Influmierders (1)
Deia Thomas Hobbes, filòsof i ideòleg de la teoria política moderna: «Els estafadors no necessiten estudiar molt les causes naturals, sinó que en tenen prou amb servir-se de la comuna ignorància, estupidesa i superstició de la humanitat».
Els estafadors enganyen la gent per diners. Un estafador és un enganyabadocs, és algú que menteix per tal d’obtenir quelcom els teus diners, de vegades fent que inverteixis en una cosa falsa o que compris alguna cosa innecessària. Molt sovint, persones que demanen diners per un servei o un objecte a internet són estafadors. I l’estafa comporta un desenvolupament del món i de la societat a pitjor.
Per tal de desenvolupar el tema d’avui en el seu aspecte més concret, cal, com sempre, fer-se algunes preguntes: què pots aportar tu al món per a transformar-lo en un lloc millor? Quines són les teves metes o les teves il·lusions? Què pots oferir a la societat per fer-la millor, per a incrementar el valor del que t’envolta?
Segur que la majoria de vosaltres us heu preguntat, també, en algun moment, què està passant respecte d’aquests personatges que ja estan fins a la sopa, però que no sabem ben bé per a què serveixen. Parlo d’aquests subjectes la feina, per dir-ho d’alguna manera, dels quals porta un qualificatiu sempre acabat en -ers. Influencers, streamers, gamers, youtubers, branders, igers, twitchers, facebookers, twitters, tiktokers, instagramers, etc. De fet, i no és invenció pròpia, a tots se’ls fica dins el sac dels influmierders, un concepte que defineix molt bé el que hi ha darrere aquesta ignomínia. I segur, també, que si us he aturat uns segons a analitzar els fons de la qüestió, poca cosa haureu tret en clar sobre la utilitat d’aquesta patuleia i de les seves activitats. El que sí que sembla clar, tot i que la realitat és molt diferent de la pel·lícula que ens venen, és que són els reis. Neden en diners i la brillen com a estrelles de Hollywood. I cada dia que passa aquesta bola es fa més evident.
Aquells que ja sou de les generacions anteriors a la dècada dels 70 ben segur que ja veieu per on van els trets. La majoria vàrem créixer en una estructura familiar, educativa i social en la qual cadascú valia el que era. És a dir, allò que feies et definia i, cosa molt important, allò que feies havia de tenir un valor que aportés alguna cosa positiva a la societat. Quelcom real i constatable. D’aquí, doncs, que una ocupació, una feina, havia de tenir unes conseqüències palpables. Un electricista permetia tenir electricitat a casa. Un llauner, lampista segons on, permetia que l’aigua circulés sense causar problemes. Un mecànic t’arreglava el cotxe. Un fuster et feia una taula o un armari. El metge tenia cura de la teva salut mentre que un enginyer dissenyava les eines a tal finalitat, o ideava un pont per travessar un riu. El botiguer et proporcionava els aliments que el pagès havia cultivat o la vestimenta que els sastres i cosidors havien fabricat. El mestre et proporcionava coneixements i treia de tu allò que, en el futur, et permetria desenvolupar el millor de la teva saviesa en benefici dels altres. Fins i tot capellans i monges tenien cura d’endreçar el teu camí espiritual si aquest s’havia torçat... I així tots els oficis i dedicacions que havien fet que la societat, malgrat tots els entrebancs i dificultats, avancés en positiu tenien una factualitat, una visible realitat que tothom entenia i que es resumia en un valor real. Una aportació positiva per a la gent.
Però avui, tots aquests influmierders que han crescut com a bolets després de la pluja... Què aporten? Quin és el valor real de la seva activitat? En què fan avançar la societat cap a un futur més positiu? Ja us responc ras i curt: res. Només hi ha una cosa a la qual dediquen la seva estretor de mires: promocionar a nivells absolutament inadmissibles el consumisme desmesurat que ens ha portat fins on som. Ah! I una derivada que a ells els va molt bé: embutxacar-se diners mirant cap a un altre costat. És tal qual deia Góngora: «Ande yo caliente y ríase la gente».
La realitat, però, i com deia abans, és ben diferent. A tall d’exemple, la meitat de les campanyes publicitàries realitzades amb influencers a Espanya els dos darrers anys van ser un rotund fracàs i els clients admeten estar saturats. No obstant això, el negoci continua inflant-se a cop de likes.
El veritable problema és que tanta gent es deixi influenciar per ganduls i egòlatres. I quan la cosa implica comprar, encara rai, però quan el que es juga és la vida, la cosa és molt preocupant. Heu sentit a parlar dels reptes? Entre els continguts que escampen aquests influmierders, està el dels reptes que de vegades són tan absurds que s’han emportat a la tomba a alguns seguidors.
Això no pot funcionar. Algú ha de treballar. Els que en saben d’això ja ho diuen, com, per exemple, Robert Rave Ríos, presidente executiu de Laick i cofundador de Libertank que pensa que «els influencers no serveixen per a res», o Leticia Polese, periodista brasilera i directora de comunicació a Audiense, que diu que «els influencers en mitjans socials no t’aporten res de res». Als experts se’ls hauria d’escoltar amb atenció, penso.
A la propera us parlaré de les activitats i propostes dels influmierders relacionades amb la imatge o les normes de gènere. Un espai encara més fastigós que el del consumisme... Una altra estafa. I, tot i que a ell no li calia, cal recordar les paraules d’André Maurois quan deia: «L’horitzó és negre, la tempesta amenaça. Treballem. Aquest és l’únic remei per al mal del segle». I el segle era el XX... Continuarà.