L’ona expansiva de la mort
Les guerres i els conflictes bèl·lics han potenciat l’enginy destructor de l’ésser humà. L’ésser, a qui podríem treure en aquest moment l’adjectiu d’humà, imagina en una mena de somni macabre i malèfic els invents més potents per provocar el màxim dolor possible. Desenvolupa les armes més destructives, les que siguin capaces d’arribar més lluny, d’expandir-se traspassant fronteres i barreres geològiques i físiques. En crear malsons semblem no tenir límit, malícia nuclear. Tot aquest enginy al servei de l’odi, amanit per la desmesurada ambició i l’afany de poder, han vestit de vergonya i desgràcia la nostra història en aquest planeta.
Recordo quan era petit i un dels meus neguits era sentir les notícies en aquella dècada dels noranta. Em pertorbaven especialment els atemptats d’ETA. No entenia com es podia arrencar la vida d’algú a sang freda amb l’excusa de defensar la terra d’on vens i tampoc he estat capaç d’entendre-ho ara. Els atemptats que més angoixa em provocaven eren els cotxes bomba, on una de les estratègies criminals era carregar d’explosius i metralla els vehicles per provocar el dany més gran. Pensant en l’ona expansiva de les bombes, en la metralla per ferir com més millor, en les xifres gèlides i diàries de morts a les notícies, on sembla que s’esterilitza la nostra consciència a força d’acumular-hi cadàvers. Pensant en tot això, pensava en l’ona expansiva de la mort. Una ona en què poques vegades ens capfiquem i que és més mortífera que la mateixa mort.
La mort, accidental o comú –em nego a definir-la com a natural– du intrínseca i abraçada una ona expansiva macabra que escup metralla i afecta les vides de la persona que deixa aquest món. Cada mort de per si, és aterridora, irreparable. Sentir aquella frase de «no som ningú» o «la vida és així» és com sentir notícies de morts i continuar fent glops al cafè com si sentíssim ploure, resignació i pessimisme malaltís. És clar, per instint de supervivència guardem una distància necessària amb la mort i amb les pèrdues que no ens toquen de prop, és inevitable. Però la fredor amb què de vegades mirem la mort és més angoixant que el mateix fet de deixar d’existir.
Tots som insubstituïbles, cada pèrdua té uns efectes que feriran 360 graus al voltant del desaparegut. La trencadissa i el caos emocional que provoca la desaparició d’una persona és incommensurable. La riquesa humana i moral desintegrada amb cada mort no té mesura. L’ona expansiva de la mort em va ferir. Vaig rebre la metralla al pit amb la mort del meu avi, la vaig dur clavada i em va empènyer a una adolescència que em vaig esforçar per maltractar, no sabent com viure-la ni gestionant el dol. La meva àvia va rebre un cop tan fort que en aquell mateix dia la seva essència va marxar amb ell. La seva ment i el seu cor havien marxat aquell mateix dimecres gèlid de gener. Ningú dels que estàvem al seu voltant som els mateixos des de llavors i només ens salva l’esperança.
Estic en una edat en què comencen a desaparèixer moltes de les persones que havien format part de la meva vida durant la infantesa i joventut. És difícil d’entendre que aquell mestre, que tant coneixement i humanitat atresorava, construcció dels fonaments de l’educació de generacions, ara sigui mort. Quant perdem ara que no hi és, ara que no hi són, què farem quan marxin tots? Si ens conformem quan moren les persones, perquè «ja són grans»... Quina excusa podem posar per aquells que van marxar amb les seves vides per escriure i acabades d’estrenar? Quan se’ls compensarà que la vida els hi volés d’entre les mans? Què se’n farà dels pares que viuran una condemna pitjor que la mateixa mort fins que ells també se’n vagin? Només queda l’esperança.
Qui somriurà com la dona que venia gelats al passeig, que malgrat les grans lluites que tenia a la seva vida, enlluernava tota persona que li volgués comprar alguna cosa? Quant valia la seva vida i com mesures l’ona expansiva de la seva mort? Com podrà ser ple l’escenari de la vida sense persones humils i generoses que marxen? Només queda l’esperança... Com de gran va ser l’ona quan van morir els artistes més grans que han trepitjat la Terra? El seu llegat immens ressona arreu del globus, però, i si encara hi fossin? Què més haguessin estat capaços de fer? Qui pot tancar la ferida oberta d’un infant que perd el far dels seus pares, que haurà de viure a les fosques i el món sempre l’acaronaran aspre i ressec? Com es pot superar l’impacte de perdre el teu company de vida, després de dècades junts, quan la vida deixa de ser-ho, quan no pots compartir-la amb qui vols? Qui pot entendre que el fet de néixer en una part o altra del planeta, et condemni a ser carn de canó, a viure en la misèria, a sentir l’infern a la terra?
L’ona expansiva de la mort suposa una crueltat que esgarrifa i de la que em costa fins i tot escriure. Només la ferma idea que la mort és antinatural em fa entendre com és possible que això passi sense que l’Univers actuï, sense que el món s’aturi.
Trobo –i d’aquí el motiu de l’article– que és indispensable no fugir del que ens fa mal. Ser empàtic i intentar entendre tot el que està implícit darrere d’una pèrdua humana. Per la mort no hi ha filtres de bellesa i l’excés i sobredosi de felicitat fingida ens tornarà malalts. La felicitat és tot el temps que perdem buscant-la mentre passa la vida de veritat. Qui marxa ja no pateix, però el que queda necessita auxili, necessita atenció i que l’ajudem a curar els efectes de l’ona expansiva de la mort i sobreviure. Si els silencis dels qui callen el dolor cridessin ens quedaríem sords.
He reescrit més d’una vegada la paraula esperança, l’única que ens pot salvar. Totes les coses que no tenen sentit no poden funcionar per sempre. El sense-sentit de la mort no pot durar per sempre. Mentre existeixi aquesta condemna la humanitat mai no podrà estar en pau. Actuem, ens cal temps, empatia, esforç. Però si no ens salvem els vius, si no ens abracem, ens escoltem i ens consolem, l’ona expansiva de la mort ens matarà abans d’hora. Tots podem fer d’escut. Som escut, som esperança.