L’ombra del nen
«Necessites que t’escolti, jo t’escolto; Necessites una abraçada, jo t’abraço; Necessites que et miri, jo et miro. Miro el teu món a través dels teus ulls, a la teva alçada i no a la meva. Perquè ets tu l’important, i perquè la teva vida és teva, i no meva». Aquesta és una cita del meu llibre L’important.
La família és la primera escola d’aprenentatge emocional dels nostres fills. «Quan arribes a casa i tanques la porta, el que et queda dins és el més important», dic també al llibre. A casa és on els nostres fills aprenen a viure. Tenim una gran responsabilitat perquè creixen seguint models idèntics o molt similars als nostres. Els adults els acompanyem en el seu procés de creixement sobretot al llarg de la seva infància i adolescència, i tenim la gran oportunitat de construir uns pilars saludables que s’enduguin quan siguin adults. Desenvolupar la seva capacitat d’empatia amb les persones que els envolten, sortir-se’n enfortits d’experiències traumàtiques, fomentar estratègies de resolució de conflictes en l’entorn escolar. Aquestes i altres eines són indispensables per caminar endavant.
De ben petitets, una de les estratègies que ens neix de manera innata i a conseqüència del vincle que es manté en els primers anys de vida és posar paraules als seus estats emocionals. Pensem, per exemple, en un nen d’un o dos anys que surt plorant de la llar d’infants, i reaccionem dient-los: «Plores, perquè estàs cansat», o «Plores perquè tens gana». Per descomptat, ells no tenen suficient vocabulari per a explicar-nos «em passa això o allò altre». Fins a una certa edat, aquesta intervenció de l’adult en aquestes ocasions és encertada i necessària perquè ells es coneguin i seleccionin el que realment senten, però també és important no intervenir quan els nostres fills saben perfectament identificar què els hi passa o què senten en aquell precís moment, perquè si ho féssim, entrarien en un estat de confusió emocional.
Tenim l’obligació com a pares de conèixer els fills, saber com són realment i no com ens agradaria que fossin, i això només s’aconsegueix educant-nos també a nosaltres. Observant-los i escoltant-los també creixem nosaltres. Tots anem dins el mateix vaixell i hem de fer perquè aquest no s’enfonsi. A mesura que anem creixent nosaltres com a pares, i anem descobrint com actuen a casa o com ho fan davant d’amics o a l’escola, és una bona oportunitat per mirar a dins nostre i adonar-nos del que portem nosaltres com a pares (de les nostres famoses motxilles) i del que projectem en ells, concepte que he creat amb el nom de: «L’ombra del nen».
Inevitablement, tot el que hem viscut en la nostra infància, adolescència, joventut i edat adulta i no ha quedat resolt repercuteix en els nostres fills, i farà que ells actuïn d’una determinada manera segons les nostres projeccions cap a ells. L’impacte d’aquesta projecció és conseqüència directa de la següent premissa: tot forma part d’un sistema, és a dir, d’un conjunt d’elements que interactuen entre ells i de manera conjunta amb l’entorn. Cada element es pot estudiar de manera individual o independent, però només adquireix significat en la mesura que és considerat part integrant d’un tot. I la família és el sistema més important dels nostres fills.
Cada nucli familiar està format per un conjunt de persones i com a sistema es regeix per patrons innats. Cada membre actua de manera inconscient i amb uns rols establerts prèviament per les vivències i experiències que anem vivint. Per exemple, la tendència d’una mare vídua a projectar sobre un dels seus fills les seves pors a quedar-se sola. Aquest nen creixerà sota l’atmosfera emocional de la seva mare i ho projectarà en forma de por en tots els seus escenaris: amb una falta d’atenció a l’escola, amb poques amistats, insatisfacció personal, tristesa, etcètera. I en definitiva, actuarà amb un patró innat que el farà actuar sempre de la mateixa manera, perquè cada família construeix una consciència formada pels fets significatius que han anat passant, creences, valors i maneres de fer, i de posicionar-se.
Cada casa té unes normes de funcionament que afecten a tots els membres de la família, sigui de manera conscient o inconscient. I el canvi en un dels membres afecta tota la resta, ja que estan interconnectats. En el cas de la mare vídua, quan el seu marit va morir, tot el sistema es va moure i ressituar amb l’única finalitat que els membres restants sobrevisquin. Els fills i la mare continuen interconnectats, però s’ha hagut de reestructurar de nou el sistema. La mare, en aquest cas, per no projectar la seva ombra als seus fills, ha de ser molt conscient del rol i posició que té cadascú, perquè si no és així, inevitablement s’originaran conflictes i discussions que fins i tot es poden manifestar com a patologies individuals.
L’ombra del nen implica la manifestació d’aquesta informació heretada majoritàriament per nosaltres, els pares, es nodreix del sistema familiar, i la trobem a l’inconscient dels nostres fills.
L’objectiu primordial dels nostres fills quan neixen és sentir-se acceptats a la seva nova família, pertànyer al sistema, i saben molt bé com fer-ho. La seva prioritat és que els seus pares estiguin contents amb ells. Si la mama o el papa estan bé, tot va bé; però si això es desequilibra, immediatament neix la culpa i el malestar dels petits. I si a mesura que es van fent grans aprenen a actuar igual, és a dir, pendents que nosaltres no ens enfadem amb ells, és quan entrarà en joc la lleialtat i la traïció (indici que alguna cosa estem projectant sobre ells).
Si som capaços d’ocupar el lloc que ens correspon en el nostre sistema familiar i permetem desenvolupar el projecte de vida dels nostres fills de manera lliure, difícilment els estarem projectant ombres. Posem per cas que el nostre fill únic adolescent vol marxar d’Erasmus a Itàlia el mes que ve. Ha estat un any dur perquè recentment el nostre matrimoni s’ha trencat, però sort que el tenim a ell que ens fa companyia cada dia. Si el nostre fill se sent lliure i ocupa el lloc adequat en el seu sistema familiar, podrà construir amb seguretat i confiança el seu futur i pensarà: «Marxar a Itàlia és una molt bona oportunitat per a mi, sé que podré explicar-li les meves raons a la mare, i encara que ella no estigui d’acord que marxi, em respectarà i no em privarà del seu amor».
Si per contra, nosaltres no entenem que els nostres fills han de créixer, canviar, evolucionar i desvincular-se, el nostre fill creurà: «Si no faig el que la mare desitja, no em parlarà, estarà enfadada amb mi, dolguda, decebuda, etcètera. Per tant, serà millor que faci el que em diu i així el meu amor quedarà sota cobert».
Un creixement sa i madur implica haver rebut amor en la seva justa mesura i en el seu precís moment, i alhora hem pogut tornar lliurement allò que no ens pertocava. Fem el mateix amb els nostres fills. Respectem la seva pròpia identitat.