Autodestrucció
Deia Tolstoi que «la fi de la civilització consisteix a convertir totes les coses en un plaer». Al meu article Marilyns del passat mes de juny vaig deixar pendent per més endavant parlar d’un aspecte important relacionat amb el perfil psicològic que patia la memorable Norma Jane. Es tracta del que en psicologia conductual es coneix com a mur autodestructiu, un desordre mental cada dia més habitual en el nostre anomenat primer món. Avui reprendrem aquest fil.
Una de les conseqüències del que deia Tolstoi és que «vivim en una cultura de transparència destructiva», com diu Tina Marron-Partridge, experta en talent cognitiu. La definició d’autodestrucció és molt senzilla. És la destrucció d’un mateix. Quan aquesta dinàmica és negativa parlem de la patologia psicològica ans esmentada.
Els comportaments d’autodestrucció solen ser manifestacions de diversos conflictes emocionals i trastorns de fons. En general, hi ha un gran component d’ira reprimida a causa de fets i situacions relacionals ancorats en el passat i amb persones molt properes en l’entorn familiar i social. La tendència autodestructiva és la conducta orientada cap al mal a un mateix que no té per què mostrar els seus efectes en el mateix moment, sinó que pot ser de caràcter acumulatiu i els seus efectes negatius es veuen amb el pas del temps. Són les conductes autodestructives indirectes. La baixa autoestima és una de les causes més habituals. En realitat, aquests impulsos agressius estan dirigits cap a un altre, però per alguna raó és impossible expressar-los. És com haver tancat en una caixa, a pany i forrellat, els fets i motius traumàtics que no volem recordar ni analitzar per resoldre el problema. A vegades perquè s’orienten a una persona estimada o perquè es temen les conseqüències de donar-los veu.
Però, per què aquestes persones amb trets autodestructius neguen l’ajuda de la gent que té les millors intencions cap a ells? Per què segueixen hàbits poc saludables, que finalment, incorreran en un mal permanent? El tema de la conducta autodestructiva és un tema molt descoratjador, hi ha una cosa fosca que s’amaga en els racons de la psique, que en general passem per alt.
Mentre que els psicòlegs especulen que les conductes d’autosabotatge podrien ser mecanismes d’adaptació, per exemple a la pressió i a les demandes socials derivades del món d’aparença sense el qual no hi ha reconeixement, uns altres consideren les conductes autodestructives com a maneres de mantenir zones de «comoditat subjectiva», a causa de la falta de confiança o sentiments d’indignitat derivats de tractes soferts en les primeres etapes de la vida.
Segons els manuals diagnòstics que més han aprofundit en la patologia, aquesta personalitat es diagnostica quan es compleixen determinats trets de la personalitat de l’individu, entre els quals destaquen:
- Triar persones i situacions que donen lloc a la decepció, el fracàs, o maltractament, fins i tot quan existeixen clarament millors opcions disponibles.
- Incitar als altres a enfadar-se amb ell.
- Fallar en fer les tasques crucials per a aconseguir els seus objectius personals.
- Acceptar el maltractament psicològic, físic o sexual per part de tercers.
- Mai enfronten els problemes importants.
- Desordres alimentaris de tota mena, per defecte o per excés.
- Ocultar els seus sentiments reals. Aquesta tendència a reprimir les emocions negatives i fins i tot les positives pot comportar diferents manifestacions d’altres problemes mentals, emocionals, o també trastorns psicosomàtics.
Són persones que no es deixen ajudar ni per familiars, ni per amics, ni per professionals de la salut mental Una persona autodestructiva sol ser bastant conflictiva. No sap per què. Quan els altres diuen «sí», ell diu «no». Si diuen «blanc», ell diu «negre». En les discussions amb els altres, poden cometre agressions verbals o expressions poc considerades. Una vegada que passa la tempesta, se senten terriblement culpables per haver suscitat aquesta disputa. També pel que van dir o la forma en què ho van dir.
D’alguna manera, aquest tipus de persones senten que els altres tenen el dret a abusar d’elles. Molts d’aquests comportaments autodestructius comencen precisament amb alguna mena d’abús en edats primerenques. Així, ho assumeixen com a normal. Per a una persona autodestructiva és molt difícil establir vincles afectius amb els altres. En el fons estan convençuts que no són mereixedors d’amor, ni d’atenció, ni tan sols, d’amistat. Si excepcionalment estableixen una bona relació amb algú, se sentiran molt estranys. En el seu interior hi ha una veu imperceptible que els diu que «alguna cosa va malament». Això comporta inexorablement un dany en les bones relacions.
I un factor més que no es té gaire en compte: la permanent recerca d’alguna cosa que proporcioni satisfacció, però que mai omple el buit. Perquè, com diu el lama Thubten Yeshe: «Tots els plaers efímers són així; i si la cerca de felicitat et produeix lligam emocional al món dels sentits, llavors et trobaràs amb molt de sofriment, perquè no tens cap control sobre el món dels sentits, cap control de la transitorietat».
I jo estic d’acord amb el que diu el reconegut criminòleg Byron Pulsifer: «Moltes persones que busquen nous començaments mai han acabat amb el passat».