Quadern de bitàcola
A fora plou; altre cop arribo tard. Surto en estat d’introspecció, abstret en aquell deliri en què em submergeixo quan escric. Penso amb els meus amics; els imagino reformant el pis que acaben de comprar, i somric. Em sento en una cruïlla de camins vital i divago fins que m’assalta una serenor que interpreto com un presagi: «Estic on vull estar». Serà això la felicitat?. De sobte, em descobreixo eufòric prement massa l’accelerador i tot i la pressa afluixo i em torno a abstreure. La pluja escampa i el cel sembla un llenç de Boudin que marida a la perfecció amb la nova cançó de Sabina, que sona per tercer cop.
El Francesc en fa 30; em passa una fotografia de la carta mentre aparco. Ja hi som tots; i hi soc en majúscules, de cos i ànima. I fem l’imbecil i diem ximpleries i tornem a ser aquells dos nens que, com diu el nostre pare, se’n foten de Déu i sa mare. I a estones quan escric, segons el que escric, ens recordo junts a un escenari, en aquella època que feia cançons de rap amb lletres carregades d’amor i de drama, d’egotrip i de beef, però sobretot de veritat.
Arriba novembre i tal dia va fer un any; recordo aquell moment en què em vaig mirar al mirall i ja no hi era. Aquella època en què era el Chinaski de Bukowski. Avui, puc dir que la depressió és silenci, desesperació, dolor i autodestrucció, però també és coratge, orgull, dignitat i força.
I quan el desamor neix del desengany i cau el teló; cruel i salvatge. I surts d’escena amb l’esquena plena de plom com Lennon, mentre ella pul·lula pels mitjans amb la pretensió i l’anhel de focus de Yoko. Amb el sentit d’empatia menys afinat que el del ridícul. Sempre amb el pal com a extensió del braç, colpejant i colpejant a l’espera d’hostilitat. Però el llop és bo i no mossega a pesar dels mesquins intents que ho faci. I contesto, sí, per al·lusions, però on toca, al foli. La meva professió no s’embruta.
I faig la vista enrere, i sento orgull d’aquest impuls de temprança. I penso, que si bé el karma és una creença pueril, qui viu colpejant, tard o d’hora ho fa en un niu de vespes. I des d’aquest seient on escric llegat, veig com desfilen els cadàvers d’ànimes tristes i vàcues, i sento una mescolança d’hilaritat i misericòrdia. I faig, de pell i entranya: plom i acer; altre cop. Mentre faig adéu amb la mà a les despulles d’il·lusions falses.
Algunes vegades, per circumstàncies, la vida ens obliga a fer glops a desgana d’aigua passada. I quan et posen entrebancs, i reps colzes i escarnis i no hi ha conveni de Ginebra que valgui ni que ho aturi. És llavors quan, com deia l’Ezequiel, el meu entrenador: «Has de prémer el cul i les dents». Colpejar-te el pit, apujar la guàrdia i somriure.
Així doncs, en l’art de viure, igual que en l’art de la boxa és tan important llençar mans, com saber-les encaixar o esquivar. Per la seva banda, el jiu jitsu t’ensenya que una bona tècnica guanya la força i que amb una guàrdia intel·ligent, David pot deixar a Goliat exhaust. Però el més important, ser conscient que tot plegat forma part d’un joc amb unes normes que ningú t’explica i que has d’anar descobrint. Aquest ànim de comprensió, però, i com diria Nietzsche, no ha de castrar els afectes de cada moment. Viure amb la pell i no viure des del cap i pel cap. Afirmar tots els matisos de l’existència, dient sí a la vida. Acceptant tant les vivències tràgiques com les expansives, l’alegria i el dolor, ja que tot els viscuts ens han fet ser qui som. En definitiva, aprendre l’ofici de viure la vida com si aquesta fos una obra d’art.
M’agradaria acabar en alt com fan els autors de best-sellers d’autoajuda, així que compartiré una reflexió que vaig pensar al vàter: el camí de superació del dany emocional és el contrari que el de les pessigolles: primer et fan gràcia, després et fan enfadar i acaben fent-te mal.
Fes-te un favor i no et prenguis massa seriosament. En aquesta vida és preferible tenir sentit de l’humor que esperança.