Ens volen pobres?
Ens volen pobres perquè així som dependents, ens volen pobres perquè així els dirigents es poden presentar com a salvadors de les nostres misèries, ens volen pobres perquè així som esclaus del sistema, ens volen pobres perquè així ens mantenen necessitats, ens volen pobres perquè així ens tenen encadenats el deute, ens volen pobres perquè així conserven el control de les nostres vides, ens volen pobres perquè així no podem desenvolupar totes les nostres possibilitats, en definitiva, ens volen pobres perquè així els poderosos que dominen l’economia mundial són més rics.
Però qui són aquests poders? A qui l’interessa que gran part de la societat visqui escanyada per haver-se entrampat en un roda d’obligacions monetàries, que fan que la seva llibertat estigui absolutament supeditada al pagament d’aquests compromisos? Realment preocupa eradicar aquesta situació de dependència econòmica així com d’endeutament personal i global? Què significa avui dia ser pobre a Europa?
El primer que hauríem d’analitzar és el nou perfil de persones vulnerables que està emergent en els països desenvolupats. Concretament, al continent Europeu ser pobre és tenir un salari de 700 euros al mes, és no poder fer front a una despesa extra imprevista, comporta dificultats per pagar la hipoteca o el lloguer, suposa passar fred o calor a casa per la impossibilitat d’assumir el cost per mantenir la temperatura adequada i necessària a la llar, implica no poder menjar carn, pollastre o peix cada dos dies. En ocasions esdevé no disposar de rentadora, telèfon, televisió cotxe o inclús en no fer vacances al menys dues setmanes a l’any. Es pot afirmar que quan un individu o unitat familiar pateix una o vàries d’aquestes adversitats a la vegada és pobre i, per tant, no viu en les condicions més dignes possibles, sinó que sobreviu.
És evident que no seria just comparar aquesta precarietat amb la d’altres indrets del tercer món on l’estructura i el nivell de desenvolupament és infinitament inferior, és a dir, on ser pobre vol dir morir-se de gana, no tenir habitatge, no accedir a estudis ni tampoc comptar amb l’atenció mèdica fonamental. Per tant, equiparar realitats que parteixen de bases molt diferents pot distorsionar o minimitzar el fenomen que està aflorant en el primer món entès aquest com el que aglutina aquells països que han aconseguit una alta industrialització i que gaudeixen dels més alts estàndards de vida gràcies a la riquesa i a la tecnologia. Per tal de ser el més precisos i objectius possibles, hem de mesurar la pobresa segons el grau d’evolució així com de progrés de cada territori. En particular a Europa, aquest indicador és conegut amb el nom d’ Arope (At Risk Of Poverty and/or Exclusion) i fa referència el percentatge de població que es troba en risc de pobresa o exclusió social.
En l’última dècada, i sobretot aquest darrer any, amb la inflació i el fantasma de la recessió l’empobriment dels ciutadans va a l’alça mentre els marges de les grans corporacions no tenen aturador i presentant enormes beneficis malgrat les circumstàncies.
La globalització imparable i les seves contradiccions estan provocant una tendència cap a la descomposició de la societat civil, cada vegada més polaritzada i fragmentada, així com una bretxa entre la base social i el lideratge polític, ja que la falta de coherència, així com d’exemplaritat de molts dels mandataris actuals, comporta una manca de credibilitat que no és sostenible. Quan la informació no campava a gust per tot arreu les accions eren més fàcils d’amagar, però actualment si al matí dius una cosa i a la tarda fas la contrària quedaràs retratat públicament i això està passant diàriament en les polítiques que els Estats duen a terme.
Miraré d’explicar-me amb alguns exemples perquè se m’entengui millor: se’ns diu que hem de comprar cotxes per preservar la indústria automobilística, però que agafem la bicicleta per no contaminar el medi ambient. Tots som molt pacifistes, però el negoci de l’armament no para de créixer. Estem immersos en la cultura del més i millor, per tant, d’un consum desmesurat, d’un sol ús i fetitxista de la novetat, però alhora se’ns demana que reciclem. La salut té un valor molt preuat i les multinacionals farmacèutiques ho saben prou bé, fet pel qual estan més involucrades en cronificar malalties que en curar-les, ja que s’han de continuar engreixant els dividends. El sistema bancari tant sols es beneficia a si mateix popularitzant l’educació bancària en comptes de la financera de manera que en lloc d’aprendre com tallar els llaços amb els megabancs, escapar de la matriu dels deutes i posar els nostres diners a treballar dur per a nosaltres, ho fem per ells. Al·lucinant, oi?
La transició energètica és un altre guirigall que no hi ha qui s’aclareixi, si la nuclear i el gas es poden considerar verdes i renovables o no, que si s’ha de recuperar el carbó... En fi, un embolic que ja veurem com acaba.
Les companyies tecnològiques com Google, Amazon, Facebook o Apple, per citar algunes de les més important, no deixen d’augmentar el seu poder d’influència i grandària arribant a superar avui en dia moltes de les grans economies occidentals, motiu pel qual es comencen a sentir veus que demanen la seva regulació. I així suma i segueix, perquè la supèrbia humana juntament amb l’ego sense límits d’alguns ens ha fet creure que la casa és gran, que els recursos són il·limitats i que el creixement pot ser indefinit, però només per uns quants; la resta tan sols som peces d’un engranatge per conservar una organització que mostra signes d’esgotament i que acabarà col·lapsant. De fet, ja ho va advertir el president francès Emmanuel Macron a l’ arrancar el curs polític en un consell de ministres: «Estem vivint la fi de l’era de l’abundància», però no del cinisme (això ho dic jo), perquè em pregunto com rebran milions de persones aquest missatge, pensaran que potser sense ser conscients han estat instal·lats en els plaers de l’excés? És una visió molt injusta alhora que insuficient de les condicions en les quals malviuen els d’a baix i de la vida que realment tenen la qual consisteix a arribar amb l’aigua al coll a fi de mes. Que no ens despistin aquesta minoria de privilegiats de la qual forma part monsieur Macron que viuen en un mar de privilegis i que no saben res de les misèries de la gent de a peu, més que per fer-se la foto quan toca cara a la galeria, però que, malgrat tot, contínuament imparteixen doctrina a la vegada que imposen polítiques segons la seva conveniència, aquests ara són els que demanen contenció?
És evident que el planeta viu una situació d’emergència i que és necessari prendre mesures dràstiques que no es poden demorar, però és igual de cert que els veritables responsables dels excessos que ara s’han de corregir han estat les oligarquies, les elits empresarials, l’economia basada en el deute, la crema de combustibles com a model de negoci i l’obtenció de beneficis extraordinaris. Aquest llenguatge trampós de tots som responsables, la necessitat de estrènyer-se el cinturó, l’austeritat pressupostària, la disciplina salarial i altres lemes d’un to semblant, no tenen un altre propòsit que seguir salva guardant els interessos de bancs, estats, farmacèutiques, tecnològiques, petroleres i demés poders ocults per conservar l´estatus quo i el obscè estil de vida del que gaudeixen.
Davant aquest panorama una arriba a la conclusió que ens volen pobres, perquè no em puc creure que en ple segle XXI i amb tots els avenços que ha aconseguit la humanitat no siguem capaços de redistribuir més equilibradament la riquesa i eradicar la pobresa. Considero que hi ha mitjans per resoldre aquesta qüestió, però falta voluntat i aquesta és imprescindible per lluitar per quelcom que no es tracta de caritat sinó de justícia.