després d’haver perdut el seu lloc de feina, es reinventin produint projectes empresarials diferents i millors.

D’altra banda, el poder que ostenten aquests astres tecnològics és una qüestió que preocupa als Estats, perquè s’han tornat gairebé incontrolables amb la seva potent expansió global i tenen un accés directe als ciutadans, amb una influència molt important en la percepció política que provoca terratrèmols electorals, per la qual cosa s’estan disparant les alertes a tot el món. Les seves pràctiques de monopoli, la compra dels seus competidors, així com el sabotatge a altres alternatives, els ha posat al punt de mira d’ens de control a la Xina, als Estats Units i a Europa.

Arribats a aquest límit, sembla que el creixement desenfrenat de les grans tecnològiques té els dies comptats. O no? S’haurà de veure, però sigui com sigui, no només el mercat (poder econòmic), sinó també els governs (poder polític), els estan parant els peus, baixant els fums i tornant a la crua realitat, que és que tot el que puja, baixa; es tracta d’una llei física que es pot aplicar a l’èxit, a l’activitat empresarial o borsari, i en general, a la majoria d’àmbits de la vida. Potser les seves ínfules de milionaris els havien fet creure que serien l’excepció.