Llum. El país de la llum
Prendre per estúpida la gent que és bona per principi ens ha dut a conformar aquest model de societat que s’erigeix, emmalalteix i s’extingeix tan ràpidament; com si d’un producte de consum més es tractés, que crema etapes i persones sense tenir-les en compte en la seva magnitud. Omplim el carro de les oportunitats bàsicament d’aprofitats, i mentrestant la nostra mentalitat encara ingènua de muntanya proposa un model que voldria acollir tothom, però que topa i s’enfronta diàriament al model liberal que renega de la història i dels valors rebuts, permet perdre infinitat de matisos i en què només el més fort resisteix.
Tants de recursos esmerçats perquè un munt de gent vingui a descobrir i a valorar Andorra com a espai natural i, al cap i a la fi, tanta o més gent que s’hi abocarà només pel moviment dels grans esdeveniments que ens mostren com un insípid escenari de cartró pedra més, en què es frueix, sí, especialment si per a aquests visitants som la culminació de la continuïtat del seu estil de vida urbà: soroll i velocitat en plena natura, cues d’automòbils a tothora incomprensibles i inassumibles, fum, ritme frenètic en qualsevol espai de lleure...; mentrestant, davant per davant, com si es tractés d’un miratge, d’una mirada extingida, la nostra història, els poblets, el paisatge que crèiem etern, la flora, la fauna i la gent d’aquí. Si no ens movem gaire, potser encara cabrem en una desmemoriada postal antiga.
Els espavilats de la classe s’han apoderat del discurs oficial que a hores d’ara ven més. En temps de crisi, des de posicions privilegiades, es propugna que els que prenen les decisions evitin tota mena de frivolitats i que ningú pugui imposar la seva visió del món ni la seva agenda política per governar-lo. Però en realitat, i d’aquí ve l’origen de tantes i tantes crisis i litigis, són portaveus d’una determinada visió del món, agendada fins al 2030. No hi hauria d’haver agendes polítiques, però n’hi ha que en tenen i les expandeixen i d’altres les acatem. Un pèl sospitós tot plegat.
Si el plantejament urbanístic vigent ens ha de permetre ser 3,3 milions d’habitants a Andorra, el plantejament ètic i de sentit comú ens diu que cal que ens hi oposem.
Si comencem a no prioritzar la fidelitat sinó la competència de qualsevol de nosaltres en tota esfera laboral o política, ja estarem anant cap a un veritable canvi de sistema. L’afavorirem.
Si assumim el període transformador i pertorbador en què vivim, en què és possible qüestionar-ho tot, entendrem les oportunitats que ens són ofertes ara, avui, de forma immediata i per onsevulga, perquè el poder sempre està disponible; el poder que no ocupis tu l’ocuparà un altre. I cal tenir-ho sempre en compte per a futurs escenaris electorals.
L’evolució de l’escriptora i periodista britànica, Sophy Roberts, que acaba de presentar Los últimos pianos de Siberia, i la descripció que fa de Sibèria em semblen sorprenents i oportunes.
De Sibèria ens diu que «és difícil de fixar; les seves fronteres imprecises permeten que cada visitant li atorgui la seva forma preferida. En un intent de simplificació per organitzar aquestes fronteres borroses, aportaré unes quantes notes que expliquen els meus paràmetres. L’amplitud de Rússia s’ha comprimit i esclafat en mapes retolats, per encaixar així aquest vast territori en un sol full. Ho fa més complicat tot el fet que, a banda de la Xina, aquest país té més fronteres internacionals que cap altre». [...] «Si les meves definicions de vegades resulten una mica reduccionistes és perquè no soc historiadora. Si són eurocèntriques, perquè soc anglesa: qualsevol viatge meu a Sibèria el faig d’oest a est: en l’aspecte físic, cultural, musical. Aquest llibre —escrit per al lector no especialitzat a l’entorn d’una recerca de vegades centrada més en mirar que no pas en trobar, en l’anomenat país de la conversa interminable— és una aventura personal i literària».
Mentre llegeixo em vaig preguntant en què es podria estar convertint el meu país. Que jo vull amb fronteres, amb fronteres precises, obert al món gràcies a la informació que tots tenim a l’abast de la mà, però vigilant, perquè no és Sibèria, perquè no ha de ser modelat per una determinada Europa, sovint aliena a ella mateixa, aburgesadament sotmesa als designis de l’imperialisme nord-americà, a la qual arribem tard i malament i ens espera —sempre ens espera— decidida a devorar-nos; malgrat que Sophy Roberts em qüestioni l’etnocentricitat, que per a ella és aïllament, però que per a nosaltres, per a mi, és la via per perpetuar-nos. Per ser futur. Per edificar-lo. Per ser-hi. Perquè, tal com em digué un ambaixador espanyol en oferir-li classes de llengua catalana al seu despatx, Andorra és el país de la llum.
I el salari intentant seguir-li el ritme a la inflació. I els treballadors, a les ofertes de feina.
I nosaltres, a les nostres filles, que ens retreuen que no-fem-el-que-havíem-dit-que-faríem perquè no s’entén que quedi dempeus un tros cada cop més petit i aïllat d’aquella Andorra que fou model i que els pares i els padrins ens vam permetre d’heretar.
De fora estant no ens arreglaran el que nosaltres hem permès trencar. Ho sabem d’altres cops. De veritat que no és el nostre destí. Som llum.