Les nostres pobres lleis
En el meu imaginari, el centre d’Andorra no ha estat mai la Rotonda, ni les avingudes Meritxell i Carlemany o el quilòmetre zero, sinó el Consell General. És així per la seva situació i per com s’eleva sobre el Roc de la Vall, envoltat d’un dels nuclis urbans més antics del país, però sobretot pel que representa. Com a casa de tothom. Com a espai d’intercanvi d’idees, de gestació de les institucions andorranes i d’expressió de sobirania. De fet, si reduïm el que ha estat Andorra a la seva més mínima expressió, probablement aquesta sigui l’edifici de Casa de la Vall. A ningú se li ocorreria manifestar-se similarment sobre l’Edifici Administratiu i, en canvi i sent honestos, és el lloc on durant els darrers 30 anys s’ha decidit el futur del país.
El Consell General està en perill. Ho està malgrat escollir el cap de Govern (que per imperatiu de llei no té ni perquè haver-se presentat a unes eleccions), malgrat ser encara l’única institució nacional elegida democràticament, i malgrat encambrar els debats d’Estat. El cert és que amb les vuit legislatures després de la constitució hem viscut el desplaçament de la iniciativa legislativa i mediàtica al Govern, amb un control testimonial de les majories. El Consell, que ha de ser un dels centres de coneixement, de debat i d’ordenació de l’agenda pública, corre el risc d’esdevenir una màquina de normes i, alternativament, un aparador d’idees i de persones.
Hi ha l’amenaça que el Consell General es converteixi en un teatre per la seva pèrdua d’importància: en un lloc d’intercanvis poc rellevants, perquè el joc està decidit abans de començar la partida. Un altre perill és la pèrdua de singularitat de les nostres lleis, massa sovint fetes per assessors amb la referència de les normes catalanes actuals, o amb la intenció d’homologar Andorra amb el seu entorn. El resultat són propostes que no sempre encaixen bé amb el país i per les quals sovint renunciem a legislar a la nostra mesura, perdent-hi identitat i competitivitat. Sap greu que això succeeixi tot just ara, perquè el Consell General és més transparent i representatiu del que ha estat mai, i perquè hi ha, en la majoria de les nostres legisladores (en femení genèric), la voluntat de fer bé les coses.
Dos exemples de com legislem sense tenir en compte les nostres necessitats són la Llei qualificada de protecció de dades personals i la Llei de la contractació pública. En el primer cas, s’estableixen mesures pròpies d’un Estat gran, provocant sobrecostos i confusió a les empreses del país. En el segon, la llei és tan similar a l’espanyola que de vegades n’és una traducció literal, i oblida l’experiència de les administracions públiques del país aplicant la llei anterior, provocant incertesa i dificultats d’adaptació al nou sistema. Són dos exemples també de lleis en les quals els interlocutors socials i econòmics del país, incloses les administracions més enllà del Govern, haurien pogut tenir un paper més destacat.
El Consell General és un dels millors instruments que té Andorra com a agent de debat i de transformació. Hem de creure’ns-ho, que l’intercanvi de fons i a la recerca de l’interès col·lectiu és clau per la prosperitat andorrana. Així com la tasca del Govern és essencial per administrar el present d’Andorra, la del Consell ho és per mirar més enllà del seu rol d’autor de normes: per generar idees, crear consensos i projectar Andorra en el futur. Un bon exemple n’és Andorra, reptes de futur, una iniciativa que ha gaudit del suport de tots els grups polítics.
Potser a Andorra ens cal legislar menys i amb sentit d’escala, escollint curosament les obligacions que creem i assegurant que aquestes es poden complir. Legislar mirant d’on venim abans d’avançar, amb plans d’implementació per les lleis que s’aproven i garantint-ne un seguiment al llarg del temps. El que sembla segur és que cal, si no un retorn a la centralitat política del Consell General, almenys que l’equilibri entre els poders legislatiu i executiu esdevingui real. Pel bé del país.